Tots a votar

Estem al punt final d’aquesta llarga i ferrogosa campanya electoral. Llarga no pel temps, que ve marcat per llei electoral, si no perquè cada vegada més la precampanya s’incardina en la campanya pròpiament dita.

Al meu entendre aquesta marca un punt d’inflexió amb les anteriors:

Primer per la americanització del disseny. President, i només que President, en el bell mig del protagonisme de propostes. Em sembla que a qualsevol de nosaltres se’l faria difícil anomenar els cinc primers noms de cada partit. També, perquè fonamentalment els candidats i la pròpia campanya, només s’han dedicat a criticar els altres. Campanya a la contra (estil americà). Això és el què hi ha.

De totes maneres hi ha un aspecte que, a mi personalment, em sembla molt positiu: per primera vegada la contesa electoral es presenta amb tota claredat com la dreta contra l’esquerra.

Això és el que ens juguem en aquests moments: mirar endarrere amb les polítiques de dretes que ja hem patit al llarg de 23 anys de governs nacionalistes, o mirar endavant amb el nou Estatut i progressar amb polítiques econòmiques i socials que situïn el ciutadà al bell mig de l’acció del Govern.

Per això cal que anem tots a votar.

Davant el repte electoral*

*Article publicat al Capgròs.com

En les properes eleccions autonòmiques, ens trobem davant una cruïlla transcendent pel nostre futur: o govern progressista presidit per José Montilla o un govern conservador presidit per Artur Mas. Avui, sabem què han representat els 23 anys de CiU i, també sabem, què representa l’experiència de Govern catalanista i d’esquerres.
Francament, per mi no hi ha color, s’ha fet més per Catalunya i els catalans en aquests tres anys de Govern Maragall que en els últims 10 de Govern Pujol. Es pot repassar Conselleria per Conselleria i les diferències en quant a realitzacions són abismals a favor d’aquests tres anys.

Voldria destacar el que em sembla el més significatiu: el nou Estatut de Catalunya. Això que Jordi Pujol i el seu Conseller en Cap Artur Mas no van ser capaços de fer. Va ser necessari que arribés un govern d’esquerres per tal d’impulsar-lo comptant, també amb la voluntat majoritària del PSOE a nivell de les Corts Generals.

Ara necessitem renovar aquesta majoria d’esquerres encapçalada per els socialistes;
que juntament amb la majoria del PSOE a Madrid ens asseguri els catalans un bon desplegament de totes les possibilitats que ens ofereix el nou Estatut: en el camp de les infraestructures, de l’energia, de l’educació, de la sanitat i de la immigració. I, sobretot, en desplegar la quarta pota de l’Estat del Benestar: les polítiques de dependència tant importants en una societat com la nostra i en les que estem a la cua d’Europa.

Que guanyi l’esquerra és especialment necessari als ajuntaments catalans, a Mataró i a la nostra comarca en tenim sobrats exemples del què ha representat en quan a realitzacions: en projectes, diàleg i el que és més important, amb diners. Vull destacar aquí la important Llei de Barris, un projecte central impulsat per aquest Govern i que ha representat i representarà una important inversió que farà possible la rehabilitació dels barris més degradats (a Mataró en tenim dos exemples). Això, és entendre el municipalisme allò que sempre havia menystingut CiU que considerava l’administració local una administració subalterna.

No volem tornar enrere, els vells temps de la dreta nacionalista al pacte CiU-PP. No volem un govern nacionalista inoperant, atrapat en el victimisme estèril.
Volem un govern al servei de les persones capaç d’aprofitar al màxim el nou Estatut.

Boira baixa

Finalment, sembla que no ha estat possible. El Partit Popular no ha volgut consensuar una declaració conjunta al Parlament Europeu sobre el procés de pau a Euzkadi. A hores d’ara la resolució sembla està en el aire. A mi, la veritat, no m’ha sorprès gens, els que teniu l’humor de seguir els meus escrits, coneixeu quina és la meva convicció profunda: el PP vol que fracassi i, farà el que calgui perquè així sigui.

Això és greu i, preocupant, molt preocupant. Ho és per tal d’intentar frustrar un anhel majoritari en el nostre poble. També perquè els enquista en els sectors més reaccionaris de l’extrema dreta europea.

