Israel, Hezbolà, la guerra inacabada

No tinc tan clar, com quasi tothom afirma, que Israel hagi perdut en aquesta nova invasió del Líban en confrontació amb Hezbolà. Una altra cosa és, que no hagi obtingut una victòria ràpida i contundent; però, una cosa és l’absència d’un èxit militar espectacular i, una altra molt diferent la derrota político-militar de la que es parla.

La guerra de l’Orient Mitjà no és una guerra convencional en termes estrictes. És una guerra política-militar-ideològica de llarga durada que té, d’altra banda molt ben delimitada els perfils mediàtics, els posicionaments estratègics; no sols dels contandents –que també-, si no dels qui els dona suport. I, és aquí, a on s’ha lliurat realment la batalla. Una altra cosa –desgraciadament- és qui ha posat els morts, el patiment, la destrucció massiva i les conseqüències dramàtiques que de tot això se’n deriven. Però, el camp de batalla real aquest ha quedat intacte. Em refereixo, es clar, des del punt de vista dels EEUU i de l’Iran. Per tant, caldrà veure cóm evoluciona tot això per saber qui ha guanyat i aleshores veurem –tràgicament-, que Israel no ha perdut aquesta guerra.

Vinc sostenint des de fa molt de temps, que aproximadament sis mil morts l’any, ja estan descomptats en aquest conflicte. I que des del punt de vista dels ciutadans, dels governs i de l’opinió pública ja estan assumits.

Això sembla cínic afirmar-ho, però per desgràcia és així. El que hem viscut ara és un altre episodi –sí episodi- d’aquesta llarga comtessa.

La novetat ara, es que es dona en un marc molt més perillós: radicalitat i fonamentalisme, tant als EEUU com a l’Iran.

Per tant crec, és molt important que Espanya s’hagi separat de la política radical dels EEUU i, que treballi junt amb els socis de la UE per una solució pacífica amb contingut propi. En aquest sentit em sembla un gran pas endavant el que les forces militars d’interposició-pacificació siguin coordinades i comandades a l’entorn dels països de la Unió.

P.S. Seria bo per tothom que a Espanya, el PP es baixes d’una vegada del carro de la guerra d’Irak i se n’adonés que el que cal és la pau, i no: “la guerra al moro”.