Site Meter

31 de desembre, 2006

Des del dolor lluitem per la pau

ETA ha tornat a matar. Amb la bomba a l’Aeroport de Madrid, la banda terrorista trenca la treva i llença un gran desafiament al Govern.

Cal condemnar amb tota fermesa aquest atemptat. Expressar de forma contundent el rebuitg més absolut; també, cal dir que els únics responsables de l’atemptat, de la ruptura de la treva és ETA i d’aquells que li donen suport, de tots aquells que no condemnen la violència terrorista.

La possibilitat de la ruptura de la treva existia, entrava dintre de les hipòtesis més pessimistes. Per desgràcia aquesta s’ha fet realitat. Ara què cal fer? Aquesta és la gran pregunta.

La resposta és complicada i difícil; però, crec que els demòcrates, els que creiem amb un futur de pau no podem caure en un pessimista desànim.

Cal fermesa i contundència en la condemna; cal també, fredor –difícil- en el anàlisi del que cal fer. Policia, justícia i presó per els culpables.

Tota la força de la repressió policial i tots els instruments de l’Estat de Dret; però es necessita un espai per la política, no oblidem que tots els elements polítics del període de vigència de la treva i de tots els anys –massa- de terrorisme són vigents. Per tant, repressió sí però política també.

En aquests nou mesos de treva el que cal destacar és que s’estava avançant en un procés de construcció de confiança, per desgràcia només estàvem en aquesta fase embrionària. Molt poca cosa però ja veieu això és el que s’ha trencat ara –políticament-, refer el camí esdevé encara més complicat i difícil. Cal fer-ho.

Experiències d’altres processos de pau ens demostren que el camí no es fa en línea recta. Amb tot el dolor dic que no podem parar. Que des de l’Estat de Dret cal treballar per la pau, ara més que mai. Precisament, per no tornar a veure tragèdies com la de l’Aeroport de Madrid.

28 de desembre, 2006

Què vol el PP?

Com va dir Sófocles: “Al hombre perverso se le conoce en un día, para conocer al hombre justo hace falta más tiempo”.

Al senyor Aznar varem tardar –malgrat els antecedents- una legislatura a conèix-el. Les necessitats de suport parlamentari per governar, varen propiciar que el Partit Popular projectés una certa imatge centrista. Alguns –ingènuament- inclús varem creure que aquesta dreta s’havia convertit a la democràcia.

El miratge va durar poc –una legislatura-, ja que en el moment en què varen gaudir de majoria absoluta, varen recuperar el pitjor estil de la dreta antidemocràtica: la intolerància i l’exclusió. Tots recordem aquell estil marcat per la bronca, l’insult, la manca total de diàleg amb tothom. Semblava que ens volguessin dir que el període de govern de l’esquerra era una excepció i que això, s’havia acabat. Una altra vegada anys d’aplom: el verdader Aznar, la dreta hereva del franquisme, tornava a recuperar allò que creuen que els hi pertany.

Les mentides i la prepotència els varen treure del govern, precisament perquè varen ensenyar la pitjor cara de la dreta i, els ciutadans no els hi varen perdonar.

Amb Rajoy ha estat diferent –malgrat la seva fama- l’hem conegut des del primer moment. No hi ha un triumvirat format per Aznar, Acebes, Zaplana, que dirigeixi la política del Partit Popular. Hi ha un quartet del que Rajoy n’és part principal. Sense trampa ni “cartón” hi ha el que hi ha: dreta antidemocràtica en estat pur. Aquest és l’autèntic perill del nostre país. L’extrema dreta europea –acotada entre el 15 i el 20%-, en aquest país la tenim dirigint el principal partit de l’oposició.

D’aquí ve el seu aïllament parlamentari, les dretes nacionalistes i els partits regionalistes no en volen saber res d’ells, les raons són evidents saben el que els hi espera si arriben a manar.

Sincerament, algú em podria dir quina alternativa representa avui el Partit Popular?. Cap ni una, solsament l’assetjament al govern Zapatero. La política del no a tot. No crec que pugui arribar a governar. Seria un desastre per al país.

21 de desembre, 2006

La pau avança

El que té la paciència de seguir els meus escrits, sap, que sóc dels convençuts que el procés de pau a Euskadi no fracassarà. També crec –potser ingènuament- que el Partido Popular no podrà quedar-se al marge –encara que ho voldria- ja que el cost polític seria molt gran per ells.