Sabem, ells també, quina és la posició del Vaticà davant aquest procés negociador; sabem, ells també, quina és la posició de la dreta democràtica europea. No cal dir de l’esquerra europea. La pregunta és, què persegueixen? La resposta és fàcil (dramàtica): que fracassi el procés de pau. El PP i el seu cor mediàtic i el seu braç judicial han situat al vell mig de la seva estratègia per recuperar el poder, el fracàs del procés de pau. L’últim episodi (i greu) el tenim amb l’Ordre de la Sala del Tribunal Suprem presidida pel Sr. Hernando, ordenant el registre sense cap sentit de les Erriko Tabernes, amb una clara voluntat d’interferir el procés.

Confiem, primer que no fracassi i, després que el poble espanyol com va fer el 14 de març del 2003, els hi ho faci pagar a les urnes.

Accents diferents

L’altre dia, un bon amic, em deia amb to preocupat: els accents del català els necessitem tots. Ell persona molt preocupada pel futur (també present) del català es referia, naturalment a quin futur espera al nostre idioma. Jo li vaig contestar (potser, frívolament): l’idioma, com les pensions, depenen de la immigració. El benestar depèn de la immigració, siguem rigorosos.

Estudis recents demostren que d’aquí al 2020 el 35% de la població activa serà estrangera.

A Espanya, el dèficit de treballadors actius, es situa en 4 milions d’aquí a catorze. En el 2009 si no arriben més immigrants, els treballadors que es jubilin superaran a aquells que s’incorporen al mercat de treball.

Això és el que cal explicar i gestionar: pensions i estat del benestar es sostenen amb demografia activa i immigració. Digues-m’ho clar: la nostra societat, va decidir no tenir fills. I, això es paga.

L’efecte crida més important és el treball, la nostra societat genera treball i, els més dinàmics del tercer món venen cap al nostre país i Europa fonamentalment a treballar (també, als EUA).

Una campanya descafeïnada

El nostre país (Catalunya) és un pèl estrany. Estem en una de les campanyes electorals més transcendents (dic transcendents, no importants), pel nostres país ja que, després de 23 anys de pujolisme hem pogut viure un cert període de govern catalanista i d’esquerres; que, amb totes les dificultats i, contra tot pronòstic ha fet avançar la política, l’economia i les inversions socials i, ara resulta que parlem de DVD’s, de “cara a cara”, de notaris i del senyor Medir (jo, també). Per favor quina misèria intel·lectual.

Encara és l’hora que senti a parlar del projecte d’Estat, de quina Espanya volem impulsar. Tampoc he sentit a parlar d'Europa, com si no existís, com si no tinguéssim propostes. I no hem digueu que això no és el que interessa a la gent, ja que resulta que els nostres pressupostos estan afectats en més d’un 80% per decisions de la UE.

No serveixen les explicacions que diuen: d’això ja se’n ha parlat, durant llarg procés de negociació estatutària (27 mesos). Doncs no, no és així. A l’Estatut es parla (es defineix) el model de relació amb el conjunt de l’Estat; però no, el model d’Estat, i, molt menys, el model polític de la UE. Jo crec que com a partit català cal que expliquem al poble de Catalunya quin model volem. Perquè són temes que afecten als ciutadans i, aquests amb el seu vot ens faran forts, per fer front a la dreta.

Els socialistes cal que diguem de manera decidida, sense por, que tenim un projecte d’Espanya i d’Europa.

L’esquerra és la que està en millors condicions per afrontar els grans problemes, ja que compta amb el principal: intel·ligència i coratge polític. Això sí: cal fer-ho servir.

Imatge: http://www.senado.es

Ull !!!

Si dones un cop d’ull i d’orella als mitjans de comunicació de la dreta espanyola sembla que de cop, hagi desaparegut tota la problematica de l’11-M. Allò que ha ocupat pàgines i pàgines de El Mundo i, hores i hores de ràdio de la COPE, i de TeleMadrid ara ha deixat de tenir importància.

El que importa ara és la negociació amb ETA. És clar, que el rere fons és el mateix: entoerbolir tant com es pogui la vida política espanyola. Posar-ho tot en qüestió; per tal de que prevalèixi la idea de la conspiració i, per tant, de la deslegitimització del govern del PSOE.

La campanya, cal dir-ho, està molt ben orquestrada: ells enverinen l’ambient i el Partit Popular utilitza el Parlament i el Senat per tal de legitimar la denúncia malidicent.

La poscició del Partit Popular, ahir al Parlament i al Senat, és francament intolerable, ha traspassat la ratlla roja del comportament democràtic homologable a Europa. Cal denunciar-lo amb veu molt forta i molt alta. Això no pot ser. Com molt bé ha denunciat el president Zapatero: Això és la ultradreta.

