Nàufrags al nostre costat

“Quiero vivir en un país en libertad”, “quiero a los españoles de todo corazón por no haberme dejado morir. Nunca olvidaré eso”.

Llibertat i treball. Roba, menjar, educació i salut. Aquestes son les aspiracions, els desitjos del immigrants. Oi, que no son gaire diferents dels nostres desitjos i aspiracions? Jo crec que no i, que això lligat a l’esperança de ser feliç i, de fer feliços als teus fills, de criar-los en el treball, amb pau i llibertat, forma part de les aspiracions del conjunt de la humanitat.

Aquests dies, el patró i la tripulació del vaixell de pesca “Francisco y Catalina”, han donat una gran lliçó de moral a la comunitat internacional, governs i persones. Sense pensar-ho dues varen donar tot el seu ajut solidari als nàufrags que des dels seus països d’origen, feien el tràgic camí de la immigració. Per raons polítiques uns, per raons econòmiques els més, tots per cercar una subsistència digne i varen córrer, com hem vist tots, el gran perill de perdre-ho tot: la vida.

Quan, a vegades, ens costa acceptar amb normalitat aquell “moro”, aquell “negre”, o aquell “sudaca” que viu o treballa al nostre costat, caldria que per un moment penséssim què haguéssim fet nosaltres si fóssim els patrons o els mariners del Franciso y Catalina?. Estic segur que ens haguéssim comportat com ells, que hagués sortit el millor del ser humà que portem dins nostre. Fem doncs, un petit esforç cada dia i pensem que aquests nàufrags conviuen amb nosaltres al nostre costat. Són els nostres veïns, la gent que treballa entre nosaltres, els seus fills potser van a l’escola junt amb els nostres: són els nostres conciutadans.

Són com nosaltres. Amb les seves penes i alegries. La diferència es l’origen i les costums, i, això s’arregla fàcil si fem tots un petit esforç. Molt més petit que el que han fet el patró i tripulants del Francisco y Catalina.

Felicito i, em sento orgullós que el Govern Espanyol els hagi donat la “Medalla del Mérito Civil”, s’ho mereixen.