Eta, Batasuna la pilota al seu terrat

Fa uns dies ha fet tres anys que ETA no ha matat a ningú, i des de fa mig any hi ha una declaració d’alt al foc. Vagi per endavant que això per si sol em sembla una gran notícia, de la qual tots, repeteixo tots, ens hauríem de felicitar. Al costat d’això estem assistint a tota una escalada declarativa, a una reaparició de la Kale Vorroca i a l’escenificació per part d’ETA d’un acte teatral enmig de les muntanyes amb trets a l’aire inclosos.

A mi personalment sense que em deixi indiferent tot això, he dir que m’impressiona poc. El món aberzale té una gran tendència a la teatralitat, cal dir que d’això en sap molt. Però el que em sembla important és l’actitud del Govern del PSOE que ha manifestat amb tota claredat que el procés només avançarà si es donen dues condicions: absència de violència i respecte a la legalitat.

D’altra banda, sempre m’ha semblat que hi ha massa remor polític mediàtica a l’entorn de la negociació que, per la seva especial característica precisa de molta discreció. Això és molt difícil ja que no es compta amb l’acord del PP ni de la caverna mediàtica que li dóna suport; ara bé, si la direcció popular es separés d’aquesta, faríem un gran pas endavant. Avui per avui, això sembla altament improbable ja que està al bell mig de la seva estratègia de tensió.

El Govern Zapatero crec que compta amb una gran arma negociadora: el gruix més important del món aberzale, avui no acceptaria el retorn dels atemptats amb víctimes.

Els dirigents de Batasuna ho saben, i és per això que són conscients que el temps és limitat ja que el calendari electoral se’ls tira al damunt, i necessiten presentar-se a les eleccions municipals i recuperar una certa normalitat institucional.

No cal descartar algun estirabot per part d’algun violent esbojarrat. No obstant això el procés cal que avanci. Estem en una cruïlla històrica en la que es pot eradicar definitivament la violència etarra del nostre país. Aquesta oportunitat no es pot malmetre, és per això que cal recolzar el Govern.

(Foto: http://www.lasprovincias.es/valencia/prensa/fotos/200609/25/10214207.jpg)

Europa davant la immigració

A la cimera de ministres d’Interior i Justícia de la UE, reunits a Tampere (Finlàndia), crec que s’ha donat un pas endavant amb l’assumpció per part de la UE del fenomen de la immigració com un problema de tots els estats membres. El Govern Espanyol ha jugat un bon paper per tal de fer avançar la idea de la corresponsabilitat en definir polítiques homogènies a aplicar per tots els estats membres.

Els nostres ministres han escoltat crítiques. Cal dir que en els passadissos, no així en les sessions plenàries per part d’alguns ministres conservadors (d’Àustria i Baviera). Algunes d’aquestes opinions crítiques, sobretot la bavaresa, són francament pintoresques. El cert i l’important és que els acords, son acceptables en els seus termes generals.

El continent europeu (també EUA), s’enfronta en un fenomen d’una enorme dimensió, per el nombre de persones; també, per la diversitat d’origen dels immigrants.

El cert és que les experiències alemanyes, franceses, angleses, holandeses, etc., no son massa reeixides en quant a les polítiques d’acolliment; però, sobretot a les d’integració.

Però, cal dir, que sobre aquestes experiències –millors o pitjors- cal treballar-hi i, cal fer-ho conjuntament, ja que el fenomen és comú.

Immigració que ve de l’Est, de Centre-Amèrica, d’Àsia, d’Àfrica. Permeteu-me una petita pinzellada –dramàtica- sobre Àfrica.

Parlar avui d’Àfrica és parlar de guerra, fam i sofriment endèmic. Per això hi ha tanta gent disposada a donar al salt en les pitjors condicions, arriscant la seva vida.

Segons els experts més de tres mil persones han mort en alta mar en el viatge que va de Mauritània o Senegal a les Canàries. Sí, més de tres mil. Això vol dir més del doble dels morts de la recent guerra d’Israel contra el Líban.

La mirada i l’atenció internacional, també ha estat desproporcionada. Pensem-hi.

El PP de cada dia, quin perill!!

Cada dia em sorprèn més negativament les posicions del PP. Els dirigents populars semblen abocats a una carrera destructiva –també, autodestructiva- sense aturador.