El Partit Popular vol per tots els mitjans (no em feu dir més) que el procés de pau fracassi i, estan disposats a tot, amb tal de que això passi abans de les municipals i autonòmiques del 2007.

Aquesta distància infinita que marquen amb el govern del PSOE, va dirigida a debilitar-lo tant com puguin. I sabem que un atemptat tindria afectes letals, no sols per al procés de pau. I en això estan, no ho dubteu.

Imatge:http://images.google.es/images?q=tbn:u7XvlYW0BV7XyM:http://pengal5.100webspace.net/ficheiros/imagens/pproibido.gif

Pau a Euskadi, endavant

El Fiscal General de l’Estat, en seu parlamentaria, ha dit en veu alta, allò que pensa molta gent: alguns, sembla que esperen que hi hagi algun atemptat amb mort. Això, que pot sembla una incombeniencia polític, dit per al Fiscal General; a mi, personalment, em sembla molt oportu. Perquè cal dir amb claredat que de l’actitud del Partit Popular i dels seus periodistes de capçalera se’n desprèn que estan desitjant que fracassi el procés de pau endegat pel Govern Zapatero i, que compte amb una resolució aprovada pel Govern Espanyol cosa que no es pot oblidar. I, és clar, un atemptat amb morts, acabaria de cop, amb aquest procés amb que tants hem posat les esperances. No sols això, també, portaria a una imbolució política en el nostre país.

No ens enganyem, aquesta és l’estratègia de la cúpula del Partit Popular. No cal dir que de passada el procés estatutari a Catalunya també se’n resentiria, i molt.

En la seva recent visita al nostre país el Tony Blair va dir: el procés de pau necessita “determinación paciente”. Savies paraules d’un estadista que ha conduit (i condueix) un procés de pau bastant més complicat i difícil que el nostre (també, amb més morts), per les seves implicacions territorials i religioses.

No em cansaré de repetir que cal fermesa, paciència i sobretot intel·ligència perquè el nostre procés de pau arribi a bon port. Cal, també, apoiar amb determinació el govern de la nació. Fins ara, cal dir, que ho està fent bé. Endavant.

Imatge: http://www.kaosenlared.net

Gir electoral

Portem tres dies de campanya electoral i, aquesta a donat un gir sorprenent. Hem passat d’una pre-campanya de “todo a cien”, ens regalaven audífons, ulleres, xecs escolars, xecs per idiomes, etc., etc., a una campanya a l’americana en que els DVD’s i les anades al notari, ens han de garantir les propostes a la vegada que definiran les futures aliances. Tot pregat, molt poc seriós, francament.

Si el senyor Mas que aspira a governar Catalunya, ens diu que la seva paraula perquè la creiem cal que la garantitzi un notari, malament. Què passa?, que a partir d’ara els polítics de CiU faran cua davant dels notaris, sinó no ens els creurem? Tant poca creabilitat s’atribueixen ells mateixos? No serà que és una simple jugada de marqueting polític, per tal d’aconseguir portades als mitjans de comunicació?.

Per cert, el numeret d’avui al Congrés de Diputats, retirant a última hora l’esmena a la totalitat dels pressupostos, ha estat molt bona. Per favor una mica de rigor, ja que es quedarien sols votant amb el PP tothom ho sabia.

Artur Mas, no gràcies

Venim assistint a un ampli degoteig de notícies i comentaris (emparats amb enquestes periodístiques), en que totes porten la mateixa línea argumental: no s’ha de repetir el tripartit. La confluència d’interessos polítics i empresarials son diversos, d’aquí i d’allà (Baracelona-Madrid). De dretes i d’esquerres. No em feu ser més explícit (tots ho sabem).

Ens venen a dir (de manera subtil): cap dels dos guanyarà però un nou tripartit és possible. Per tant cal matar el tripartit, ja. Perquè aquest no és mort políticament, està viu a les polítiques que s’han fet i que estan vigents. Està viu a molts ajuntaments, petits i grans, als Consells Comarcals, a la Diputació de Barcelona, etc. Avui la majoria de la població catalana viu en municipis on es dóna aquesta majoria de govern (per voluntat popular). Per tant, llarga vida al tripartit: ara a la Generalitat i després als ajuntaments catalans.

Per acabar, permeteu-me que us faci una pregunta. Algun català progressista vol un govern amb un personatge com en David Madí de Conseller?

Doncs això és el que tindrem si guanya en Mas. Pensa-m’hi ara, després serà massa tard.

La por de CiU

Encara no s’ha repartit massivament el DVD de CiU contra el tripartit. Segons diuen, es farà mitjançant la premsa aquest cap de setmana. Però, tots en sabem ja el contingut: brossa política.

