Antoni Cuadras Camps

2007-08-07T18:20:00.000+02:00

L’AVE i Mataró (publicat a CAP GROS)

No es un secret per ningú que, l’arrivada de l’AVE he generat- i,genera- molte polèmica a nivell de Catalunya i, que afecta-i condiciona- les relacions entre les administracions: Estat, Generalitat, Ajuntaments. També al que s’anomena societat civil organitzada. Es bo que sigui així, tan de bo aquesta implicació hagués estat més intensa i extensa.
Sorprèn, però, la poca participació, en aquet debat públic, dels ajuntament. Dona l’impressió que, l’arribada de lAVE a Barcelona es quelcom que, només afecta aquet municipi. Ara mateix, l’impacta mediatic de la possible afectació de la Sagrada Família, amb sembla totalment desproporcionat i, amaga l’importància estratègica d’aquesta infraestructura per el conjunt de l’economia catalana i, per tant, pel conjunt dels ciutadans d’aquets país. Es per axó que, a parer meu, els ajuntaments haurien de participa en el debat polític i ciutadà exigint, públicament, el compliment de l’actual projecte.
Defensar l’actual traçat, com el projecte més realista, sobretot d’ençà del darrer anunci del Ministerio de Fomento al respecte de les obres, es essencial per tal de superar el retard històric que, ha patit l’arribada de l’AVE a Barcelona per anar, després, fins a la frontera francesa.
L’intensitat del debat ha anat en augment amb declaracions i contradeclaracions, gairebé diàries. L’importancia de d’infraestructura i, la seva repercussió en el creixement econòmic es cabdal per Catalunya-tambe, per Mataró- un retard més seria fatal; crec, que axó, es fora de tota discussió.
Es per axó que, caldria una implicació pública del nostre Ajuntament i, de les organitzacions locals al respecta, atés el costos de tota mena que representaria un nou retard en l’execució de les obres; cosa que, no ens podem permetre de cap manera, ni per el model ferroviari que representa, ni per la política de mobilitat sostenible que volem que es desenvolupi.

2007-07-16T17:52:00.000+02:00

Europa, en la encrucijada

El largo proceso de construcción de la unidad europea se encuentra en un momento, especialmente delicado (hasta aquí, nada nuevo). La construcción europea (siempre) ha sido difícil y compleja; ha precisado de complejísimas negociaciones que, nunca han sido fáciles ni rápidas. Al contrario: difícil y, sobre todo, lento. A nadie puede extrañar que la negociación de intereses tan diversos y, en algunos (muchos) casos contrapuestos, genere tanta discusión y demande tanta habilidad negociadora, ese “toma y daca” constante; pero, es así, ya que hay que armonizar para avanzar en temas difíciles y de fuerte contenido económico.
Los problemas de la negociación nunca habían sucedido en un escenario como el actual: 27 países miembros y algunos con escasa vocación europeísta (por no decir, nula) y, en algunos casos, más pendientes de defender los intereses de EE.UU. que los de la construcción europea.
El Consejo de Roma del 20 de octubre de 2004, aprobó por unanimidad el tratado constitucional (15 socios, hoy, 12 nuevas incorporaciones). En 2007 18 socios lo han ratificado, 9 dicen que lo ratificarán y 3 abiertamente en contra (Reino Unido, Polonia, Republica Checa), en al posición de estos tres ya pudimos observar su posición, abiertamente atlantista, cuando la guerra de Irak.
Ahora, el consejo de de junio, en Roma, se llegado hasta donde se podía. ¿Qué se configura? A mi parecer: la Europa de varias velocidades. No ya, la de dos velocidades (por ej.: EURO), si no la de varias; pero, además le de mayorías reforzadas, en función de los temas de interés.
Se trata que el Tratado de Reforma (así se llamará, ahora), permita llegar con un texto aprobado por todos, a las próximas elecciones europeas de 2009. De ninguna manera podemos permitirnos que no se suscriba la Carta de los derechos fundamentales y, que no funcione el mercado interior de servicios de interés general, autentica razón de ser de la Unión Europea.
Esta UE, construida a base de muchos esfuerzos y sacrificios. Fundamentada sobre la base de valores de: justicia, solidaridad, y derechos sociales. Auténtico modelo social europeo que, constituye una esperanza para muchos pueblos del mundo

2007-07-12T18:13:00.000+02:00

La lealtad necesaria

Leído esta mañana en un titular de periódico:”Zapatero ha encarcelado a 19 terroristas más que Áznar”. Para mi es una muestra del nivel de encuadramiento militante en el que hemos llegado en la lucha antiterrorista. Partidos políticos, instituciones, medios de comunicación, una gran parte de la sociedad civil, nadie escapa, a ese grado de encuadramiento, casi parece un concurso; lo grave, lo angustioso, es que estamos hablando de uno de los problemas más antiguos de la democracia española, hablamos de muerte, sufrimiento, dolor, mucho dolor, a lo largo de muchos años.
En uno de mis últimos escritos dije que yo no creía en la sinceridad de P. Popular, en lo referente a la unidad antiterrorista. Desgraciadamente, los hechos, me están dando la razón; poco le duró al PP la declaración de buenas intenciones en este tema, una muestra muy significativa la hemos tenido en el reciente debate sobre el estado de la nación, todo apunta que esta es la política que mantendrán hasta las próximas elecciones generales. Parafraseando a Napoleón podríamos decir que: “no hay que distraer al enemigo cuando se equivoca”. Pero, por desgracia, en este tema no se puede permitir que nadie se equivoque, hay vidas en juego, hay victimas, es demasiado serio para no insistir en la necesaria unidad de los demócratas.
Hay que exigirle al PP y los medios afines lealtad, la misma de la que gozaron ellos cuando gobernaban. Hoy se ha podrido comprobar, que todas las mentiras que dijeron durante el periodo de tregua eran, eso, mentiras. Hoy mismo podemos leer en la prensa que desde la tregua llevamos más de 14 detenciones de etarras, algunas muy importantes que, según parece, han logrado lustrar dos atentados con bomba.
Este es el camino, pero no olvidemos, que la negociación llegará, tiene que llegar, si queremos, de verdad, acabar de una vez, con el terrorismo. Y ese será el momento en que la lealtad será más necesaria, imprescindible, diría yo.