Si es parla d’economia, la seva descripció és la del més absolut desastre de la situació econòmica del país; després, la realitat i les xifres avalades per els més prestigiosos serveis d’estudis diuen tot el contrari. Les estadístiques oficials i la comptabilitat nacionals diuen el contrari. La simple observació del nostre entorn diu el contrari. Però no, per ells tot va malament.

Si parlem de política internacional i del paper d’Espanya en el concert internacional això ja és el colmo: desastre absolut, aïllament, desprestigi, etc. Després la realitat demostra el contrari. Em millorat les nostres relacions amb la UE; també amb sud-amèrica, ha millorat el nostre pes a l’ONU. I cada cop més governs, mandataris i experts internacionals avalen la proposta d’Aliança de Civilitzacions formulada pel President Zapatero.

Si parlem de política d’immigració; ja no cal ni dir que tot és un error. No se’n recorden ells varen fer tres lleis d’immigració i la més nombrosa legalització de sense papers. Però per això no hi ha memòria.

Podria continuar l’enumeració de l’inventari de desastres que ens anuncia cada dia el PP; però no val pena, ja que està en la memòria de tots nosaltres. Per cert, el Govern Zapatero ha estat capaç de tancar un bon acord amb l’Esglèsia Catòlica en el referent a finançament; tema, que com tots sabem ve de lluny i, que el Sr. Aznar no va ser capaç de resoldre.

Voldria però tornar al començament de l’escrit, em sembla delirant, sí delirant, l’actitud dels dirigents del PP en relació a l’11M. Cóm pot un partit que té més de 10 milions de vots, el principal partit de l’oposició, que algun dia tornarà a governar –espero que tardi-, entrar en aquesta bojeria de l’extrema dreta mediàtica (Cope, El Mundo, Intereconomia, Época) actuar de plataforma i donar cobertura política a la desqualificació sistemàtica d’institucions cabdals pel funcionament de l’Estat? Estem parlant de la Judicatura, de les forces i cossos de seguretat de l’Estat, estem parlant del Parlament, de la màxima instància de representació popular i democràtica d’aquest país.

Això, diguem-ho clar, és una deriva antidemocràtica molt i molt perillosa.

Audiovisuals a Mataró*

* (Article per Capgrós.com)

Aquesta primera quinzena de setembre s’ha produït dos fets importants per la comunicació audiovisual de Mataró i comarca. La presentació de la proposta de la constitució del Consorci que gestionarà el canal de TDT i, la inauguració de l’emissora local de Mataró Ràdio, que des del dia 12 de setembre emet de forma regular.

Voldria destacar que els dos projectes em semblen interessants així com el paper de lideratge que l’Ajuntament hi té als dos. Hi ha un gran esforç econòmic, que serà discutit –de fet ja ho és- per l’oposició de CiU i el PP; però al meu entendre, cal veure la importància que per la comunicació local tindrà la posta en marxa dels dos projectes que, dit en prudència, em semblen de visió estratègica. I dic això perquè sóc de l’opinió que la informació audiovisual local presenta un gran dèficit. Dit clar i català: les televisions i ràdios d’àmbit nacional no cuiden la informació local. Aquesta, sovint, es considera de caràcter subaltern i, només quan es produeixen fets de caràcter tràgic o dramàtic adquireixen consideració de noticiables. No ho critico, simplement ho constato, a la vegada el que faig és dir que no n’hi ha prou en senyalar el dèficit: cal actuar.

L’Ajuntament de Mataró ho ha fet i, jo els felicito.

Moltes vegades oblidem que una gran part de la vida dels ciutadans passa a la ciutat on viu i més a Mataró que presenta un dels percentatges més alts d’autocontenció en el treball. Que en el municipi es treballa, es passeja, es compra, ens relacionem amb família, amics i coneguts. El municipi és allò que ens envolta de forma més quotidiana: és la vida, la nostra, la de cada dia, la que patim i gaudim. És per això que ens calen mitjans de comunicació locals que primin la vida local en totes les seves vessants.

Ara el que cal és vetllar per la seva qualitat; també perquè l’administració amb la part que li correspon en faci una bona gestió.

No tinc cap dubte que, les dues iniciatives marquen una fita per avançar en el camí de millorar la informació, l’entreteniment i el lleure local.

En defensa de la llibertat d'opinió

Llibertat, democràcia i drets humans estan unides per un fil d’or que enllaça directament amb el que marca el progrés de la humanitat i la realització de les persones com a sers humans.

