Site Meter

27 de juliol, 2006

Orient Mitjà: l'escalada continua

El Govern d’Israel, una vegada més ha donat mostres de la prepotència i la impunitat en la que sol actuar. La mort dels cascos blaus de l’ONU n’és una mostra palpable, ja que aquestes forces d’observació porten més de tres dècades assentades en aquest territori sota el comandament de l’ONU. Aquesta impunitat sols és possible perquè compta amb el suport incondicional –i criminal- dels Estats Units, la prova palpable la tenim un cop més, en que aquest país ha rebutjat plantejar un alt al fort al Líban tal com demana Nacions Unides i els seus aliats.

Mentrestant, l’escalada de morts i destrucció continua amb un balanç cada cop més tràgic de víctimes civils, d’escoles, d’hospitals, d’objectius que no persegueixen una altra cosa que la destrucció massiva del Líban. Si comparem aquesta nova escalada del conflicte de l’Orient Mitjà cal fer notar que, aquest cop l’exèrcit d’Israel no s’enfronta a cap altra exèrcit regular com en altres ocasions i per cert, que va guanyar amb relativa rapidesa i efectivitat (bèl·lica). Aquesta vegada es confronta a una guerrilla organitzada i molt radical –i pel que sembla molt efectiva- hi està trobant una resistència inesperada. Aquí rau, a parer meu el principal perill aquesta vegada: el conflicte es retroalimenta contra més violència israelí, més radicalitat d’Hezbolá. Doctrina contra doctrina i això és el perill més gran.

Que Síria i Iran hi son darrera, jo no en tinc cap dubte. Però també hi són la guerra d’Irak i els Estats Units, i el petroli, i etc. etc... El que es tracta no és de buscar les arrels històriques i presents, si no de parar el conflicte i, això cal buscar-lo per la via diplomàtica: cal l’alt al foc i la força d’interposició sota el comandament de l’ONU.

És per això que em sembla assenyada i valenta la posició del Govern Espanyol i del President Zapatero: cal parar la guerra i cal dir-ho alt i fort. Cal ser valent, encara que sigui a contra corrent i ser antibel·licistes (pacifista) perquè això connecta amb al voluntat majoritària de la gent: d’aquí, d’allà, d’arreu del món.

P.S. Felicito a l’Alcalde Baron que al seu petit parlament de la crida de les Santes va tenir l’encert i el sentit de l’oportunitat de fer una crida a la pau a l’Orient Mitjà i per tant desitjar la pau i la felicitat de la gent que, en aquests territoris estan patint d’una manera tant tràgica.

24 de juliol, 2006

Montilla, torre de nou

Foto: Óscar Rojano

Després de l’èxit de la jornada castellera viscuda a Mataró, en motiu de Les Santes, en que els castellers de Vilafranca varen aixecar un magnífic castell torre de nou amb folre i manilles, em va venir al cap la figura de l’estimat Joan Raventós. Els que el varem conèixer, de ben segur que no els estranyarà, ja que la seva afició –i devoció- per el món casteller era de sobra coneguda.

Vaig conèixer a l’amic Joan Raventós en el temps de l’Assemblea de Catalunya –d’això ja fa molt- en la preparació, la celebració i després varem sovintejar la relació a la seva Comissió Permanent. Les circumstàncies de la vida política em varem portar de gaudir de la seva bonhomia i de la seva saviesa política, primer a la Presidència del PSC i després a la Comissió de Garanties que ell va presidir abans que la seva malaltia l’impedí poder seguir amb plenitud com a ell li hagués agradat. Recordo això, perquè era freqüent escoltar-li evocacions al món casteller, no sols –que també-, per destacar-ne la seva bellesa, si no l’esforç, el sacrifici, l’esperit de companyonia. El treball anònim, esforçat i constant que feia possible una gran tasca col·lectiva que quasi sempre s’acaba coronant amb un nou castell, a vegades després de molts anys.

Ell, sense pretendre-ho, ens alliçonava comparant aquesta tasca amb el socialisme. Amb aquell treball callat i constant d’un gran col·lectiu que es corona amb un èxit, que ens omple de joia.