Sovint tinc la sensació que posem poc l’accent en que ETA fa més de tres anys que no mata. Això és substantiu. La Kale Borroca, la gesticulació abertzale, és important cal tenir-la en compte; però, el que importa és que ETA no mata. I, això vol dir que hi ha persones que viuen, que no moren, que no hi ha famílies destrossades. En això cal posar l’accent i, a partir d’aquí avançar.

El govern precisa de tot el suport possible, tots hem dit que aquest és el problema més important del nostre país, cal ser conseqüents i, arriscar. No oblidem que els enemics de la pau també juguen aquesta partida i n’hi ha en els dos bàndols, són perfectament identificables. No els hi fem el joc amb tebieses i actituds pusil·lànimes.

19 de desembre, 2006

Sortida dialogada

Les organitzacions palestines (Al-fatea i Hamas) estan al cantell de la guerra civil. És clar que una primera valoració ens portaria a afirmar que la principal responsabilitat d’aquesta situació dramàtica en la que es troben les organitzacions polítiques palestines i, de retruc el poble és d’ells; únicament, d’ells. Sense voler justificar-los cal dir que això no és exactament així. Hi ha una responsabilitat dels polítics palestins; però n’hi ha una altra –o altres- que sobrevolen per sobre d’ells:

Primer, el govern d’Israel. Segon, les grans potències que han bloquejat els fons econòmics a Hamas.

Començaré per aquesta última. A Palestina, en condicions polítiques molt complicades i difícils es varen celebrar unes eleccions amb el suport, control i validació de la ONU i de les grans potències. Aquestes eleccions que les va guanyar Hamas (la meva simpatia per ells és perfectament descriptible). A partir d’aquí, com que el resultat no va agradar, es varen bloquejar els fons d’ajut internacional sota l’excusa de l’ús que en faria Hamas. El resultat efectiu (gran error) és que Hamas ha continuat comptant amb els fons propis de financiació i, l’administració palestina no pot pagar els seus funcionaris (aproximadament 130.000) això vol dir funcionament dels hospitals, escoles, etc.

Ara ens trobem, amb Hamas pagat pels radicals islamistes i, una policia a les ordres directes del president Abbas pagat pels EUA. En mig, una població, sense feina, sense perspectives vitals, frustrada, i aquí entra el govern israelí: els seus serveis secrets. Treballant en allò que són mestres: l’agitació política entre fraccions rivals armades.

La sortida en aquests moments passa per la celebració de noves eleccions i, sobretot que tothom respecti el resultat. Cal, també, desbloquejar l’ajut econòmic internacional i que això ajudi a rebaixar la tensió, per tal de que els sectors moderats i políticament dialogants tinguin camp per poder actuar.

10 de desembre, 2006

Repapolvo Suprem

La resolució del Tribunal Suprem desestimant les denúncies presentades per tal d’inculpar penalment als dirigents del PSE Patxi López y Rodolfo Ares per haver-se reunit amb antics dirigents de Batasuna, obra el camí a la desautorització de les presentades també per el PP amb el mateix motiu i a les presentades contra Ibarretxe al Tribunal Superior Basc.

La resolució és contundent i aclaridora: ‘seria un frau constitucional intentar corregir als tribunals la política interior o exterior d’allò que la Constitució encomana al Govern’.

La resolució del Tribunal Suprem és un autèntic repapolvo al PP i al seu cor polític-mediàtic. Tinc seriosos dubtes que els hi serveixi d’escarment. El PP té molts juristes de reconegut prestigi que, segur que els hi ha fet veure que jurídicament això no va enlloc; però, la jugada no és jurídica sinó política, s’emmarca en el terreny del joc brut, intenta crear en la opinió pública la idea que el Govern Zapatero està traint a les víctimes i vol desmembrar Espanya. La jugada, no per immoral, deixa de tenir el seus adeptes.

Els verdaders demòcrates, aquells que volen treballar honestament per la pau, sabem i coincidim en una cosa que és en definitiva l’enfoc preliminar: no és possible simplificar els problemes, molt menys els que fa més de quaranta anys que duren.

I per això, cal treballar de forma tenaç, ja sabem que el camí serà: llarg, complicat i difícil. Però ens en sortirem ja que aquesta és la voluntat majoritària del poble espanyol. Alhora és la posició èticament i moral més correcta.

