Cremar les naus

Hi ha una imatge – quasi clandestina – que, al meu entendre, és tot un símbol del que passarà al nostre país a les properes dècades. La destrucció dels cayucos - anteriorment, les pateres-. És el què cal fer, per raons higièniques i, per l‘estat lamentable i inservible en què es troben. Però, convindreu amb mi que, simbolitza i il·lustra d’una manera molt gràfica que els immigrants venen amb voluntat de quedar-se.

La majoria es quedarà al nostre país, altres derivaran cap a altres països de la UE, fins i tot – com hem pogut llegir – molt pocs donaran el salt cap a Amèrica. Però, els més es quedaran i faran reagrupament familiar, constituiran famílies amb fills nascuts aquí i, uns i altres, seran els nostres conciutadans. Quan més aviat acceptem aquest fet, més aviat estarem en condicions d’encarrilar correctament el fenomen, encarar la nova realitat i, evitar que esdevingui un problema.

Aquests dies, hem pogut seguir el debat – per posar-li un nom – en els mitjans de comunicació, de polítics i sobretot de periodistes i opinadors de tots els gustos. La conclusió és molt lamentable. L’aiguabarretg d’ignorancia i hipocresia amb la bona fe (buenisme) i l’esperit caritatiu tenen un nexe comú: ningú els veu com els – seus conciutadans del demà -; uns perquè no els volen de cap manera (però no ho diuen, almenys obertament) i, altres perquè no s’ho imaginen. Però tots, insisteixo tots: impel·lits per la por.

Ens agradi o no, aquesta és la realitat del nostre país i, ho serà en l’esdevenidor però amb molta més gent.

Parlem del dret a vot dels immigrants? Parlem-ne. Però parlem també d’economia, perquè es tracte d’això: en primer lloc és un problema econòmic.

Si entenem això, entendrem determinats debats de l’Organització Mundial de Comerç del fracàs del G-6 en la Conferència de Doha. Per cert, perquè no comencem perseguint amb més contundència l’economia submergida? Que com a ciutadans cal que sentim repugnància moral per la utilització que en fem tots. També, tu i jo a petita escala. O no?

Imatge: http://www.latinamericanstudies.org/immigration/chicago-immigrants.jpg

Pasteres, cayucos... i demà, què?

Fa unes setmanes vaig escriure un post referit a l’entrada massiva d’immigrants a Canàries, el vaig titular “El cayuco de cada dia”, el contingut del meu escrit pretenia destacar la vessant més humana i solidària d’aquest fet dramàtic que dia a dia a través dels mitjans ens colpeja.

Avui vull donar-li una vessant més política. Afirmar que ens trobem davant un fenomen complex i difícil no descobreix res de nou; tampoc que te molts riscos i que aquests són difícils de gestionar. I, sobretot, que no se li veu el punt final. Tenim perfectament identificat el problema, però no la solució. La pregunta seria: hi ha solució? Sí, però a llarg termini, sempre que ens ho mirem sota el prisma de la regularització i l’ordenació en un àmbit europeu. No, com a fenomen universal (només cal veure als EEUU).

Espanya i Itàlia són les fronteres europees més properes al continent més pobre. Són la cruïlla entre el món més ric i el més pobre; i això genera tensions molt fortes que costa mot de gestionar bé.

Al meu entendre, aquest fenomen sols te –o preferentment- tractament a escala de Nacions Unides i en el nostre cas: a nivell de la UE.

El govern espanyol va cometre un error en la forma en que va abordar l’última regularització a esquenes de la UE; i ara, ens ho fan pagar, no dit de forma oberta, es clar. Però si, el que en podríem dir de “maneres comunitàries”: ara ens ho faran gruar. Entraran en la col.laboració, però tardaran una mica, així n’apendrem. Tal com deia Fernández Ordóñez: “España interviene en quinto lugar”.

Això no treu, que de manera urgent, en el nostre país caldria fer quelcom més. Però no ens enganyem, la feina principal recau ara en l’acolliment de les persones una vegada són aquí. Cal no oblidar que, la imatge dels cayucos és molt dramàtica però que no representa ni el 5% del total anual d’entrades.

Això vol dir principalment: acció política, cultural, pedagogia i molts recursos. Crec que caldria una gran convenció estatal sobre la immigració, que permetés abordar-la des de totes les vessants; tant política com social; drets i deures; educació, sanitat, i cultura; religió; serveis socials.

Tot això caldria que desenvoquès en al creació d’un Ministeri per la Immigració, que coordinés de forma eficaç les relacions internacionals, les diferents polítiques nacionals i la distribució racional dels recursos entre Estat, Comunitats Autònomes i Ajuntaments.

(Foto: http://underwoodgirls.f2o.org/weblog/archives/images/inmigrantes.jpg)

Mataró i el mar

Sovint, quan parlem de la ciutat de Mataró, en solem destacar la seva condició de ciutat industrial, d’una localitat en que la seva activitat principal ha estat la tèxtil, i totes aquelles activitats que de forma subsidiària penjaven d’aquesta.

Però l’activitat econòmica evoluciona, es transforma en una mena de combinació entre acció global –que et ve donada- i l’acció local que sorgeix de l’iniciativa, la creativitat i l’acció dels emprenedors locals, que també cal que trobin els ajuts i la col·laboració dels poders públics.