2007-07-07T19:11:00.000+02:00

Golpe de timón

Esta semana la mayoría de medios de comunicación y, los analistas políticos coinciden en dos cosas: Primero, que el Presidente Zapatero ganó, ampliamente, el debate sobre el estado de la nación. Segundo, que la remodelación del gobierno ha sido un audaz golpe de timón.
Efectivamente, cualquier observador de la vida política española, ha podido constatar, el giro espectacular que se ha producido, en relación a la valoración política, del Presidente zapatero y de su capacidad de iniciativa después de la ruptura por parte de ETA de la tregua. La mayoría –de manera exagerada- daba por finalizada la legislatura y, prácticamente situaban a Rajoy en La Moncloa. En política suele ser mal método de análisis, confundir ilusión por realidad; y eso, es lo que le ha pasado a más de uno. En primer lugar, no había que confundir el fracaso de los contactos para conseguir la paz en el País Vasco, cuya responsabilidad recae enteramente sobre los terroristas y, que lógicamente produjo una cierta desorientación y desanimo, con el fracaso de la “política de paz”. En segundo lugar, deducir de ahí que el gobierno había agotado su agenda política y su capacidad de iniciativa.
Llevamos demasiado tiempo en nuestro país, dejando que el P. Popular y sus medios afines coloquen a ETA en el centro de nuestra vida política; tanto, que a veces parece que solo exista el terrorismo como preocupación del pueblo español. Esta vez la exageración –hasta el paroxismo- le ha jugado una mala pasada al PP y a su líder. Tanto, que esta vez les costará recuperarse ya que se han quedado sin discurso. Uno cosa es reunir a unos cuantos de miles en la Castellana –por muchos que sean y, lo son-otra muy distinta es que esto de para ganar las elecciones; despreciar las preocupaciones-todas- de los ciudadanos da malos resultados. Rajoy en ese debate no ha hecho ni una sola propuesta y, eso, se paga. Puede que la pelota estuviera en el punto de penalti, como dijo Áznar, pero el gol se lo han marcado en propia puerta
Creo que hay que saludar positivamente los cambios en la composición del gobierno. En ellos hay mucho contenido político y voluntad e iniciativa para agotar la legislatura resolviendo algunos temas de envergadura. Especialmente significativa me parece en el caso de Cataluña, la elección de Carme Chacón. Preparación, juventud, vocación de servicio público contrastada: una gran apuesta de futuro.
Lo dicho: golpe de timón. Encaramos la recta final de la legislatura y, hoy nadie duda que la iniciativa la lleva el gobierno.

2007-06-23T10:47:00.000+02:00

Municipi i Democràcia (Publicat a Capgros)

La celebració dels trenta anys de democràcia a Espanta, coincideix amb la constitució dels nous ajuntaments. Aquesta coincidència, en principi, sembla molt positiva; però no es així, la forta abstenció registrada en els recents comicis municipals, fa que la joia que sentim per els trenta anys de democràcia, tingui un cert, regust amarg.
Es cert, els demòcrates, avui ens sentim contens; pel que fa el llarc període democràtic que vivim( el més llarc de l’historia d’Espanya), però, també, perquè coincideixen el moment de més desenvolupament econòmic y social que ha viscut, mai el nostre país. Benestar i riquesa, que han permès que amplies capes de la població accediren a nivells de benestar, impensables , tan sols fa uns anys.
Si es així, perquè no ens felicitem?. Dons, perquè la participació a les recens eleccions (i no tan sols les últimes), en fa tenir un grau de pessimisme considerable. Alguna cosa no estem fen be (especialment a Catalunya), quan la ciutadania manifesta un tan alt grau de descontent.
La vida democràtica no es fàcil, ni aquí, ni arreu, però quelcom paca quan el rebuigs es tan alt (a Catalunya, el diferencial es de !0 punts). Cal que els partits i reflexionin i cal introduir millores en la relació entre política i ciutadania, axó no es fàcil, o sé, però cal avançar en noves formes i noves propostes, per tal d’evitar que la distancia cada día que pasi s’eixampli.
Pel que fa a les eleccions municipals, cal felicitar-se, per la normalitat y, en general per el resultat, la ciutadania ha parlat i ha dit –crec- moltes coses; però sobre tot, una : cal una nova forma de fer política, al nostre país

2007-06-11T18:43:00.000+02:00

¿Será verdad?

Hoy ha tenido lugar la entrevista entre Presidente del Gobierno y el líder de la oposición. Del comunicado posterior se puede deducir, una cierta esperanza, en la línea de intentar superar la enorme distancia que separa a los representantes de las dos principales fuerzas políticas de nuestro país, en lo que hace referencia a los grandes temas de estado y, muy especialmente, en materia de política contraterrorista.
Para mi, sinceramente, albergo serias dudas de que eso sea posible; la trayectoria de los últimos tres años del Partido Popular, me hacen dudar, creo que razonablemente, de la verdadera voluntad de apoyar al gobierno en esa materia. Son demasiadas las descalificaciones de trazado grueso, los insultos-se ha tratado de traidor al Presidente- de difícil encaje, las mentiras interesadas; en suma, la falta total de colaboración, en materia tan sensible para la vida política de nuestro país, para la convivencia democrática.
Voy hacer un esfuerzo-voluntarioso- y, me concedo, a mi mismo, un plazo para la esperanza. Reconozco- públicamente- más fruto de la esperanza, que del convencimiento. Soy de los que no quiero ver otro atentado de ETA, y al lado oír al Partido Popular decir que es culpa del gobierno, vergüenza semejante no se la merece este país
Aplaudo a Rodríguez Zapatero, que haga todos los esfuerzos necesarios para conseguir la unidad contraterrorista; de la misma manera, aplaudiré-sinceramente- los esfuerzos del líder de la oposición que vayan encaminados a tan noble fin

2007-06-09T18:22:00.000+02:00

Una larga historia

En estos días creo que me he leído todos los artículos que se han escrito sobre la ruptura de la tregua de ETA. En realidad nada nuevo bajo el sol. Comparto, lógicamente, la indignación y la enorme decepción por todo lo que representa esa ruptura pero, más allá, difícilmente encuentras una cierta esperanza de que hay algún camino por donde avanzar. Yo al menos, me encuentro en una gran contradicción, comparto la opinión de que hay que extremar las medidas represivas, las actitudes de firmeza (que, de otro lado, no han cesado) el no dar tregua policial, ni judicial a la banda terrorista y a su entorno. Pero, de otro lado, soy de los convencidos que no hay otra salida que la negociada. Como todos sabemos, este es un conflicto de muchos años, que han tenido que afrontar todos los gobiernos de la democracia y, que estos han ensayado muchas formulas pero, ETA sigue ahí. No nos engañemos, esto es posible porque tiene arraigo social, hay sustrato político detrás, una parte importante de la sociedad vasca le da su apoyo (con todos los matices que se quiera). Ante esto la solución policial no es suficiente: Tiene que haber acción política.
Hoy esto no es posible, el comunicado de ETA, muestra que hoy no se dan las condiciones políticas para que esto sea posible. Ante esto al gobierno solo le cabe la acción policial de máxima dureza.
Lo que me parece realmente intolerable e insólito es la actitud del Partido Popular: La banda terrorista rompe la tregua y el P.P pide responsabilidades al gobierno. Alguien puede imaginar algo similar en cualquier país democrático. Una vez más el principal partido de la oposición a perdido una ocasión de oro para dar la talla de partido de gobierno.

2007-05-26T11:53:00.000+02:00

La extraña campaña

En el día de reflexión, después de una larga campaña electoral para elegir los regidores municipales y, autonómicos (excepto en las comunidades históricas), uno tiene la sensación de haber asistido a una campaña, un tanto rara, extraña, no diré insólita pero si, singular. Porque es muy singular que el tema ETA haya ocupado el espacio central del grueso de campaña; donde, por cierto, las propuestas programáticas (que las había, y muy interesantes ciertamente) han quedado marginadas, tapadas por la presencia constante (sobresaliente) del tema de la violencia de ETA y del posicionamiento político ante ella; no digo que el tema no sea importante, pero a todas luces, este no era el momento procesal.
¿Que lleva pues al PP y sus medios afines, ha situar este tema como elemento central de campaña?. Una respuesta simple sería, decir que la falta de propuestas políticas, la necesidad de desviar la atención sobre los numerosos procesos de corrupción urbanística y, un largo etcétera de elementos a plantear, que sin duda serian ciertos. No obstante, creo yo que lo que realmente hace que los estrategas electorales del PP, sitúen ese tema como elemento central de campaña, es el convencimiento de que: violencia de ETA y unidad de España, mantienen en constante tensión al electorado más fiel de la derecha española. A la vez por cansancio desmotiva al electorado del centro izquierda de nuestro país.
Si nos centramos en la campaña que he diseñado el PP en relación con este tema, veremos que la única propuesta objetiva, ere la derrota del Gobierno; no la de ETA (esta era el instrumento), alcaldes y concejales aquí contaban poco, lo central era desplazar a toda costa al gobierno del PSOE.
Confiemos en el buen criterio de la ciudadanía de este país y, que a buen seguro, sabrá discernir entre la caverna y el buen gobierno municipal. Que está en juego el buen gobierno municipal para los próximos cuatro años. A partir de ahí, suerte y todos a votar