Homes i dones capaces de viure i conviure en pau amb els seus congèneres.

Veure la resposta que han originat les paraules de Benet XVI dites en el marc d’una conferència acadèmica en una Universitat Alamana fa escruixir els sentiments; a la vegada, provoca una profunda tristor veure a quin nivell d’intransigència es mou, encara, una gran part de la humanitat.

Sóc ateu i profundament demòcrata, m’agrada –no defujo- la lluita d’idees siguin polítiques, socials i fins i tot religioses. Però, la lluita dialèctica que utilitza com a úniques armes els escrits i la paraula. Per això crec que Benet XVI no ha de demanar perdó, ni excusar-se. Ni un pas enrere en la defensa de la llibertat d’expressió i menys encara en la d’opinió. El contrari és la barbàrie, retornar a l’Edat Mitjana i a les guerres de religió. Alguns, aquí i allà és el que voldrien. Justament perquè utilitzen la religió per sotmetre els pobles per mantenir-los en la ignorància en benefici dels poderosos, d’aquells que no necessiten cap déu ni cap estat que els defensi, és el poder dels autòcrates.

Civilització vol dir progrés econòmic, però també –i principalment- democràcia i drets humans i, en la seva defensa aferrissada no podem defallir, és per això que dic no a la guerra de religions a la que ens volen portar els integristes dels dos bàndols. La seva victòria seria la victòria de la incivilitat.

Dedicat a Pepe Rubianes.

Pinzellades d'actualitat

Aquest cap de setmana s’ha celebrat la Conferència Política del PSOE, tindrem ocasió de parlar de les propostes polítiques aprovades, entre altres coses perquè a partir d’ara seran incorporades als programes electorals i, poc a poc aniran impregnant l’actuació política dels socialistes a la societat i als diferents nivells de l’Administració que en formem part. La gran avantatge dels partits de govern –també la gran responsabilitat- és que poden portar a la pràctica allò que proposen en els seus programes i per la qual cosa els ciutadans els voten.

Voldria però, destacar dos aspectes del discurs polític del President Zapatero, que considero especialment rellevants (entre d’altres): primer el procés de pau a Euzkadi, Zapatero deia que és incompatible amb les presses; té raó, tots els que volem la pau sabem que el procés serà molt lent, que l’important és avançar en la bona direcció: que ETA no mati, i que no es facin concessions polítiques.

No ens hem d’estranyar de certs rebrots de “kale borroka” ni de les manifestacions setmanals, ni de les amenaces d’alguns dirigents aberzales. Em preocuparien que no n’hi haguessin, això voldria dir que el Govern està fent concessions; però no és així.

Ara el més important és que l’entorn de Batasuna i els seus dirigents entenguin que per poder-se presentar a les eleccions municipals cal respectar la legalitat i, per això ha de condemnar la violència. A partir d’aquí segur que es donarà un gran pas endavant.

Ara, paciència, prudència i donar suport al Govern. Sense vacil·lacions com correspon als demòcrates.

La segona qüestió és la referida a la deriva cap a l’extrema dreta d’un sector del PP. Comparteixo plenament aquesta opinió i el més greu és que a curt i mig termini no hi veig possibles correccions ans al contrari. Les opinions sobre l’11-M convertides en preguntes i iniciatives parlamentàries per el PP, les opinions polítiques sobre la immigració de signe clarament dretà, les comparacions fal·laces entre la guerra del Líban i l’Afganistan i el paper d’Espanya en elles ..., fan molt difícil la col.laboració institucional entre Govern i oposició en el que son problemes d’Estat; opinables –faltaria més- però que necessiten acord dels grans partits de l’Estat. Com passa a totes les grans democràcies occidentals.

Fora pors i endavant

El 24 d’agost passat en un post proposava la creació d’un Ministeri de la Immigració, per tal de dirigir i coordinar les diferents mesures polítiques, administratives, diplomàtiques i assistencials referides a aquest fenomen tant complexo. Bé, avui dia 16 de setembre tenim coneixement que està funcionant un gabinet presidit per la vicepresidenta De la Vega, que en reunions setmanals, els divendres al matí, abans del Consell de Ministres, coordina les polítiques dels diferents ministeris implicats i proposa amb tota celeritat al Consell de Ministres que es reuneix hores després, les mesures més urgents. Per els diaris sabem que aquest gabinet funciona des del mes de juliol davant la gravetat de la situació creada. Ho celebro, a vegades amb una mica de sentit comú n’hi ha prou per tal de fer funcionar les coses. A més, per mi que aquest gabinet la el presideixi la vicepresidenta ja és una garantia; per la seva capacitat i per damunt de tot, per el poc amiga que és de fer remor.