Això és el que passarà amb la candidatura de Montilla a la Presidència de la Generalitat. El treball anònim, esforçat i constant de milers d’afiliats i simpatitzants, faran que la voluntat de transformació social de la gran majoria del poble de Catalunya facin possible que l’hora del catalans ha arribat. Perquè la candidatura de Montilla representa això: la política de la gent, i l’esforç callat, per donar resposta als vells i nous reptes en que s’enfronta la ciutadania de Catalunya.

22 de juliol, 2006

Nàufrags al nostre costat


“Quiero vivir en un país en libertad”, “quiero a los españoles de todo corazón por no haberme dejado morir. Nunca olvidaré eso”.

Llibertat i treball. Roba, menjar, educació i salut. Aquestes son les aspiracions, els desitjos del immigrants. Oi, que no son gaire diferents dels nostres desitjos i aspiracions? Jo crec que no i, que això lligat a l’esperança de ser feliç i, de fer feliços als teus fills, de criar-los en el treball, amb pau i llibertat, forma part de les aspiracions del conjunt de la humanitat.

Aquests dies, el patró i la tripulació del vaixell de pesca “Francisco y Catalina”, han donat una gran lliçó de moral a la comunitat internacional, governs i persones. Sense pensar-ho dues varen donar tot el seu ajut solidari als nàufrags que des dels seus països d’origen, feien el tràgic camí de la immigració. Per raons polítiques uns, per raons econòmiques els més, tots per cercar una subsistència digne i varen córrer, com hem vist tots, el gran perill de perdre-ho tot: la vida.

Quan, a vegades, ens costa acceptar amb normalitat aquell “moro”, aquell “negre”, o aquell “sudaca” que viu o treballa al nostre costat, caldria que per un moment penséssim què haguéssim fet nosaltres si fóssim els patrons o els mariners del Franciso y Catalina?. Estic segur que ens haguéssim comportat com ells, que hagués sortit el millor del ser humà que portem dins nostre. Fem doncs, un petit esforç cada dia i pensem que aquests nàufrags conviuen amb nosaltres al nostre costat. Són els nostres veïns, la gent que treballa entre nosaltres, els seus fills potser van a l’escola junt amb els nostres: són els nostres conciutadans.

Són com nosaltres. Amb les seves penes i alegries. La diferència es l’origen i les costums, i, això s’arregla fàcil si fem tots un petit esforç. Molt més petit que el que han fet el patró i tripulants del Francisco y Catalina.

Felicito i, em sento orgullós que el Govern Espanyol els hagi donat la “Medalla del Mérito Civil”, s’ho mereixen.

21 de juliol, 2006

La barbàrie continua

Llegit en un titular de diari d’aquest matí: “Israel se irrita con España por las críticas de Zapatero”. En un altre diari es pot llegir: “Zapatero choca con Israel y el Partido Popular al condenar la matanza del Líbano”.

Una vegada més, el President Zapatero es situa a la vanguàrdia del moviment progressista a Europa i al món, ens sorprèn –molt favorablement- amb un posicionament polític que va molt més enllà, del que es podria considerar políticament correcte en el context del món occidental. Per què dic això? Perquè Zapatero ha tingut el coratge polític de dir el que molts pensem: Israel està fent un ús abusiu de la força. Si, amb molta claredat, ús abusiu.

El comissionat de la Unió Europea per les relacions exteriors ha dit: “he visto el sufrimiento de la gente en Líbano, y no sé qué tiene esto que ver con la lucha contra el terrorismo. Lo que se haga ahora tendrá consecuencias en el futuro”. Recordo que la UE va declarar que hi havia un ús desproporcionat de la força per part d’Israel. Zapatero penso que ha anat més enllà, penso que molt encertadament, i ha parlat precisament d’ús abusiu.

Al Líban parlem de més de 300 morts i milers de ferits. A Gaza i Cisjordania més de 150 morts i un miler de ferits. Cal començar a parlar de crims contra la humanitat i de tribunals internacionals.

Aquí, em sembla, que cobra més valor la posició del President Zapatero, perquè estem parlant de política de ciutadania (aquí i allà), i cal dir amb tota la força que tot allò que afecta als drets humans s’ha de defensar.