09 de desembre, 2006

Les banderes de la discòrdia

Guerra de banderes? Aquí afavoreix? Sembla que no tinguem altra feina i la veritat a mi em sembla que sí en tenim. Per exemple: el desplegament de l’Estatut que hem aprovat. I això no és poca cosa.

Jo, que de natural, en política sóc una mica desconfiat em pregunto el perquè d’aquesta ‘guerra de banderes’. La resposta fàcil –tampoc es pot descartar- seria que es pretén posar a prova el nou Govern de Catalunya; i de retruc, l’autoritat del President Montilla.

Crec que hi ha quelcom més; això apunta a les municipals, determinats sectors de la dreta catalana, han descobert que el debat autonòmic ha cansat a l’electorat d’esquerres; que tot allò que directament o indirectament efecte al debat identitari desmotiva i desmobilitza l’electorat d’esquerres. I en això estan, en aquest camí ens volen portar. Depèn de nosaltres no caure en el parany i fixar les nostres pròpies regles del joc que en definitiva són les del sector majoritari de la població: debat social. Catalunya serà social o no serà. Aquest és el tema.

07 de desembre, 2006

Aniversari constitucional

La celebració del 28è aniversari de la Constitució, m’empeny a fer una reflexió sobre la vida política del nostre país.

Quasi tres dècades, això es diu molt aviat, però cal afegir –immediatament- que és el període democràtic més llarg que ha viscut el nostre país. Si, amb serenor, mirem una mica enrere, tots convindrem que el salt endavant que s’ha donat en aquests quasi trenta anys és molt important, sota tots els punts de vista. En el terreny de la política, de l’economia, de la cultura, del consum i el lleure. En canvi sociocultural és evident i molt positiu.

Perquè doncs, vivim aquest clima polític tant enrarit? La meva resposta és que tenim enquistada una dreta lligada a sectors econòmics, funcionarials i mediàtics en la direcció del principal partit de l’oposició (PP) que en aquests moments, vampiritza la seva estratègia política. El procés de pau a Euzkadi n’és l’exemple més paradigmàtic. Quina dreta democràtica torpederia la solució del principal problema polític del país? Quina dreta democràtica s’atreviria a dir en públic, sense el més mínim rubor, que cal pactar la història d’Espanya? (Rajoy dixit). Què ens estan dient? Que el franquisme no ha existit? Senzillament, vergonyós.

Davant aquest panorama els demòcrates no podem baixar la guàrdia ja que estem al terreny més perillós: el descrèdit de la política. I, per tant, el de la desmobilització social i, de retruc, electoral.

Conclusió: des del punt de vista dels demòcrates cal defensar la Constitució com a valor suprem de convivència. Retoquem-la si cal però amb seny. No sigui que amb la palangana de l’aigua bruta llencem, també, el nen.

03 de desembre, 2006

Un Govern pels municipis

Aquests dies hem assistit a un gran debat polític. Està clar que a Catalunya comença una nova etapa esperançadora i per molts motius.

El que voldria destacar és que, a mi personalment, m’interessa la vessant municipal. És clar que hi ha altres aspectes interessants però no caldria oblidar que els ajuntaments han estat els grans oblidats d’aquest país.

Amb José Montilla crec que això es corregirà. Sembla significatiu que la seva presa de posició hagi primat la presència d’alcaldes. Això, que pot semblar un fet simbòlic és molt significatiu del que es pensa fer de cara al futur.

Els ajuntaments, l’administració local en general, són els grans oblidats de l’administració dins l’administració pública. El que sovint oblidem es que l’administració local és aquella que atent el ciutadà en primera instància: la primera queixa, la primera reivindicació es produeix sempre a l’Ajuntament. Són els que pateixen (sí, pateixen) la pressió més gran per part del ciutadà. Proximitat, participació, reivindicació: aquesta és la trilogia de l’administració local. Cal dir, també que són la resolució dels problemes. Hem pensat la quantitat de temes que resolen els ajuntaments? La democràcia espanyola té un deute pendent amb els ajuntaments, també l’administració autonòmica.

Crec, que la sensibilitat municipalista de José Montilla treballarà en la direcció de millorar el finançament municipal. Cal recordar una vegada més, que aquesta és l’administració més propera als ciutadans; també la més sensible a la ciutadania, cal cuidar-la i dotar-la dels mitjans necessaris per tal d’atendre correctament als problemes de la ciutadania. Aquest govern segur que ho farà.