2007-05-16T08:05:00.000+02:00

Baron, present i futur 15.05.07 (publicat a: Cap Gros)

El PSC de Mataró, fa dos anys va inicia un important procés de renovació, cosa que no sols ser fàcil. Es tractava de conjugar en aquet procés de canvi la continuïtat en l’obra feta el llarc de 23 anys de governs municipals de progrés encapçalat per un alcalde socialista, amb la renovació de persones, propostes y nou lideratge. Aquest projecta de renovació el liderar Joan Antoni Baron que en els últims anys ha exercit d’alcalde Mataró; en la qual tasca hem pogut comprovar que realment a la nostre ciutat si nota un nou impuls: nous temps, nous problemes,nova gent, noves solucions.
Quatre grans eixos defineixen les propostes del PSC per la ciutat de Mataró:
Una ciutat per viure millor, amb més qualitat de vida per tothom, assolin uns barris dignes i segurs, augmentant les dotació de policia local. Pro, sobre tot en polítiques de civisme, i en més diners per la neteja. Barris més cohesionats i millor dotats en serveis i equipaments.
Fer de Mataró una ciutat millor per treballar, contribuïen des de el govern municipal a la creació de nous llocs de treball, i de qualitat, contribuint a fer disminuí la taxa d’atur. Treballar per millorar la qualitat del nostre teixit productiu, potenciant la creativitat empresarial i emprenedora.
Una ciutat per les persones, això que es tan obvi sovint s’oblida, la ciutat es de les persones que i viuen i la política municipal a de contribuir a fer-li la vida millor. Potenciant d’igualtat d’oportunitats efectiva: dels joves, les dones, de la gent gran, dels discapacitats, de tots aquells que tenen més dificultats per gaudir de la vida digne a la que tenen dret.
Ens cal una ciutat encara més preparada per el futur, estem en un entorn més ampli que ens condiciona y la vegada ens pot ajudar, per tan cal potencià el paper de Mataró a la comarca i a l’entorn metropolità de Barcelona, però més enllà, cal ser nus de la xarxa més propera, lligat al eix euromediterrani que es allà on es el futur.
Els ciutadans tindrem l’oportunitat de referendar, aquet procés de renovació i canvi iniciat fa dos anys. Ara es l’hora del futur es l’hora de: Joan Antoni Baron

2007-05-14T13:43:00.000+02:00

Inmigración y elecciones

La problemática de la inmigración ha irrumpido en al campaña electoral. Y, como temía lo ha hecho de la peor manera posible: asociándola a la delincuencia. Bien es verdad que, solo de la mano del Partido Popular, pero su entorno mediático es muy poderoso; aún que esta vez no les hace falta, la propia dimensión de la problemática asegura una cobertura en los medios de información por encima de cualquier otro tema. Mala cosa, de ahí no puede salir nada bueno ni positivo. Solo crispación y rechazo. Ahí radica el núcleo de mi preocupación; la inmigración ni es un problema local, ni terminara en dos días. Por el contrario, es un fenómeno global y de largo recorrido; en lo que toca a nuestro país y, referida a la inmigración no comunitaria, representa un gran volumen y no cesará a corto plazo; es más, los que están ya aquí tenderán a quedarse, harán reagrupamiento familiar y arraigaran como población fija, esto será así, dicho simple y llanamente. De ahí que, espacio para la demagogia poco y para la deshonestidad política ninguno.
Los que hayan tenido ocasión de ver el video que el PP. ha repartido en Badalona y que ha adquirido dimensión nacional (no podía ser de otra manera), han podido comprobar como la desvergüenza para algunos no tiene limites. No, hay cosas que no pueden hacerse, traspasa todos los límites; no se trata de un error, está hecho a plena conciencia y sabiendo las consecuencias negativas que, de cara a la futura convivencia y cohesión social tendrá.
Ignoro los réditos electorales que les reportará (deseo que ninguno), pero el mal ya está hecho.Una vez más el PP. antepone sus intereses partidistas por encima de el bien común. Aquí no hablo de interés del PSOE o del PSC en Cataluña, hablo del interés de la convivencia democrática en nuestro país, hablo de un futuro de paz y libertad para nuestros hijos, hablo de respeto a los derechos humanos, de todos los seres humanos; también de los que no han nacido aquí.

2007-05-10T14:31:00.000+02:00

Eleccions i participació

Les recents eleccions franceses representen una gran lliçó per tots els que creiem en els règims democràtics. Vistes en la perspectiva del nostre país i, especialment en una òptica catalana fan envege-sana-pero, enveja . parlo sota la perspectiva de l’alta participació; però, també, del nivell del debat pelític que i ha hagut, també de les formes. En definitiva del conjunt d’elements que comporten unes eleccions democràtiques: fondo i forma en harmonia.
Parlem una mica de nosaltres i mirem-nos en els nostres veïns del nord; ara tenim eleccions municipals i sara bo que tots els partits facin un esforç per aixecar el nivell del debat polític, i no parlo del nivell prepositiu, que en aquet sentit tots el partits (els que tenen possibilitats) procurant donar-se una cura de realisme i ajustar les seves propostes, a allò que realment es pot fer, vaja que pugui tindre traducció pressupostaria. Parlo d’explicar models, ja que el nivell municipal contràriament el que diuen alguns no, no només i ha gestió; també, i mol, model de societat, l’acció política no es divisible, te matisos i modulacions però es defineix i s’executa a partir de models ideològics definits. Estem en una societat d’idees i de valors , posis allà un vulguis l’accent; però,el model conservador es un i el model progressista es un altre. Una gran part de la nostre vida passa al municipi, per tan cal que aquet no sols estigui ben gestionat en allós que es nbasic; cal posar l’accent en la cohesió social, com element molt important per la convivència
Un altre element important, a parer meu, es el respecte al adversari. Estem molt acostumats a que es vegi com un enemic, d’aquí les desqualificacions de tot i per tot; dons no, i ha coses dels programes que son assumibles i que per tan es poden integra en l’acció de govern, i parlo de tots.
En els ciutadans, també ens correspon esta a l’alçada i cal que participem. No si val dir que tots son iguals, que no val la pena, que mani qui mani faran el que voldran. No, no es veritat, ni tots son iguals ni faran el que voldran. En tot cas, ara tenim l’oportunitat de triar exercir el contral basic: elegir a aquell que governarà durant quatre anys la nostre ciutat.