No podem callar, encara que ens repugni la violència islamista. En això, recau la grandesa dels demòcrates: en la superioritat de la llibertat de pensament front als autòcrates.

Per cert, portem una setmana de conflicte a l’Orient Mitjà i el Partit Popular encara és l’hora que fixi la seva posició.

20 de juliol, 2006

Immigració, pors i oportunitats

Aquests dies hem tingut coneixement de dues notícies que situen davant de l’opinió pública dos aspectes contradictoris del fenomen migratori.

Em refereixo a l’enquesta periòdica que ha fet pública el Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat que, una vegada més, situa a la immigració com a primer element de preocupació dels ciutadans de Catalunya. Un dia després els mitjans es fan ressó del treball dirigit pel catedràtic d’economia aplicada, encarregat pel servei d’estudis de Caixa Catalunya en el que s’indica: “el ritmo de crecimiento de la economia catalana en los últimos años no és comprensible sin el shok”.

La immigració, com tots els grans fenòmens socials, crea situacions ambivalents, que comporten diferents graus de comprensió/incomprensió en funció de com ens sentim afectats/amenaçats, per la nova situació que es crea. I, no es pot amagar, que vist des de tots els punts de vista, la immigració afecta directa o indirectament la vida de les persones. Crea per tant, sentiments contradictoris que cal saber assimilar i conduir adequadament.

Em permeto afirmar que el balanç, a dia d’avui, és molt positiu; no sols per el que representa en l’aportació econòmica: creació de riquesa, ocupació, aportació al PIB en definitiva. També perquè ja ha corregit a l’alça la taxa demogràfica, i la de natalitat, (o oblidem que ha Catalunya eren les més baixes del món), per tant, per la contribució a la tresoreria de la Seguretat Social i per el manteniment del sistema públic de pensions.

Podria senyalar altres aspectes positius, però no voldria allargar-me –ja ho faré un altre dia-, com no pot ser d’una altra manera, hi ha aspectes negatius, com tot a la vida. Però, d’això també en parlaré. Ara permeteu-me que faci una referència a un altra aspecte que em sembla interessant. Em refereixo que el Govern de la Generalitat ha destinat 145 milions d’euros a desenvolupar polítiques d’acollida i integració a favor dels immigrants.

Aquesta quantitat representa augmentar en un 40% els fons destinats en anys anteriors, i que estan repartits en tres Conselleries. I, és la d’educació la que s’emporta la part més important, em sembla molt destacable que sigui així, ja que molts immigrants ja porten temps aquí, i, per tant han fet el reagrupament familiar i molts dels seus fills ja han nascut a Catalunya. Aquests fons fan destinats, especialment, als centres educatius que tinguin alumnes immigrants. També, a ajudes i beques per menjadors i transport escolar. I, a desenvolupar programes d’igualtat d’oportunitats. També, a portar a terme un pla de ciutadania i immigració que, entre altres coses, potenciarà l’ús del català entre els immigrants.

Avui Catalunya hi ha 938 aules d’acollida i aquests fons permetran augmentar-les.

Finalment dir, que Catalunya és qui més fons rep destinats a impulsar polítiques de cohesió social, 40 milions d’euros, 16 dels quals destinats als ajuntaments, per impulsar polítiques socials, itineraris formatius, que els donaran a conèixer el món laboral i el món en que hauran de conviure.

Per tant, i com a conclusió: fora pors i contribuïm tots a les polítiques que possibilitin la integració real d’aquests ciutadans. Tots en sortirem beneficiats, els d’aquí i els nous vinguts.

17 de juliol, 2006

Total: tots perden

El món està assistint atònit, a la bogeria bèl·lica desfermada pel govern d’Israel contra la guerrilla islamista d’Hezbolá i, contra el Líban. A dia d’avui els morts ja superen el centenar amb escreix (la majoria nens); i amb centenars el nombre de ferits, per no parlar de la criminal destrucció d’infraestructures bàsiques al territori de Gaza i al territori libanès que comportaran dificultats i fam per a molta gent innocent i, durant molts anys.