Celeritat, rigor i poques concessions a la galeria: això és el que cal.

No em cansaré de repetir que el fenomen de la immigració pot esdevenir un problema fonamentalment per dues raons: per el nombre d’immigrants, però també, -i molt especialment- per el tractament demagògic que els polítics, l’administració i els mitjans de comunicació en facin.

De petit es deia: amb el pa no s’hi juga. Doncs bé, no juguem amb coses que són molt serioses. Fora la demagògia i el recurs fàcil.

Permeteu-me que acabi dient que, des de l’esquerra no es pot assumir mai ni els plantejaments ni el llenguatge de la dreta. En aquest terreny perdrem sempre, perquè és el terreny de l’adversari, el terreny còmode i fàcil de la demagògia política.

Aquest és un tema profundament ideològic i la batalla cal donar-la a tots els nivells; però sobretot en el dels drets i deures, en el de la llibertat del ser humà. I així guanyarem. Fora pors i endavant.

(foto: http://www.vistazoalaprensa.com/imagenes/contraportada/vogue.jpg)

Onze de Setembre al Parlament de Catalunya

Ahir, i en el decurs de la celebració de l’Onze de Setembre en el palau del Parlament de Catalunya, vaig tenir la ocasió, amb l’amic Jordi Sánchez de parlar uns dotze minuts amb l’expresident Pujol. Una conversa interessant del que en vull destacar una part. Amb el seu estil directe en va dir: “Mireu, si l’ 1 de Novembre no som capaços de parar aquesta deriva en la que estem, el país va al desastre”. Tant el Jordi Sánchez com jo mateix varem quedar una mica perplexos. Jo li vaig preguntar: “President a quin desastre us referiu?”. Desposta: “Aquí no es produirà un canvi generacional, sinó de gent que no sent i no estima el país”. Com podeu suposar això va donar per una conversa un tant estranya. Vull evitar comentaris malèvols.

El que em preocupa és el rerefons. Al meu entendre hi ha una gran por cap a la gent que no ha nascut a Catalunya. El Jordi Pujol _ que és molt intel·ligent_ ja fa molts anys que té por del que ell anomena la desnaturalització, que segons ell pot representar la incorporació del “nous catalans”. No em refereixo al “últims” sinó als “penúltims”, ja m’enteneu a aquells que fa anys que varen venir d’altres indrets d’Espanya.

Aquests que ara, via Montilla, podran accedir a la màxima magistratura política de Catalunya. Això, ja ha passat a molts ajuntaments catalans (afortunadament) i, ara cal que passi a la Generalitat perquè això serà un signe de normalitat democràtica i de país sa política i socialment.

Imatge: http://www.auques.net

Amenaces al procés de pau al País Basc

Tots hem pogut veure a la televisió les imatges patètiques de l’etarra Iñaki Bilbao, amenaçant d’una forma exaltada i rabiosa als jutges de l’Audiència Nacional.

Trist i patètic, són una mostra gràfica de la dificultat del procés de pau; que ningú amb dos dits de front a negat mai.

Al costat d’això, trista i patètica la reacció dels polítics i periodistes de la dreta d’aquest país, contraris, també de forma rabiosa, des del primer dia del procés de pau (els extrems es toquen).

Més enllà de l’anècdota, el rerefons és el què importa: les dificultats per fer avançar el procés de pau.

Cal intel·ligència, serenitat i paciència. El realment important són els quasi tres anys i mig que ETA no mata, que la tensió al País Basc ha baixat molt com han pogut comprovar els milers de catalans que aquest estiu han fet turisme al País Basc, que l’esperança de pau de la majoria dels ciutadans està viva, preocupada però viva i, el més important, donant suport a l’acció del Govern Zapatero que és qui ha de conduir el procés i, que en això precisa del màxim suport possible.

Quan Otegui i Batasuna diuen que el procés s’estanca, en definitiva expressen el nerviosisme dels que volen que això acabi bé. Per què, no ho dubteu els Iñaki Bilbao, també els amenacen a ells. Aquests processos són dinàmics i multilaterals; també les amenaces i les pors.