2007-05-03T12:12:00.000+02:00

Francia, un ejemplo

Una vez más Francia está dando un ejemplo de maneras democráticas. Primero fue la alta participación registrada, con motivo de la primera vuelta de las elecciones presidenciales y, ahora con el debate por televisión de los candidatos. Realmente interesante desde cualquier ámbito que se mire, tanto en el fondo como en la forma, una perfecta combinación de la mejor tradición democrática. Hay!, cuan lejos está nuestro país de esta práctica; seria bueno que todos: políticos, medios de comunicación y ciudadanos nos fijáramos un poco con nuestros vecinos, aprendiéramos y pusiéramos en práctica estas enseñanzas, nuestra convivencia seguro que mejoraría, no tendríamos una vida política tan crispada, pero sobre todo, seguro, que ayudaría ha resolver mejor los problemas de la gente.
Quién siguió el debate seguro que se enriqueció política y humanamente, de esto estoy seguro. El seguimiento por más de veinte millones de personas, demuestra que la política interesa, cuando se entra a debatir aquello que realmente interesa a la gente. Pudimos ver argumentos y propuestas basados en datos, poca especulación inútil, modelos de sociedad claros y por tanto propuestas alternativas que permiten escoger entre modelos distintos pero con un fondo común: República, ciudadanía, democracia.

2007-04-30T13:39:00.000+02:00

Maragall, l’oportunitat perduda

Pasqual Maragall ha perdut una magnífica oportunitat de està callat,i ha una dita que diu: “Els deus ceguen a aquells que volen perdre”. El nostre Expresident sembla que està en aquesta fase i es una autèntica llàstima; una persona de la seva vàlua intel·lectual y política no pot cometre aquets errors. El anar per aquet camí, sols l’omplirà de descrèdit personal y polític i, el que es pitjor malbaratarà tot el capital polític que ha acumulat duran tans anys d’exercici: com alcalde, com a cap de l’oposició i com el President que va promoure el nou Estatut de Catalunya
Sembla com si de cop hagués oblidat que ell es el President de l’Estatut, el que tenim ara , el que ha aprovat el poble de Catalunya i el que es objecte del atacs de la dreta mes reaccionaria, aquí y allà. No, el poble de Catalunya, les institucions catalanes, el PSC –tampoc, el PSOE-, y el President Montilla no es mereixen aquets atac.
Aquet plantejament es injust, equivocat y sobre tot inútil per fer avançar l’autogovern de Catalunya. D’altre banda, al plantejament federalista per Espanya tampoc avançarà així, tot el contrari.
Esperem que la cordura s’imposi i puguem tindre unes municipals centrades en els plantejaments municipalistes i, això una persona que ha estat tans anys alcalde i ha patit tantes interferències ho hauria de saber.

2007-04-26T12:02:00.000+02:00

Nuevos tiempos

A medida que se acercan las alecciones del 27 de mayo, parece que la crispación está remitiendo un poco. El resultado de las encuestas y sobre todo, el desarrollo de juicio del 11M., parece que están que obligan a la dirección del PP a corregir el rumbo. Ya era hora o, mejor dicho, en buena hora y que dure. Sosegar la vida política en nuestro país nos vendrá bien a todos. Esperemos que también sea útil para ayudar a desbloquear algunos de los problemas que precisan de la concurrencia del principal partido de la oposición.
Permitirme que exprese mi pesimismo en relación al tema de ETA; yo, francamente no le veo, en estos momentos salida alguna, estamos pillados entre dos posturas extremas y por lo que parece, irreconciliables a corto plazo (hablo de intereses contrapuestos): de un lado, la actitud criminal de ETA junto a la cobardía de Batasuna y de otra la cerrazón y la falta de visión de estado de la dirección de PP.
Los caminos sin salida, son muy malos en política, no solo se enquistan sino que tienden a empeorar; sobre todo, si se intentan taponar sin propuestas alternativas razonables. Yo al menos no veo que, ninguno de los dos de alguna de viable.
El gobierno hace bien en ser riguroso en exigir la condena explicita de la violencia; pero ¿después qué? Esperemos que los nuevos tiempos que se insinúan, propicien la vía de la salida dialogada que es la única posible.

2007-04-23T19:40:00.000+02:00

La democracia está viva

Observar las elecciones francesas desde este lado de los Pirineos, produce una cierta envidia, sana, pero envidia. El cuerpo electoral francés-los votantes-ha tenido un comportamiento ejemplar; en realidad toda la campaña electoral ha sido ejemplar. Esta ha sido muy larga, se desmiente así que las campañas largas cansan a la gente y desmovilizan al elector. Lo que realmente fatiga son las campañas que no conectan con las preocupaciones y los intereses de la gente, con lo que es el verdadero sentir popular; esta campaña-repito, muy larga- ha sido magníficamente llevada por los principales candidatos, que han logrado conectar con el pueblo francés y han sabido dar respuestas a sus preocupaciones. Solo hay que recodar aquí, la cantidad de reuniones y encuentros hechos por la candidata socialista S. Royal, pero también Sarkosy hizo lo propio; creo que hay que señalar, también el papel desempeñado por el candidato centrista Sr.Bayrou.
Francia hace tiempo que atraviesa una cierta crisis, que ya se reflejó en las elecciones del 92 y no se le había dado respuesta. Para decirlo de modo simple: ahora se ha diagnosticado y se le intenta dar respuesta. A mi modo de ver era una exigencia del pueblo francés y este ha emitido un primer veredicto de por donde deben ir las cosas: Se han barrido los extremos y el pragmatismo republicano ha aparecido de manera arrolladora. Que la repuesta final se oriente hacia el centroizquierda o el centroderecha dependerá de cómo ajusten los mensajes finales los dos candidatos. En apariencia el Sr. Sarkosy tiene más posibilidades, pero yo creo que no es así; la contienda está más abierta de lo que aparece a simple vista. Mi opinión es que la segunda vuelta es una nueva campaña electoral, solo había que oír a los dos candidatos la noche del domingo: Ni un ataque, ni un reproche mutuo, máximo respeto hacia el adversario. Los dos habían leído muy bien el mensaje que les mandaba el elector francés, (. Por cierto, haría muy bien el P. Popular aprendiendo de sus vecinos).
Debemos aprender de la gran lección de democracia de nuestros vecinos, de la musculatura democrática demostrada por la república francesa. Es un gran éxito del que debemos extraer las enseñanzas positivas que se desprenden de ello. España lo necesita y el pueblo español se lo merece. Creo que todos podremos convenir que una participación del 85% no sale porque si. Hay mucha política –de la buena- detrás. En resumen, un día feliz para la democracia.

2007-04-19T13:40:00.000+02:00

¿Catarsis del Partido Popular? No creo

He leído y escuchado algunos comentarios periodísticos (con la facilidad que se emiten opiniones contundentes), por parte de algunos opinadores de periódicos y tertulias de radios y TV. que el Partido Popular, a raíz de lo que está saliendo en el juicio del 11M y, sobre todo del resultado de las encuestas-incluso en medios afines-, ha iniciado un cierto viraje y, de ahí, deducen que experimenta una catarsis que le llevara al centro político. Este es el viaje mil veces anunciado-el de nunca acabar- que no se realizará nunca con su actual cúpula dirigente.
No nos engañemos el Partido Popular no realiza ninguna catarsis liberadora, ni en términos políticos ni siquiátricas. Y es una lástima, por el bien del país seria muy conveniente que la hiciera.
En estos momentos, lo que están haciendo es un cierto ejercicio de realismo político, se dan cuenta- los sectores más lúcidos- que la estrategia del NO a todo, está agotada y no aguanta, dicho en términos coloquiales, un telediario. A esto hay que unir que el juicio del 11M ha puesto al descubierto, de manera contundente, la política de falsedades y engaños con la que nos han estado obsequiando durante estos tres años, desde que perdieron las elecciones. La mentira en política-y en la vida- tiene las patas muy cortas; la mentira sistemática suele tener un gran coste político a la larga. Mi opinión es que al PP, le costará cara la estrategia que ha seguido a lo larga de estos años.
La catarsis implica “purificación” y, por lo tanto, depuración de responsabilidades. El PP. ha pagado políticamente, con la pérdida de las elecciones; pero, la actual dirección no ha asumido la derrota y, por lo tanto no está en condiciones de dirigir correctamente. Solo cuando hagan una auténtica catarsis, depuren responsabilidades y, una nueva dirección asuma el mando, volverán ha estar en condiciones de poder representar el espacio político del centroderecha español.