La pregunta és, perquè aquesta bogeria criminal? Sembla que, des del seu llit de malalt l’Ariel Sharon, estigui complint el seu vell somni d’aniquilar el Líban i els palestins. Però això, per sort no és possible, el que sí és possible és sembrar de mort i destrucció aquests territoris. En realitat el que està fent el Govern d’Israel amb aquestes accions, és alimentar, encara amb més força la guerrilla islamista, ja que els morts, la destrucció i la misèria el que fan és donar més força i arguments als sectors més sectaris i extremistes de l’islamisme àrab.

Tots sabem que el govern del Líban no té cap força política ni recursos per imposar-se a Hezbolá. Preguntem-nos quin sentit té destruir el govern (dèbil) de l’Autoritat Palestina, la resposta és molt senzilla: més caos, més desordre, més misèria. Per tant més necessitat de revenges i menys possibilitats de construir una convivència en pau. En la suma final tots perden. El món també. Magnífic!!

També en el meu nom

Sempre he estat per la negociació, no tant sols ara que se'n parla tant.
Dels problemes polítics només se'n pot sortir amb solucions polítiques.
SÍ A LA PAU.

16 de juliol, 2006

Montilla, President


Des del convenciment més profund, escric aquestes quatre ratlles, per afirmar que estic convençut que en Montilla, serà el nou President de la Generalitat.

Tal com deia l’eslògan de l’acte de presentació del candidat, “ara és l’hora dels catalans” i, és precisament per això que el PSC guanyarà les eleccions i, Montilla serà el nou President de la Generalitat.

Per què serà així? Perquè durant aquests tres anys de Govern Maragall s’ha fet una gran taxa en tots els camps de l’activitat governamental, només cal mirar l’estat de les finances (per posar sols un exemple) per veure el tom tant espectacular que han donat i, així, en tots els departaments. Però tot això, per desgràcia, ha estat soterrat per l’excessiu soroll provocat per la inexperiència d’uns, per les dificultats d’encaix dels tres partits i, perquè no dir-ho, per errors propis que calia haver evitat.

Però, en tot, ara tenim el nou Estatut i, s’obra una nova etapa que segur representarà un nou pas endavant per els ciutadans de Catalunya.

Aquesta nova i prometedora etapa, serà el Montilla el que –a parer meu- reuneix tots els mèrits per impulsar-la, conduir-la i dirigir-la posant l’accent, precisament en el que són els interessos prioritaris del conjunt de la ciutadania: una Catalunya plural, diversa, moderna i europea.

Aquesta Catalunya capaç de recollir les millors tradicions del nostre poble i, a la vegada incorporar-ne els nous valors de les societats dinàmiques i en constant evolució.

Perquè el repte és important i engrescador, tots els del PSC ens implicarem al màxim per tal de guanyar aquestes eleccions i, després... les municipals.

Gràcies Montilla per acceptar el repte: guanyarem, guanyarà Catalunya i els ciutadans.

11 de juliol, 2006

CiU, desconcertada







CiU







Amb l’estatut aprovat el President Maragall que ha renunciat a tornar-se a presentar i, davant la perspectiva de la candidatura de Josep Montilla com a cap de llista del PSC, observo un alt grau de perplexitat en els dirigents de CiU. Tinc la impressió, que estan davant d’una situació política que no havien imaginat així.

Els estrategues electorals de CiU, havien contemplat un altre escenari polític; segurament amb la presència de Maragall al front de la candidatura del PSC i, és clar amb un disseny de campanya molt diferent al que hauran de fer ara. La veritat és que, al meu entendre aquest és el pitjor escenari per ells. Sóc conscient que, per nosaltres, per al PSC estem davant d’un repte difícil i que ens obligarà a desfermar les nostres millors energies – i talents – però bé, a això ja hi estem acostumats, ja que l’esquerra sempre ha de treballar amb les pitjors condicions materials per tal de fer arribar el seu missatge.