Dintre les noves activitats econòmiques, el turisme constitueix una de les que compte amb més dinamisme. A Espanya i a Catalunya ja fa molts anys que això és així. Però és una activitat que en general l’hem vist lligada a zones i localitats molt específiques, és el que se’n sol dir: turisme de sol i platja. No dic que haguem de fer una promoció turística adreçada a aquest públic –respectable per altra banda- dic que, cal potenciar les activitats lúdiques i comercials que aprofitin l’espai i el clima que ens ofereix la ciutat de Mataró.

És per això que voldria comentar una activitat de la nostra ciutat que va lligada a la temporada estiuenca a la que ens trobem: La ruta del Mar.

Hi ha altres promocions turístiques que podrien incidir en la potenciació de l’economia lligada al turisme i al comerç local. Però avui, penso que cal destacar-ne aquesta precisament perquè estem a l’estiu.

Des de l’Ermita de Sant Simó fins al Port de Mataró, i al llarg del Passeig Marítim permet gaudir de tot allò relacionat amb el mar, les seves activitats, la seva història i el que és molt important, la seva gastronomia.

(Foto: http://www.flickr.com/photos/melero/176532234/)

El cayuco de cada dia

Cada dia, com un riu que no s’atura mai, els mitjans de comunicació ens transmeten les imatges –dramàtiques-, dels cayucos plens d’immigrants. Són imatges colpidores, plenes de tragèdia; plenes de mort i vida. Així és el nostre, tant ple de contradiccions que fan del dia a dia, un anar i venir de sentiments ambivalents.

El dolor i la ràbia davant aquestes imatges, conviuen amb la joia de veure les mostres de solidaritat que desfermen entre la gent que els acull –o els rescata en alta mar-, els cuiden, els alimenten, els acaronen. I, tot això, espontàniament. El millor sentiment és, precisament aquest, el que surt de dins, el que fa que un ser humà ajudi a un altre, sense res a canvi. Ni la pitjor gent s’atreveix, -almenys en públic- a criticar això. Tots hem pogut veure aquests dies, el silenci covard i rastré del Partit Popular i els seus dirigents.

M’hagués agradat, escoltar com condemnaven l’actitud dels pescadors que els rescataven i, el gest espontani de les persones a la platja acollint-los solidàriament, però no, han callat, ja hi seran a temps a dir després que “la culpa és del govern”.

Penso que si hagués un Premi Nobel a la solidaritat humana, aquesta gent dels vaixells de pesca i de les platges de les Illes Canàries en serien els meus candidats.

Permeteu-me ara una petita reflexió –que consti que no vull amargar les vacances a ningú-, però crec que cal fer-la: hem pensat que aquesta gent que estem acollint de forma tant solidaria (i encomiable), és precisament, la que després, conviurà al nostre costat? O direm que els ajuntaments els hi donen tot? Que tenen prioritat als pisos de protecció oficial? A les beques escolars, als ajuts per menjador? Ens prenen el treball nostre i dels nostres fills? Etc. etc.

Amb això vull dir que, el camí de cada dia exigeix solidaritat a tots els indrets. La convivència humana vol de l’esforç dels poders públics per organitzar-la i fer-ho bé; però, també, i molt, del nostre esforç quotidià per fer-la possible. També, a voltes, amb renúncia que ens poden omplir de joia, perquè cada dia neix l’home nou.

(Imatge: http://www.typicallyspanish.com/news/uploads/cayuco.jpg)

Zapatero, Montilla, Baron, passió per la política

Fa uns dies, en allò que se’n sol dir una ‘xerrada de cafè’, compartint una agradable vetllada amb la meva dona (la Núria), un bon amic nostre ens deia que, llegint els meus post li semblaven que parlava molt dels que manen, que d’alguna manera els hi feia ‘la rosca’. Per norma, quan algú em fa una observació m’agrada reflexionar-hi.

Vaig repassar els meus escrits, amb ànim autocrític i, ven-t’ho aquí que, estadísticament, parlo poc del poder –o això em sembla a mi- del que realment parlo –em sembla- és de política; de la política de la gent i la política de les coses.

He parlat de política internacional, de política espanyola, molt sobre terrorisme –de cóm acabar-hi-, de pau, de política catalana, per tant de l’Estatut –actualitat mana- i ara me’n adono, poc de política local i això caldrà corregir-ho, sobretot quan s’acostin les municipals.

Avui, parlaré de tres persones que manen –encara que només sigui per donar la raó al meu amic Quim- i, manen bé, almenys al meu entendre.

El títol aboca tres personatges i tres nivells de govern però els tres tenen un denominador comú: la passió per la política.

Per la política en lletra majúscula, per aquella que impregna l’activitat del govern de valors ètics i morals. Perquè, si pot estar més o menys d’acord amb algunes decisions preses, es pot considerar l’oportunitat o no d’una determinada decisió. De prioritzar una cosa vers l’altra, dels graus d’intensitat dels canvis polítics i socials. Però del que no es pot dubtar es que, una cosa presideix l’actuació dels tres allà on governen: el fil conductor és el ciutadà, que es mani per els ciutadans.

(Imatge: http://static.flickr.com/10/11830433_82d50b5cb3_t.jpg)