2007-04-17T11:36:00.000+02:00

Cultura democràtica ?

Sovint, al veure les respostes que obtenen algunes col·laboracions en el mitjans de comunicació, penso que en el nostre país li cal, encara, un xic de cultura democràtica. El reflexionar-hi una mica mes, penso que, potser aquet no es l’únic problema; no dic, que no sigui una mica de lo primer, però amb sembla que i ha alguna cosa mes. Vivim en una societat molt competitiva i, per tant molt crispada; axó o veiem reflexat cada dia a la nostra vida quotidiana, al nostre voltant, a l’entorn de la feina, del nostre barri, allà
a on es desenvolupa la nostre activitat, sigui de treball o de lleure.
No e antes mai que la resposta a les discrepàncies a les opinions polítiques, cal que sigui l’insulta i la desqualificació personal. No es pot substituí el raonament per l’insulta; encara que sigui el mes fàcil i no precisa d’argumentari, vaja que no cal pensà gaire a l’hora de respondre ala opinió de la qual es discrepa i, naturalment, s’acompanya de l’anonimat.
Tinc per norma no contesta mai aquesta mena d’escrits; la veritat es que en fan una certa pena, ja que crec que es tracta de gent molt amargada i travessada de mil frustracions; però que i farem la nostre societat, per desgracia a la nostre societat i ha gent així. De totes maneres, crec que el conjunt de la nostre societat, la nostre gent, l’immensa majoria que ens envolta, no e axis: Treballa, viu i deixa viure i , en definitiva, es feliç.

2007-04-14T18:21:00.000+02:00

A Lluís Lligonya, amb dolor

Avui hem acomiadat en Bis. La sala del tanatori plena a rebentar, era l’expressió mes clara de la quantitat d’amics que havia conreat el llarc de la seva profitosa vida: En la lluita clandestina per la llibertat i els drets socials, professionalment a TVM, i per damunt de tot, personalment amb el seu caràcter afable i acollidor.
Us confesso que, de manera molt egoista escric aquet post, més pensant en mi que en ell. Desde ahir el matí sento un pes dintre meu i necessito dir-ho: la vida a voltes es molt cruel. Darrerament, en els dos últims anys, he viscut situacions difícils i complicades; un, va acumulant cops dolorosos i sembla que pots resistir-ho tot i, no, no pots. La mort del Bis es la gota que fa vesar el got: per injusta, doblement cruel.
Encara el recordo assentat al meu costat escoltant la presentació del PAM, varen intercanviar diversos comentaris que, com sempre varen ser molt assenyats ( els d-ell). Li vareg preguntar: Com et trobes? Be, en va contestar em un somriure sorneguer. Tots dos sabíem que no però, ens varem intercanviar una mirada de vells lluitadors que saben que algunes es perden amb el temps.
Descansa en pau, to has ben guanyat.

P.S. En els seus companys de TVM, voldria acompanyar-los en el immens dolor que, segur que senten i, encoratchar-los a continuar, Salut i bon treball

2007-04-12T11:56:00.000+02:00

MARRUECOS, ARGELIA. ¿Y después, qué?

Dos nuevos atentados da la organización terrorista Al Qaeda, han vuelto ha sembrar de muerte y dolor el norte de África. Poco importaría el lugar, si no fuera por las implicaciones de todo tipo que tienen con nuestro país. Política y geográficamente, tiene que preocupar, especialmente, a España.
La opinión pública de nuestro país, como consecuencia de la situación un tanto anómala en la que vivimos, no valora en su justa medida, la amenaza real que hoy representa el terrorismo del extremismo islamista. Nuestra opinión viene distorsionada por la exagerada atención que venimos dedicando a ETA. Con esto no estoy diciendo que no sea un problema para nosotros (que lo es); digo, que me parece del todo desproporcionada la atención, política y mediática dedicada a este problema, hasta el punto de ocupar el centro de la agenda política.
Independientemente de la posición que cada uno podamos tener, en relación al proceso de paz (la mía, es sobradamente conocida), me parece intolerable y, políticamente condenable, que el problema que tiene el Partido Popular con sus mentiras sobre el 11M. gravite sobre nuestra vida política, de tal manera que, no solo haya dado alas a la organización terrorista ETA, sino que la convierta en el centro de toda la vida política, evitando que se preste atención a otros problemas que, necesariamente, haría falta atender. Y ya que estamos hablando de terrorismo; hoy, para España el peligro mayor viene del terrorismo fanático y extremista de Al Qaeda. Hemos tenido ya una realidad muy trágica con el atentado de Madrid. Tenemos las certezas de las amenazas sobre las reivindicaciones de Ceuta y Melilla, la ensoñación de El Andalus, como para que nos permitamos el lujo de infravalorarlo. España es un objetivo real y prioritario; sin ningún alarmismo, pero hace falta dedicarle la atención que merece, no solo de inteligencia y policía, también, de sensibilización de la opinión pública.

2007-04-11T19:25:00.000+02:00

Nou repte ciutadà

Davant les properes eleccions municipals del mes de maig, estem en un doble repte: 1. Per els partits polítics presents a la nostre ciutat i 2. Per els ciutadans de Mataró.
Sovint sembla, que sols els que es presenta’n a les eleccions es troben davant el repte de presentar un bon programa i, obtenir el millor resultat possible. Axó es així però, nosaltres els ciutadans ens trobem davant el repte de dipositar el nostre vot, en aquells que millor poden contribuir a governar millor i donar solucions els problemes de la ciutat. Aquesta s’enfronta cada dia a un seguit de qüestions que cal fer funcionar: Clavegueram, enllumenat, subministrament d’aigua, recollida d’escombreries, neteja de carrers i places, escoles, pavellons esportius, mobilitat, transport públic, seguretat, immigració... mil i un problema de la vida quotidiana de la ciutat i, la nostre vida es mes agradable o menys segons funciona el conjunt. Es per axó que ens i juguem tant en les eleccions.
Cal també definir projectes de futur, la vida quotidiana ha de funcionar però, cal imaginar i projectar el futur. S’ha de fer prospectiva i par axó fa falta informació i, es aquí on els ciutadans podem aportar molt. Ens hem de fer sentir, no hem de tenir por a dir-hi la nostre. Fer arribar les propostes i opinions els politics de casa nostre.
Caldria treballar sobre quatre eixos: 1. La participació ciutadana i la gestió transparent. 2.La sostenibilitat. 3. La cohesió social i 4. El progrés econòmic i social.
Treballar per una ciutat socialment avançada, un Mataró amb qualitat de vida i amb serveis de proximitat a la gent.
Ens calen politics de reconeguda capacitat de gestió, com els que encapsa-l’en l’actual equip de govern i que, de ben segur contribuiran a millorar les condicions de vida i de treball dels ciutadans.

