El PSC i el futur

Catalunya i amb ella tots els partits polítics catalans han tancat una etapa. En paral·lel se’n obra una de nova, que d’altra banda, es presenta molt interessant.

Els historiadors tindran oportunitat –al llarg dels anys- de valorar, el que ha representat aquest petit període històric de l’anomenat “Govern tripartit”, però que a mi m’agrada més dir-ne “el del Pacte del Tinell”. Perquè el que neix com a conseqüència d’aquest acord polític és la Presidència de Catalunya, la Presidència del Parlament i el Govern de Catalunya, i tot això, sota la definició de Govern Catalanista i d’Esquerres (en majúscula, que no pot ser d’altre manera).

Aquest Govern i aquest Parlament, amb el President Maragall el davant, són els impulsós i els principals responsables, que avui Catalunya –i perquè no dir-ho també Espanya- tingui un nou marc jurídic, que possibilitarà tirar endavant una gran obra de Govern, que situí a Catalunya a les millors quotes de benestar i afavoreixi la nostra inserció a Europa.

I és per això, que més que mai, necessitem un Govern Catalanista i d’Esquerres presidit per un socialista.

Maragall serà, ja per la història, el President que ha fet possible el nou Estatut. Ara toca que José Montilla sigui el President de la Catalunya del segle XXI, el President de la Catalunya del present i del futur: oberta, plural i integradora.

La Catalunya moderna i europea que alguns sempre em somiat, dins d’una Espanya federal. Però també, amb pau, perquè no hem d’oblidar que les eleccions al Parlament i el nou Govern es faran en el marc de la negociació per la pau que ahir ens va anunciar el President Zapatero, i que no em cansaré de desitjar-li tot l’encert, que no dubto tindrà, i que culminarà amb èxit, que serà de tots.

Tots amb el govern espanyol

Amb decisió i prudència, el President Zapatero ha anunciat en el Congrés dels Diputats que s’iniciarà la negociació amb ETA. Sempre he cregut –i les enquestes ho demostren- que la pau al País Basc és un desig àmpliament majoritari del poble espanyol.

Després de tres anys sense assassinats per part d’ETA, ara es donen les condicions perquè el procés de pau avanci. Som conscients que aquest serà un llarg camí no exent d’entrebancs però, la pau és possible i cal intentar-ho.
El Govern espanyol li correspon conduir la iniciativa i així ho fa. Els demés ens correspon ajudar-lo des de tots els nivells i estaments. Aquells que no ho facin assumeixen una gran responsabilitat. Precisament, perquè la tasca és difícil cal recolzar sense mesquineses al Govern i al President Zapatero. Endavant

Estatut i municipi*

*(article publicat de forma resumida a Capgros.com)

Després d’un llarg i feixuc procés –pràcticament de dos anys i mig- Catalunya compte amb un nou Estatut. Sens dubte el camí ha estat llarg i, a vegades, pesat, però sens dubte a valgut la pena ja que a partir d’ara el nostre país comptarà amb un instrument d’atogovern que millora substancialment el de l’any 1979.

Cal recordar, que la reforma de l’Estatut era una reivindicació constant ja que tots havíem constatat que l’anterior ja ens havia quedat estret.

Davant els nous reptes que tenim plantejats, calia un nou instrument jurídic que permetés afrontar-los amb garantia d’èxit.

És per això que calia un nou Estatut que incorporés respostes als nous problemes, sensibilitats i situacions dels ciutadans, aprofundir en l’autogovern de Catalunya al voltant de tres grans qüestions: el reconeixement de la singularitat nacional de Catalunya, l’increment de les competències de la Generalitat i una millor garantia del seu exercici efectiu, i un finançament just.

Avui, tenim ja, aquest instrument gràcies a l’esforç de molts, i crec que és de justícia reconèixer la tasca del President Maragall i del Pacte del Tinell. En el frontispici d’aquell acord de govern, hi havia de forma destacada, la reforma de l’Estatut. Reforma que tots reclamaven però que amb vint-i-tres anys de governs CiU no s’havia fet i, crec que, no es pot oblidar, ara que tothom es posa les medalles.

Permeteu-me que des de la perspectiva local destaqui quelcom que em sembla important, amb refereixo al capítol que es refereix als ens locals i l’organització territorial. En l’Estatut de l’any 1979 en les disposicions generals, l’article 5.1 deia que “la Generalitat de Catalunya estructurarà la seva organització territorial en municipis i comarques; també podrà crear demarcacions supracomarcals”, tot sabem d’on veníem i per tant no es tracta de fer una crítica a l’Estatut de Sau, però evidentment que, molts dels mals que s’ha trobat l’adminstració local, venen del poc reconeixement que l’Estatut feia del paper de l’administració local. Jo aquí, afegeixo, que una gran part es deu que els partits nacionalistes mai han cregut amb el paper dels ajuntaments; sempre he dit que el President Pujol veia a Catalunya no com una nació, si no com un gran ajuntament i ell com el batlle de tots. D’aquí se’n deriva la seva forma de governar: centralista i presidencialista.

El nou Estatut, a parer meu, corregeix els dèficits de l’anterior i reconeix l’autonomia i les capacitats dels ens locals. En aquest sentit fa referència explícita i detallada de les seves competències i facultats, incloses les competències financeres i la suficiència de recursos. També reconeix la seva estructura territorial bàsica en municipis i vagueries, ara caldrà desenvolupar-lo, està en les nostres mans.

(Foto: http://www.mataroturisme.com/cat/index.htm)