Israel, Hezbolà, la guerra inacabada

No tinc tan clar, com quasi tothom afirma, que Israel hagi perdut en aquesta nova invasió del Líban en confrontació amb Hezbolà. Una altra cosa és, que no hagi obtingut una victòria ràpida i contundent; però, una cosa és l’absència d’un èxit militar espectacular i, una altra molt diferent la derrota político-militar de la que es parla.

La guerra de l’Orient Mitjà no és una guerra convencional en termes estrictes. És una guerra política-militar-ideològica de llarga durada que té, d’altra banda molt ben delimitada els perfils mediàtics, els posicionaments estratègics; no sols dels contandents –que també-, si no dels qui els dona suport. I, és aquí, a on s’ha lliurat realment la batalla. Una altra cosa –desgraciadament- és qui ha posat els morts, el patiment, la destrucció massiva i les conseqüències dramàtiques que de tot això se’n deriven. Però, el camp de batalla real aquest ha quedat intacte. Em refereixo, es clar, des del punt de vista dels EEUU i de l’Iran. Per tant, caldrà veure cóm evoluciona tot això per saber qui ha guanyat i aleshores veurem –tràgicament-, que Israel no ha perdut aquesta guerra.

Vinc sostenint des de fa molt de temps, que aproximadament sis mil morts l’any, ja estan descomptats en aquest conflicte. I que des del punt de vista dels ciutadans, dels governs i de l’opinió pública ja estan assumits.

Això sembla cínic afirmar-ho, però per desgràcia és així. El que hem viscut ara és un altre episodi –sí episodi- d’aquesta llarga comtessa.

La novetat ara, es que es dona en un marc molt més perillós: radicalitat i fonamentalisme, tant als EEUU com a l’Iran.

Per tant crec, és molt important que Espanya s’hagi separat de la política radical dels EEUU i, que treballi junt amb els socis de la UE per una solució pacífica amb contingut propi. En aquest sentit em sembla un gran pas endavant el que les forces militars d’interposició-pacificació siguin coordinades i comandades a l’entorn dels països de la Unió.

P.S. Seria bo per tothom que a Espanya, el PP es baixes d’una vegada del carro de la guerra d’Irak i se n’adonés que el que cal és la pau, i no: “la guerra al moro”.

Immigració i el dret a vot

El començament del curs polític ve marcat, principalment, pel tema de la immigració. Les enquestes, tant les oficials com les mediàtiques, el senyalen com la principal preocupació –a molta distància- dels ciutadans d’aquest país. És allò del peix que es mossega la cua: en parlem per que ocupa molt d’espai als mitjans, i ens preocupa per que les notícies que genera, quasi sempre tenen un tractament negatiu que, a la vegada generen més notícies de signe negatiu.

Sempre he cregut que la pitjor manera d’encarar un fenomen, sigui nou o vell, és des de la por. Aquesta, només genera: incertesa, inseguretat i rebuig. Alhora, no ens deixa veure allò que té de positiu.

El fenomen de la immigració conté els elements: raça, religió i hàbits socioculturals, que poden desfermar el més negatiu del ser humà. Si a tot això hi ajuntem la lluita política el còctel esdevé explosiu.

A Catalunya tenim en perspectiva dues conteses electorals: autonòmiques i municipals. Només ha calgut que el PSOE i IU plantegin la proposició no de llei, del possible dret a vot dels immigrants no comunitaris, per què es desfermés un debat del tot distorsionat sobre la conveniència o no així com sobre la oportunitat.

No cal ser gaire llest per veure el “peuet del llop” de les posicions reaccionàries, darrera de moltes reaccions pretesament ben intencionades. No recordo aquest debat quant la UE va acordar que els ciutadans comunitaris podien votar a les municipals. Ho recordeu? Potser el problema és que ara parlem dels pobres? Doncs, bé, jo vull que els pobres votin. Recordem la història: dones, negres, etc. E que la incorporació del dret a vot no ha estat parella a la dels altres ciutadans a molts països? Doncs, no repetim errors històrics. Els drets no es discuteixen; en tot cas es regulen. Un home/dona un vot. Qui viu, treballa i paga impostos cal que tingui dret a vot. I això, que ningú ho dubti és un gran factor d’integració.