I ara què?

Si us digués que estic sota xoc, la veritat es que no diria la veritat. Algun dels meus amics i algun correligionari, sap que el meu pronòstic era negatiu. L’amic Charly sap que la nit de la castanyada li vaig pronosticar que perdríem quatre diputats: un a Lleida i tres a Barcelona; per desgràcia han estat cinc.

Per mi l’important no es haver-ho encertat (ojalà m’hagués equivocat a l’inversa), l’important és veure el perquè ha passat i treure’n les ensenyances per tal de corregir.

La patacada ha estat massa forta com per liquidar-ho dient: hem comes algun error i ara cal centrar-nos en prepara les municipals. Sí aquestes cal preparar-les; però no ens enganyem la magnitud de la derrota, també influirà a les eleccions municipals. Per tant, parem compte i no vulguem tancar massa aviat el debat. El PSC li cal una digestió lenta, no precipitada d’aquests resultats.

Ja sé que ara cal formar Govern i, ens correspon a nosaltres la principal responsabilitat; ja que, oh paradoxa!, ara tenim nosaltres la doble clau: o sociovergència o més tripartit. Dos operacions amb molt de riscos, és veritat; però això és el que hi ha i, cal encertar.

Cal un Govern fort i capaç; però també amb maduresa política, la qual ha mancat (diguem-ho clar) en aquest període. Deixe’m de parlar de tripartit. Cal un Govern amb bases molt clares: fora personalismes i primem la corresponsabilització a l’entorn d’objectius clars, amb calendaris i pressupostos molt precisos (no pot ser la vergonya del tren de rodalies, per exemple).

El PSC ha de parar compte en que no pot quedar encaixonat entre ERC i el Partit dels Ciutadans.