Les projeccions fragmentades per televisió del contingut del DVD de CiU ja ens dóna una idea molt precisa de l’estil demagògic i desqualificador de la campanya de CiU: l’enemic és el tripartit, subratllo l’enemic (que no l’adversari). A partir d’aquí tot s’hi val, ja que estem parlant de l’enemic i, ja és curiós que en aquest vídeo en cap moment es parlar del Partit Popular (perquè serà?).

Amb l’actitud que han adoptat davant els fets de Martorell, i, després de veure el vídeo, em preocupa la importació de l’estil de bronca política, propi de la política espanyola que practica el PP i que, ara sembla fer seu CiU a Catalunya. Malament. Espanyolitzar la política catalana amb el pitjor estil de la dreta cavernícola no crec, que sigui el que més convingui a Catalunya i als catalans. No és el nostre estil, tampoc el de al millor societat progressista espanyola que, jo crec és majoritària i és amb la que necessitem entendre’ns per avançar pel camí del progrés.

Ja és curiós que, l’Artur Mas en persona, corre-cuita, hagi sortit a justificar-se per al DVD. Em sembla que el tret els ha sortit per la culata (Ai Medí, Medí que t’ensenyen a EEUU).

Ara és l’hora dels catalans, i aquests volem: pau i progrés.

imatge: http://www.eljueves.es

Un pas més

Cada cop és més preocupant l’actitud del Partit Popular davant el que cal considerar temes d’estat. Aquells que, depassen la relació normal entre govern i oposició en qualsevol país democràtic. Aquest país no es mereix això.

El deteriorament i, conseqüentment, desprestigi en el que estan sometent al poder judicial, va més enllà d’allò que, democràticament es pot considerar acceptable. No respecten res, el “acoso y derribo”, el tot s’hi val, sembla que s’hagi instal·lat a la cúpula dirigent del Partit Popular i el seu cor mediàtic.

El mateix es pot dir en referència al procés de pacificació del País Basc. Una vegada més, ho hem pogut comprovar amb el posicionament que han pres en la vaga de fam de l’etarra De Juana Chaos. Què volien? Que morís de fam a la presó? El seu nivell d’irresponsabilitat els impedeix calcular les conseqüències polítiques i d’ordre públic que, hauria representat que morís a la presó? És clar, que el que vol el PP és que fracassi el procés i amb això, de ben segur que s’hagués aconseguit: fantàstic. Igualment la seva posició en el parlament europeu negant-se a apoiar una resolució a favor de la negociació (en contra dels seus propis correligionaris europeus) il·lustra sobre la seva actitud obstruccionista total.

Un cop més les seves posicions en relació a la immigració demostren que no tenen cap voluntat de contribuir a trobar propostes de consens per enfocar aquest fenomen de tanta entitat política per Espanya i Europa. Les seves 100 propostes (totes 100), en un 90% són rectificacions a les seves pròpies polítiques de quan governaven (repasseu hemeroteca). Si el tema no fos dramàtic, faria riure.

Un cop més, cal dir, que el realment preocupant, és la deriva antidemocràtica en la que estan posats. Greu i preocupant, molt preocupant.

Un fals debat

Tota aquesta discussió sobre les seleccions catalanes em sembla un debat absolutament artificial. Col·locat ara, en mig del debat estatutari i les eleccions al Parlament de Catalunya, per tal d’intentar fer un favor a ERC i, de retruc a CiU. Diguem-ho ràpid: el promotor de la plataforma es presenta a les llistes de ERC.

Es pretén polititzar un tema que, caldria que es resolgués en l’àmbit purament esportiu.

Em sembla que Catalunya i, els seus ciutadans, tenim problemes molt més importants per parlar en aquests moments. No cal fer la llista, tots la sabem. Però, cal escalfar el debat identitari, no fos cas que ens perdéssim pel camí dels problemes reals.

Per cert, la meva modesta opinió és que el principal interessat en que no hi hagi selecció catalana oficial: és el Barça.

Ja no seria més que un club. Per tant, tots quiets que mentre el Barça no vulgui: res de res.

PD: us en recordeu que fa tres anys que A. Mas ens proposava que ens féssim andorrans i poguéssim tenir selecció pròpia. I aquest vol ser president.

Europa davant la immigració

Poc a poc, pas a pas, molt a l’estil europeu (em refereixo a la construcció comunitària), l’UE va prenent consciencia que cal definir una política unitària (europea) en relació al fenomen de la immigració.