Ara, deixeu-me que torni a CiU. En què es troben?, primer en que - com tots - no saben si guanyaran les eleccions. Fins aquí no dic res de nou; però lo greu per ells és que no tenen gens clar si podran formar govern en cas de ser els més votats (a aquestes alçades ja es pot descartar les majories absolutes). Amb el PP jo crec que ara per ara – i per molt temps – no és possible, a menys que es vulguin suïcidar políticament i, encara menys, sense que el PP mani a Madrid. Amb ERC, tampoc els hi serà fàcil, entre altres coses per problemes interns (Duran Lleida i les seves aspiracions polítiques) i, perquè ERC al meu entendre li interessa més reeditar el tripartit – tot i que sigui amb pitjors condicions – amb el PSC i ICV.

En aquest escenari – possible – el PSC apareix com la força central, no sols capaç de guanyar les eleccions; també, la que té més possibilitats de formar govern sense grans concessions programàtiques. I, és aquí precisament on els socialistes apareixen com la força necessària, la que està en millors condicions per desenvolupar el nou Estatut, el que permetrà portar a terme una nova forma de governar: el govern de la gent.

El govern que permetrà desplegar totes les potencialitats que ofereix l’Estatut, aquell que CiU no es va atrevir a tirar endavant quan governava – 23 anys – i, pactava amb el PP no per fer la reforma sinó per tal de mantenir-se en el govern a Catalunya.

És per tot això que ara es despengen amb aquesta proposta tan fora del context polític i jurídic del nostre país – llista més votada? - . Malament s’ho deuen veure quan encara ni tant sols convocades les eleccions, ja les donen per perdudes. Fa 4 dies, l’Artur Mas i en Duran Lleida deien que no els hi feia cap por cap possible candidat socialista. Pot ser no, però el PSC el partit de l’Estatut, els ha desconcertat i, - dit amb termes col·loquials – descol·locat.

08 de juliol, 2006

Patido Popular, una deriva antidemocràtica


Fa tres dies que volia escriure aquests post, però ho he anat retardant amb el desig –o l’esperança- de veure una certa rectificació del rumb que segueix el Partit Popular. Lluny d’això, el seguit de declaracions polítiques d’aquests darrers dies, arrel de la reunió dels socialistes amb dirigents de l’esquerra aberzale, marquen una escalada cada cop més desqualificadora cap al govern espanyol, cap el PSOE.

A meu entendre, el Partit Popular ha entrar en un terreny molt perillós, que tindrà repercussions negatives per la vida política i social del nostre país. Aquí no estem parlant d’un grup antisistema, d’un petit grup polític o d’un petit col·lectiu que reivindica això o allò. No, aquí estem parlant del principal partit de l’oposició, que representa a molts milions de ciutadans del nostre país; per tant, no ens enganyem, parlem d’una part substantiva del sistema democràtic espanyol.

I aquí, al meu entendre, està el perill. Si mirem les últimes declaracions dels principals dirigents del PP, tant des de Madrid, com a Euzkadi, veurem que el to, no només es la desqualificació política o, en molts casos l’insult; greu i perillós és el to i el contingut antidemocràtic d’aquestes declaracions. El nostre país està vivint moments importants, el procés de pau, es una cruïlla històrica, és allò que pot marcar un abans i un després a la vida política i que condicionarà, si es resolt bé, la futura convivència de les generacions futures.

Aquest país necessita acabar amb la lacra que ha representat el terrorisme d’ETA i, perquè ara hi ha una oportunitat, aquesta no es pot malbaratar. Per desgràcia tinc la sensació que el PP aposta per aquest fracàs i, això explica aquesta perillosa deriva antidemocràtica en la que estan instal·lats i que dona cobertura política-ideològica els sectors més reaccionaris de la societat espanyola.

04 de juliol, 2006

Aznar, el lleó de FAES

El tràgic accident del metro de València, ha consellat ajornar a dijous la reunió prevista per avui dimarts entre el PSE i dirigents de la dissolta Batasuna. Aquesta reunió és com el tret de sortida de les converses per tal de fer avançar el procés de pau a Euskadi. D’alguna manera és el principi de visualitzar el que Rodríguez Zapatero va anunciar en el congrés de Diputats.

A mesura que aquest procés avança. poc a poc però de manera decidida, augmenta l’esperança de la ciutadania en creure que: la pau és possible, en que aquesta vegada va de veres.

