Pasteres, cayucos... i demà, què?

Fa unes setmanes vaig escriure un post referit a l’entrada massiva d’immigrants a Canàries, el vaig titular “El cayuco de cada dia”, el contingut del meu escrit pretenia destacar la vessant més humana i solidària d’aquest fet dramàtic que dia a dia a través dels mitjans ens colpeja.

Avui vull donar-li una vessant més política. Afirmar que ens trobem davant un fenomen complex i difícil no descobreix res de nou; tampoc que te molts riscos i que aquests són difícils de gestionar. I, sobretot, que no se li veu el punt final. Tenim perfectament identificat el problema, però no la solució. La pregunta seria: hi ha solució? Sí, però a llarg termini, sempre que ens ho mirem sota el prisma de la regularització i l’ordenació en un àmbit europeu. No, com a fenomen universal (només cal veure als EEUU).

Espanya i Itàlia són les fronteres europees més properes al continent més pobre. Són la cruïlla entre el món més ric i el més pobre; i això genera tensions molt fortes que costa mot de gestionar bé.

Al meu entendre, aquest fenomen sols te –o preferentment- tractament a escala de Nacions Unides i en el nostre cas: a nivell de la UE.

El govern espanyol va cometre un error en la forma en que va abordar l’última regularització a esquenes de la UE; i ara, ens ho fan pagar, no dit de forma oberta, es clar. Però si, el que en podríem dir de “maneres comunitàries”: ara ens ho faran gruar. Entraran en la col.laboració, però tardaran una mica, així n’apendrem. Tal com deia Fernández Ordóñez: “España interviene en quinto lugar”.

Això no treu, que de manera urgent, en el nostre país caldria fer quelcom més. Però no ens enganyem, la feina principal recau ara en l’acolliment de les persones una vegada són aquí. Cal no oblidar que, la imatge dels cayucos és molt dramàtica però que no representa ni el 5% del total anual d’entrades.

Això vol dir principalment: acció política, cultural, pedagogia i molts recursos. Crec que caldria una gran convenció estatal sobre la immigració, que permetés abordar-la des de totes les vessants; tant política com social; drets i deures; educació, sanitat, i cultura; religió; serveis socials.

Tot això caldria que desenvoquès en al creació d’un Ministeri per la Immigració, que coordinés de forma eficaç les relacions internacionals, les diferents polítiques nacionals i la distribució racional dels recursos entre Estat, Comunitats Autònomes i Ajuntaments.

(Foto: http://underwoodgirls.f2o.org/weblog/archives/images/inmigrantes.jpg)