Una visió apriorística del tema ens pot portar a pensar que, aquest és un fenomen que només afecta a uns pocs països de la UE. Això no és així i, molt menys pensar que tan sols és un problema espanyol. Entre els experts comunitaris l’opinió de consens és que en aquests moments hi ha entre 12 i 15 milions de persones irregulars en els 25 països de la UE. Perquè tinguem consciencia de la naturalesa del fenomen al que ens enfrontem, tenim l’exemple de que els dos països que s’incorporen al gener de 2007 se’ls hi ha imposat la limitació de la lliure circulació de treballadors. Això no havia passat mai.

Al costat d’això cal dir que, per primera vegada s’ha pres l’acord d’augmentar en molt els pressupostos comunitaris dedicats a la immigració. Ara caldrà estar emetent a que no triomfin les postures més conservadores orientades al tractament policial del tema (les velles receptes de la dreta conservadora), d’això a Espanya en sabem alguna cosa per desgràcia. No és amb bales ni repressió com s’arreglen els problemes. És amb política i inversions econòmiques i socials com cal afrontar-les.

Europa i Espanya necessiten l’augment demogràfic i també la mà d’obra, així de cru. El contrari és condemnar-nos a l’estancament i a la decadència.

Em de tenir clar que caminem cap a una Europa unida de caràcter multiètnic, i per tant amb conflicte. Això cal assumir-ho, sense por ni fatalismes. Viurem grans canvis i cal acceptar-los. Si un camina pels carrers de les poblacions europees, hom veu totes les races i colors (també religions), és el quotidià. Com tots els canvis costa acceptar-los, i generen conflictes, però cal afrontar-los. Cal política i intel·ligència. O pot ser l’ordre és l’invers?. Tan s’hi val, perquè ens hi entenguem ràpid: cal generositat, comprensió, i acceptar que tot gran canvi té costos. Cal minimitzar-los i no és una bona política amagar el cap sota l’ala. El tema exigeix prudència i consens i no es poden utilitzar les campanyes electorals per tirar-nos el problema pel cap.

Catalunya, un pas endavant

El dia 1 de novembre l’electorat català està convocat a una cita electoral molt important. Dit així pot semblar una afirmació més o menys retòrica, que de vell antuvi, no sembla que aquesta cita electoral presenti característiques diferents a les dues anteriors, en les que estava en joc la continuïtat de més de 20 anys de pujolisme. Però, a parer meu, aquesta vegada ens hi juguem molt més. Intentaré explicar el perquè.

En el 2003 a Catalunya, pràcticament es va tancar una etapa caracteritzada per la reivindicació falsament identitària, envoltada per la cultura política de la queixa permanent. Als ciutadans de Catalunya se’ls hi repetia de manera constant que els èxits eren mèrit dels Govern Pujol (sempre eren una contesta) i els fracassos, o el no avançar, era culpa de Madrid (és igual que manés i quines polítiques es fessin). Aquest maniqueisme provincià i petit burgès va portar a que una gran part de l’ectorat s’abstingués a les eleccions autonòmiques (això no és una excusa).

Com dic, en el 2003 es tanca una etapa però el més important és que se n’obra una de nova, caracteritzada per la reforma estatutària, l’eixugament dels dèficits financers; el primar el suport a l’economia productiva, les inversions socials, millorar l’ensenyament i la sanitat, les escoles bressol, el desplegament dels mossos, etc. etc. La llista seria molt llarga.

Avui tenim el millor Estatut que ha tingut mai Catalunya, tenim una taxa de creixement econòmic per damunt de la mitja comunitària i la taxa d’atur més baixa que mai,això és mèrit del Govern i també dels agents econòmics i socials (Pacte per la Concertació). També, les inversions més altes en infraestructures (més de tres mil milions d’euros).

Tots recordem els greus presagis negatius en que va ser rebut el Govern tripartit (veure hemeroteca) de tot allò no ha passat res. S’han comés alguns errors, algun d’important sobretot tocant el calendari de negociació del nou Estatut. Però si fem un balanç mínimament objectiu, aquest es decanta clarament pel cantó dels avenços.

D’això es tracta ara, cal continuar avançant. Estem a un cruïlla en la que hi ha marcades dues fletxes: una marca el camí del progrés econòmic i social i l’altra el retorn al gemec ploraner i la queixa permanent i frustradora.

Ara és l’hora dels catalans, és l’hora de la Catalunya social la que vol mirar cap Europa i contribuir a les polítiques de creixement econòmic i social per tothom.