En paral.lel, augmenta la crispació del PP, del seu cor mediàtic i dels professionals del victimisme, que veuen perillar el seu estatus, i en alguns casos el que han convertit amb la seva professió i, per tan el seu “modus vivendi”. I dic això, responsable i conscientment; precisament perquè tinc un gran respecte a les víctimes, a totes –la immensa majoria- que lluita des del silenci digne, des del seu intern dolor, per tal de superar la seva situació a la que els ha portat la barbàrie d’ETA, i per evitar que hi hagi més morts, i més sofriment per més innocents. Aquestes víctimes, són això víctimes, no són soldats d’una “certa idea d’Espanya”, ni soldats de la democràcia. Són ni més ni menys que això: víctimes innocents i inútils, perquè la seva mort o la seva desgràcia no servirà per alliberar res, ni per preservar res. Aquesta és la seva grandesa, i per tan mereixedora de tot el respecte.

Per això indigne veure com Aznar i els seus “corifeus”, els utilitzen i els converteixen en carn de canó dels seus deliris messiànics. Veure el Sr. Aznar per televisió parlant de la inutilitat de les víctimes, una vegada més m’ha fet pensar que el PP està presoner de la ultra dreta que ell representa.

Em recorda aquell vell falangista el Sr. Girón de Velasco, dit el “León de Fuengirola”, que des del seu retiro volia de manera desesperada i patètica impartir suflames incendiàries que anunciaven tots els mals del món.

Ara, el “lleó de la FAES” aquest assalariat de luxe del Sr. Murdoch, també ens vol salvar. Seria bo que li preguntés al seu nou patró cóm va començar el procés de negociació a Irlanda, potser s’assabentaria que el va iniciar el Sr. Major líder del Partit Conservador i hereu de la Sra. Tatcher.

El que passa, de veritat, es que el Sr. Aznar i amb ell el PP tenen pànic de l’èxit polític que pot representar, precisament perquè saben que es donen les condicions perquè això sigui així.

Sr. Aznar, la memòria potser curta però les hemeroteques no. Vostè el 3 de novembre de 1998 va autoritzar converses amb el que va anomenar “movimient d’alliberament nacional basc”. De moment el Sr. Zapatero no ha arribat a tant.

03 de juliol, 2006

Israel-Palestina: els morts no compten

Hem pogut llegir els titulars dels mitjans de comunicació que Olmert, el primer ministre israelià, ha ordenat a l’exèrcit que ‘faci el que sigui’ per tal d’alliberar al soldat capturat.

Què s’amaga –eufemísticament- darrera d’aquesta ordre? Digueu-m’ho amb totes les paraules: un cop d’estat encobert, perquè la realitat és que vol acabar amb l’Autoritat Nacional Palestina. No hi ha una altra cosa, ja que, és evident que la resposta israelita és del tot desproporcionada.

Permeteu-me una dada que il·lustra el que acabo de dir: el els tres últims dies els militars israelians han llençat 1.200 projectils, els activistes palestins, tres coets casolans.

Aquesta acció criminal del Govern d’Israel, no està al marge del seguit de mesures des de que Hamàs va guanyar les eleccions i la primera resposta va ser tallar el lliurament de diners a l’administració palestina, per tal de col·lapsar-la. Ja abans que Hamàs guanyés les eleccions –un any abans- els governs de Sharon i Olmert van desentendre les peticions de reprendre negociacions.

Crec, honestament, que aquesta és una política suïcida, que no porta enlloc. Tan mateix sí, porta a perpetuar l’enquistament permanent en el que es troba la situació a l’Orient Mitjà. Per desgràcia, cada cop estic més convençut que uns i altres, i també, la comunitat internacional, que entre 5 i 6 mil morts anuals son perfectament assumibles i que el patiment de milers i milers de persones no tallarà la digestió dels mandataris d’ambdós bàndols, ni el món àrab, ni dels dirigents, ni els governs, ni organitzacions internacionals.

Sé que avui és utòpic dir-ho, però cal que uns reuneixin l’existència de l’Estat d’Israel i els altres facilitar la creació de l’Estat Palestí i per tan comencin per abandonar els terrenys ocupats. Cal reobrir negociacions: ja.