2007-04-09T12:00:00.000+02:00

Valentía y política

En unas recientes declaraciones públicas de Carla Antoneli, una transexual que lleva muchos años luchando en pos de los derechos de este colectivo y, en definitiva por uno más de los derechos humanos, afirmaba algo que me llamó la atención y me hizo reflexionar; decía: Que si hoy ha sido posible que se les reconozca el cambio de identidad en el Registro Civil, se debe fundamentalmente a la valentía del Presidente Zapatero. Yo también lo creo así; añado que, en ocasiones no basta con que figure en los programas electorales de los partidos políticos, o en los programas de gobierno, hace falta ante determinados temas determinación, voluntad y coraje. En todo lo que hace referencia a los derechos cívicos y de ciudadanía, este gobierno ha demostrado un alto grado de cumplimiento con el programa electoral (y no era fácil); los sectores mas reaccionarios de la sociedad, con la jerarquía de la iglesia católica (las otras religiones, también), han mostrado una oposición feroz, con continuas manifestaciones y presiones de todo tipo con tal de hacer fracasar el proyecto político del gobierno socialista.
Es con estas decisiones valientes, que precisan de coraje político, donde un gobierno progresista marca la gran diferencia. Hoy nuestro país, con esta medida y con otras de igual calado en cuanto a reconocimiento de derechos de ciudadanía, marca un camino y tras su estela otros países seguirán.

2007-04-06T19:00:00.000+02:00

Relaciones internacionales, nuevo impulso

Cuando se habla de la política internacional de nuestro país, casi nunca se tiene en cuenta un factor muy importante: España es en estos momentos la décima potencia económica mundial. Nuestro país ya no es aquella nación olvidada y menospreciada en los foros internacionales, como consecuencia de la dictadura que padecíamos y del aislamiento internacional al que estábamos sometidos. Hoy gracias al esfuerzo de la UCD en su momento pero, sobre todo al trabajo realizado por el gobierno de Felipe González, nuestro país ha dado un gran salto en todos los aspectos, hemos pasado de ser un cero a la izquierda en el concierto internacional, a codearnos con las grandes potencias, con todo lo que conlleva de ventajas pero, también de compromisos, incluidos los militares.
El periodo del gobierno Aznar represento un paso atrás en relación a distintas áreas de nuestras relaciones internacionales: Retrocesos en relación a Marruecos, en relación a la comunidad iberoamericana; pero sobre todo en nuestra influencia en la UE, por no citar la falta de perspectiva en relación al sudeste asiático al no saber calibrar el potencial de crecimiento económico y, como consecuencia el peso político de cara el futuro.
Ahora se está desandando el camino, el gobierno español y el ministro Moratinos están haciendo un esfuerzo titánico en todas las direcciones, para reorientar la política exterior española. Ahí hay que inscribir los recientes viajes a Argelia, Marruecos, Cuba, EE.UU, y el que está realizando estos días la Vicepresidenta Fernández de la Vega a China. De todos ellos podemos afirmar que se han saldado con un éxito notable; nuestras relaciones políticas, económicas y culturales han mejorado. Nuestro peso en la UE ha aumentado y nuestro prestigio internacional ha aumentado. Mientras, el Partido Popular sigue con su política del NO a todo.

2007-04-03T12:48:00.000+02:00

Política i participació

L’acta celebrat recentment a la sala d’actes de l,IESE, hauríem de marca un cert canvi de tendència en al participació de la societat civil a la cosa pública. Per desgracia portem maces anys, en que la participació es molt escassa; tan la que esta organitzada, be sigui en els culegis professionals, organitzacions patronals o sindicals i en entitats de diversa mena, no cal dir d’aquells que no estan organitzats.
Avui, voldria referir-me, molt especialment, els empresaris. Durant anys i hagut un gran silenci; es com si tot els i anés be, com si el govern els i arregles tot. Però, era aviden de durant els vint-i-tres anys de pujolisme el país anava acumulen un gran dèficit en infraestructures, sobre tot en el que es poden considera bàsiques: Ports, aeroport de El Prat, eix transversal,quart cinturo, rodalies Renfe, aigua, energia, i un llarg etcètera. Amb sembla molt aviden que la política de la perdigonada, junt en la de peix al cova ha fet molt malt al nostre país. I davant de tot axó, els empresaris callats, semblava que tot els i anés be. Ara, per fi, sembla que volen portar una certa iniciativa i, junt amb el Govern de Catalunya plantegen un llarc llistat de dèficits estructurals, en línea al que es la política i el programa de govern. Ara cal esperar la seva col·laboració ya que la negociació que anirà en paral·lel al desplegament de l’Estatut, serà llarga difícil i complicada, per la munió de recursos econòmics, i problemes politics que sen deriven. De totes maneres, cal saluda l’iniciativa, y destacar la participació del sindicats i del mon acadèmic en la declaració del IESE.

2007-03-30T12:45:00.000+02:00

España: el futuro es Europa

Mientras en nuestro país andamos ocupados y entretenidos con el precio del café y con los problemas del soberanismo, están pasando cosas muy importantes en la UE que afectaran; y mucho, a nuestro futuro y al de nuestros hijos. Bajo mi modesto punto de vista, me parece lamentable el escaso debate político que ha generado la reciente: Declaración de Berlín. No digamos de la poca atención que le han dedicado los medios de comunicación. Extraño país el nuestro; por un lado, aparece en las encuestas en que el ciudadano español es el más europeista y, por otro los políticos y los medios de comunicación le hurtan la información y el posicionamiento político de fondo, en un tema tan trascendente como es: la futura Constitución europea, la futura Carta Magna por la que nos regiremos.
La “Declaración de Berlín”, me parece un gran paso adelante, orientado ha superar el paron constitucional en el que esta inmersa la UE; sinceramente, pienso que hay que felicitar sin reservas a la Sra. Ángela Merkel, por el empeño puesto para que se aprobara dicha declaración
Me parece importante toda ella, si bien destacaría, a modo de resumen y síntesis dos cosas: Que durante siglos Europa ha sido una idea, una esperanza de paz y entendimiento. Que esta esperanza se ha hecho realidad y ha superado nuestras contradicciones y, en segundo lugar que sabemos que Europa es nuestro futuro común.

2007-03-28T19:49:00.000+02:00

Un altre vegada no, per favor

Portàvem uns mesos de tranquil·litat; de fet, desda la constitució de el nou govern presidit per José Montilla. La normalitat de la lògica institucional y la gestió eficaç, callada i solvent, semblava que seria la tònica del dia a dia del nostre país. Desprès de tres anys de turbulències, per fi teníem una certa sensació de tranquil·litat i el poble de Catalunya podria visualitzar la enorme tasca de govern realitzada, tan a la època de Maragall com ara amb el govern Montilla. Però noi, sembla que axó no possible; el nostres amics d’ERC, necessiten una certa dosis d’adrenalina, sinó no estan contens (mes val agafar-ho amb una mica d’humor). El que passa es que en certes coses no si pot jugar, y la governació d’un país es massa seria com per no permetre’s certes frivolitats.
CiU porta mesos provocant a ERC i aquets van i cauen al parany; per favor com espot ser tan ingenu. D’acord que la lluita per el mateix espai polític nacionalista fa que es vagi-li’n de prop, que es mirin constantment de règul, però quan un partit te responsabilitats de govern, cal que aixequi el punt de mira i situï la responsabilitat de país per damunt de la picabaralla política quotidiana, un partit que governa en cada decisió que pren pot guanya o perdre vots, axó forma part de las regles del joc i per tant, cal més sentit de la responsabilitat i més visió de país. Ara, una vegada més ens tocarà al PSC aguantar el xàfec per decisions alienes.

