L’oasi català

En mig de la gran confrontació de la política espanyola, l’oasi català va fent “la viu, viu”, dit sigui en la millor intenció. La veritat és que la certa tranquil·litat en que es fa avui política a Catalunya s’agraeix.
En refereixo a la normalitat democràtica, aquella que fa que hi hagi un equilibri entre politics, partits, institucions politiques, econòmiques i socials, i per damunt de tots la ciutadania. Allò que en podríem anomenar respecte a les regles del joc democràtic d’un país normal de l’Europa Comunitària. Amb un equilibri entre govern i oposició; no com a la política espanyola que el Partit Popular ha convocat o ha donat suport a dotze grans manifestacions, portant al carrer allò que tindria que estar circumscrit a les institucions. Diguem-ho clar si aquest seguit de manifestacions les fessin els obrers diríem que estem amb una situació pre-revolucionaria (i no faig alarmisme).
El Govern de Catalunya presidit per José Montilla ha arrancat suaument, el Parlament de Catalunya està fent lleis sense sorolls i lleis importants. Poc a poc, amb cautela; podríem dir que, això va bé, amb dificultats, lentament, però bé.
Soc dels convençuts que el desplegament de l’estatut anirà bé, no sense sobresalts (com és normal), però bé.
N’obstan això, voldria dir que caldria posar més èmfasi en un parell de coses: L’inversió pública en infraestructures i la definició del model econòmic en el marc de l’Euroregió.
En quant a l’aeroport de El Prat la meva opinió és que caldria canviar d’estratègia. Sense abandonar el estar present en el disseny aeroportuari. El meu entendre, caldria que el PSC encapçales la reivindicació de la privatització d’AENA. La solució passa per aquí, no ho dubteu.
El nostre país compte amb els millors gestors aeroportuaris del mon, empreses espanyoles presents a reu gestionen molt bé aeroports a molts països. S’acabaria aquest fals debat de: Iberia o baix cost. S’acabaria amb el monopoli i la capacitat de pressió d’Iberia i el SEPLA.
Soc conscient que tot això cal fer-ho amb consens estatals i que avui, la situació és molt complicada. Cal portar l’iniciativa i cercar el concurs de les institucions politiques, agents econòmics i socials i amb ells els de la ciutadania catalana; que de ben segur estaria al darrera del seu govern.