Catalunya, un pas endavant

El dia 1 de novembre l’electorat català està convocat a una cita electoral molt important. Dit així pot semblar una afirmació més o menys retòrica, que de vell antuvi, no sembla que aquesta cita electoral presenti característiques diferents a les dues anteriors, en les que estava en joc la continuïtat de més de 20 anys de pujolisme. Però, a parer meu, aquesta vegada ens hi juguem molt més. Intentaré explicar el perquè.

En el 2003 a Catalunya, pràcticament es va tancar una etapa caracteritzada per la reivindicació falsament identitària, envoltada per la cultura política de la queixa permanent. Als ciutadans de Catalunya se’ls hi repetia de manera constant que els èxits eren mèrit dels Govern Pujol (sempre eren una contesta) i els fracassos, o el no avançar, era culpa de Madrid (és igual que manés i quines polítiques es fessin). Aquest maniqueisme provincià i petit burgès va portar a que una gran part de l’ectorat s’abstingués a les eleccions autonòmiques (això no és una excusa).

Com dic, en el 2003 es tanca una etapa però el més important és que se n’obra una de nova, caracteritzada per la reforma estatutària, l’eixugament dels dèficits financers; el primar el suport a l’economia productiva, les inversions socials, millorar l’ensenyament i la sanitat, les escoles bressol, el desplegament dels mossos, etc. etc. La llista seria molt llarga.

Avui tenim el millor Estatut que ha tingut mai Catalunya, tenim una taxa de creixement econòmic per damunt de la mitja comunitària i la taxa d’atur més baixa que mai,això és mèrit del Govern i també dels agents econòmics i socials (Pacte per la Concertació). També, les inversions més altes en infraestructures (més de tres mil milions d’euros).

Tots recordem els greus presagis negatius en que va ser rebut el Govern tripartit (veure hemeroteca) de tot allò no ha passat res. S’han comés alguns errors, algun d’important sobretot tocant el calendari de negociació del nou Estatut. Però si fem un balanç mínimament objectiu, aquest es decanta clarament pel cantó dels avenços.

D’això es tracta ara, cal continuar avançant. Estem a un cruïlla en la que hi ha marcades dues fletxes: una marca el camí del progrés econòmic i social i l’altra el retorn al gemec ploraner i la queixa permanent i frustradora.

Ara és l’hora dels catalans, és l’hora de la Catalunya social la que vol mirar cap Europa i contribuir a les polítiques de creixement econòmic i social per tothom.