2007-03-24T19:41:00.000+01:00

Unión europea, una gran oportunidad

Estos días se conmemora el cincuenta aniversario de Tratado de Roma. Es, sin duda, un gran motivo satisfacción para todos los que creemos firmemente en la necesidad de la unión política de Europa; en que la UE es algo más que un tratado de libre comercio o una simple unión monetaria.
El camino de construcción de la unidad europea ha sido y es, largo y complejo; en realidad ninguna gran obra lo es, y en este caso es especialmente complejo, precisamente por la enorme variedad de intereses nacionales en juego; por los temores y por las enormes resistencias de la multitud de lo que se venido llamando euro escépticos, que los hay de todos los colores dentro del arco parlamentario y fuera de el en cada país
Creo que hay que felicitarse por el camino andado. A la vez, hay que ser conciente que hay que avanzar superando, los no pocos obstáculos con los que se enfrenta hoy la UE. Algunos son endémicos, otros fruto de las últimas incorporaciones; también de las futuras (por ejemplo Turquía); pero sobre todo de cómo encarar la construcción política: Objetivos políticos claros e instrumentos jurídicos consensuados que lo hagan posible.
Hoy el proceso de construcción sufre una cierta parálisis, de un cierto inpás, que hay que superar buscando formulas de votación que eviten las minorías de bloqueo.
Hay que afrontar los nuevos retos como son: Participar activamente en la gestión de crisis internacionales, en las que Europa no puede estar al margen ni jugar un papel subalterno, para ello creo que es urgente plantearse con valentía el tema de la defensa común y para ello hacen falta recursos económicos .También el tema del terrorismo internacional. La seguridad energética. La inmigración ilegal. El modelo europeo de protección social
EL proceso ha tenido un gran defecto a mi modo de ver: En gran parte se ha hecho a espaldas de la población; podemos decir que, en algunos momentos delicados no podía hacerse de otra forma; seguramente, es cierto, pero no puede dejarse solo en manos de los burócratas un proceso que debe ser refrendado por las poblaciones respectivas de cada país miembro.
La declaración de Berlín que se está negociando estos días, puede representar un gran paso adelante, que haga avanzar en la buena dirección que, no es otra que la unión política.

2007-03-20T12:36:00.000+01:00

IRAK, cuatro años después

El presidente de EE.UU, G. Busch, nos ha obsequiado con una declaración, cuando se cumplen cuatro años de la inmoral e ilegal guerra preventiva contra Irak. En ella proclama solemnemente que: que no abandonara Irak y que, puede ganar la guerra. Como se puede ser tan cretino o estar tan ciego; esta guerra la tienen perdida desde antes de la invasión. Cuesta creer que un país que se supone cuenta con los mejores expertos y, grandes recursos dedicados ala información, pueda cometer un error de tales proporciones; es más fácil de entender el seguidismo del Sr. Blair y la tontería ególatra del Sr. Aznar. Esta guerra no terminará como la Vietnam, porque las condiciones, los tiempos y las fuerzas en presencia son otras; pero, no hace falta ser muy experto ni muy listo para ver que las fuerzas invasoras están en un callejón que solo tiene una salida: marcharse cuanto antes mejor. De lo contrario la situación se les complicará más y más. De ahí que nuestro gobierno hizo muy bien saliendo de un conflicto, en el que nunca tendríamos que haber estado, por inmoral y contrario al derecho internacional.
Esta invasión colonial hecha con el único objetivo de reforzar el dominio de EE.UU en la región, hoy está fuera de control. Se puede constatar el fracaso total del trío de las Azores ( Busch, Blair, Aznar). Detrás dejan muchos miles de muertos, millones de refugiados y desplazados, muchos mutilados, familias y pueblos destrozados, y aún siguen persistiendo en el error. La historia, sin duda los juzgará; pero deberían ser juzgados por crímenes contra la humanidad. No hay otra forma de reparar-minimamente- tanta maldad.

2007-03-17T11:44:00.000+01:00

Un paso más. ¿Y van….?

Con el apoyo de la manifestación convocada por el Gobierno de Navarra, el Partido Popular prosigue su escalada de acoso y derribo del Gobierno del PSOE. Nada importa Navarra, como nada importaba la paz en el País Vasco, ni las victimas de ETA y mucho menos las del 11M. Lo que importa es recuperar el poder como sea; y además, en este caso no perderlo en Navarra, como indican las encuestas ante las próximas elecciones.
Mentira sobre mentira, el P. Popular esta emponzoñando la política española sin reparar en medios y lo que es peor, sin importarle las consecuencias negativas que, de cara el futuro tendrán para los ciudadanos de nuestro país.
Estos días estamos viendo como se desarrolla el juicio de 11M, y constatamos la enorme patraña que se ha montado con la famosa conspiración; pues bien, el P.Popular y su coro mediático como si nada. Ellos siguen como si nada; sin ningún respeto a la justicia ni a la verdad, lo que importa es desgastar como sea a Rodríguez Zapatero.
Pero volvamos a la manifestación de Navarra. Esta vez no tienen ningún reparo en compartir protagonismo con Falange Española y otras organizaciones de la ultra derecha que se han adherido. La pregunta es ¿porque? La respuesta parece obvia: Porque necesitan sus votos para intentar conservar el gobierno de la Comunidad Foral. En realidad están enseñando la verdadera cara del Partido Popular, que como vengo denunciando desde hace tiempo, tiene a su dirección secuestra por la ultra derecha de nuestro país. Y, que conste que no confundo al conjunto de los manifestantes con la ultra derecha. Entre ellos están, pero la inmensa mayoría es gente preocupada por el futuro de nuestro país y que en nada se contribuye a esclarecer sus dudas y temores, sino todo lo contrario. Por eso es más necesario que nunca ejercer la pedagogía política desde posiciones progresistas y de izquierda. Sé que ante este panorama es, harto complicado y difícil pero, no podemos dejar de cejar en el empeño. Para la paz y el progreso necesitamos un gobierno de izquierdas, Y esto en nuestro país solo e posible, hoy por hoy, con el PSOE. En consecuencia no juguemos con la criatura.

2007-03-15T15:47:00.000+01:00

Tres intensos años

Ayer se cumplieron tres años del gobierno Zapatero, han sido años de trabajo intenso y fructífero para el presente y el futuro de los ciudadanos de nuestro país. La agenda más política se ha cumplido con creces, no creo que haga falta recordar aquí las decisiones eminentemente políticas que se han tomado. Pero, sobre todo creo que se ha puesto el acento en las medidas sociales. Hoy mismo el Parlamento ha aprobado la Ley de Igualdad; esta a no dudarlo, representará un gran avance en reconocimiento efectivo de los derechos de las mujeres, para que estas ocupen el lugar que realmente les corresponde en la sociedad. También para los hombres; ya que una sociedad realmente libre y justa, solo puede serlo si es igualitaria. Y, a no dudarlo, esta ley lo hará avanzar.
Hoy mismo, el P. Popular ya ha anunciado que recurrirá esta ley; tanto progresismo les debe asustar. De todas maneras el recurso no retrasa su aplicación inmediata y que será de obligado cumplimiento en las próximas elecciones municipales, en el apartado referido a la paridad de sexos en la composición de las listas electorales.
El gran trabajo realizado a lo largo de estos tres años, ha quedado un tanto tapado, como ensombrecido, por la enorme repercusión mediática del proceso de paz y de todo lo relacionado con la banda terrorista ETA. No podía ser de otra manera, el gobierno ha pecado de ingenuo, no previendo la actitud del Partido Popular y de sus medios afines. En Cataluña ya hemos vivido lo que represento la larga negociación del Estatuto; y de como tapó la gran labor desarrollada por el gobierno Maragall.
Nuestro país vive momentos convulsos, duros y muy complicados desde el punto de vista político; pero la economía va muy bien y hay músculo social. Yo creo que las próximas elecciones municipales y autonómicas servirán para colocar a cada quién en su sitio, y la sensatez se impondrá.

2007-03-13T12:01:00.000+01:00

27 de maig, ara toca ajuntaments

Alguns es dedicaven a passejar banderes, insultar a crear confrontació y crispació amb manifestacions a Madrid. El PSC va celebrar la seva convenció municipal per tal de aprovar el que seran les línees mestres dels programes municipals, els principals projectes i propostes que els socialistes somatarem a la consideració els ciutadans a la propera contesa electoral municipal.
Dos maneres ben diferents de veurà la política: una col’loquen els interessos de partit per davant de tot; i un altre en que amb rigor es pretén situà els ciutadans i els seus problemes en el centra del debat polític i, en conseqüència intentar cercar solucions que favoregin a tota la ciutadania.
En aquesta línea s’orienten el conjunt de mesures aprovades. Aquet seguit de mesures van orientades principalment a dotar de mes recursos i mes competències els nostres ajuntaments, reforçant l’autoritat democràtica dels alcaldes. Impulsar mesures per tal de garantir l’autonomia de les persones i les famílies. Continuar millorant els nostres barris i el transport públic. Promoció de mes habitatge públic, digne i assequible.Treballar de manera decidida en l’integració efectiva de la població immigrant.
Aquesta es la manera de veure la política: treballar en primer lloc pel be comú.

2007-03-11T20:31:00.000+01:00

Banderas contra la paz

Viendo las imágenes de la manifestación del Partido Popular, me vienen a la memoria otros tiempos que, uno creía ya superados. Los recuerdos de la peor España se evocan aún sin querer; ver ese mar de banderas al viento, acompañados de todo el griterío de los peores insultos y descalificaciones contra el gobierno y su Presidente, uno no puede evitar el pensar en el enorme favor que le están haciendo a ETA; también, en que ese derroche de esfuerzos y recursos, si se dedicara a ayudar al gobierno, tal vez terminaríamos con ella más pronto, y evitaríamos mucho sufrimiento injusto e innecesario. Pero claro, el Partido Popular no quiere eso; lo que quiere es terminar con el gobierno del PSOE. En ello ha concentrado todas sus energías y dedica sus mejores esfuerzos, ya que todavía no han superado el perder las elecciones.
Todo esto, siendo grave, no es lo peor; lo realmente grave es que la confrontación, el odio, el clima gerracivilista se está instalando en nuestro país y eso costará mucho recomponer.
Uno no puede evitar sentir un gran cansancio, una gran decepción y un cierto desgarro interior que te produce una cierta melancolía; pero no están los tiempos para melancolías. Nos toca vivir tiempos duros, de combate político “bloque contra bloque”; es triste, pero así están las cosas por estos pagos. Uno diría aquello de: “Que paren España que yo me bajo”.
Estoy dolorosamente harto de la política de crispación constante que práctica el Partido Popular, el pueblo español no se la merece y hay que denunciarla de manera contundente y con la unión de todos los demócratas. Y digo bien, de los demócratas.

2007-03-09T12:16:00.000+01:00

Manifestación de Madrid, ¿y después qué?

El Partido Popular está poniendo toda la carne en el asador, quiere asegurarse el éxito de convocatoria; no escatima ni esfuerzos ni recursos económicos, más de 500 autocares puestos en marcha para que falte nadie. Nos podemos cual será el grito dominante en la manifestación contra el gobierno: Zapatero traidor.
Creo, sinceramente, que se vulneran las reglas del juego democrático; el principal partido de la oposion no puede convocar contra la política antiterrorista del gobierno, sin causar un grave daño a la política española y a la propia convivencia entre los ciudadanos; menos aún llamar traidor al presidente del gobierno, esto es de una gravedad extrema, sobrepasa todos los limites: es acusarle de sedición, ¿hasta donde piensan llegar?, ¿es que no tienen límites?
Son estos tiempos de populismo, demagogia, mentiras, y desprestigio de la política. Lo grave es que, por este camino todo va ha empeorar. Hace tiempo que se han cruzado todas las líneas rojas.
Bajo mi punto de vista el PSOE debe salir de esta espiral en la que le coloca el PP, la política del retrovisor no le va ha aportar ningún beneficio, antes al contrario ya que el terreno del juego sucio la derecha siempre se movido como pez en el agua, han demostrado no tener escrúpulos y, además cuentan con todos los medios. El PSOE debe centrarse en explicar su política y gobernar y los ciudadanos acabarán premiando está política Ante política sucia, honradez y buen gobierno y políticas sociales que favorezcan ala mayoría de la población.

2007-03-06T19:56:00.000+01:00

L’oasi català

En mig de la gran confrontació de la política espanyola, l’oasi català va fent “la viu, viu”, dit sigui en la millor intenció. La veritat és que la certa tranquil·litat en que es fa avui política a Catalunya s’agraeix.
En refereixo a la normalitat democràtica, aquella que fa que hi hagi un equilibri entre politics, partits, institucions politiques, econòmiques i socials, i per damunt de tots la ciutadania. Allò que en podríem anomenar respecte a les regles del joc democràtic d’un país normal de l’Europa Comunitària. Amb un equilibri entre govern i oposició; no com a la política espanyola que el Partit Popular ha convocat o ha donat suport a dotze grans manifestacions, portant al carrer allò que tindria que estar circumscrit a les institucions. Diguem-ho clar si aquest seguit de manifestacions les fessin els obrers diríem que estem amb una situació pre-revolucionaria (i no faig alarmisme).
El Govern de Catalunya presidit per José Montilla ha arrancat suaument, el Parlament de Catalunya està fent lleis sense sorolls i lleis importants. Poc a poc, amb cautela; podríem dir que, això va bé, amb dificultats, lentament, però bé.
Soc dels convençuts que el desplegament de l’estatut anirà bé, no sense sobresalts (com és normal), però bé.
N’obstan això, voldria dir que caldria posar més èmfasi en un parell de coses: L’inversió pública en infraestructures i la definició del model econòmic en el marc de l’Euroregió.
En quant a l’aeroport de El Prat la meva opinió és que caldria canviar d’estratègia. Sense abandonar el estar present en el disseny aeroportuari. El meu entendre, caldria que el PSC encapçales la reivindicació de la privatització d’AENA. La solució passa per aquí, no ho dubteu.
El nostre país compte amb els millors gestors aeroportuaris del mon, empreses espanyoles presents a reu gestionen molt bé aeroports a molts països. S’acabaria aquest fals debat de: Iberia o baix cost. S’acabaria amb el monopoli i la capacitat de pressió d’Iberia i el SEPLA.
Soc conscient que tot això cal fer-ho amb consens estatals i que avui, la situació és molt complicada. Cal portar l’iniciativa i cercar el concurs de les institucions politiques, agents econòmics i socials i amb ells els de la ciutadania catalana; que de ben segur estaria al darrera del seu govern.

2007-03-05T19:17:00.000+01:00

Un paso más

El gobierno hace bien en no aceptar un debate con el Presidente en el pleno de las Corte para explicar la excarcelación del preso de Juana Chaos, eso le corresponde al Ministro del interior y es quién lo hará en la comisión correspondiente. Otra cosa es que se den todas las explicaciones necesarias de porqué se ha tomado esta medida.
Lo que no se puede permitir es que, por acción o omisión dar cancha a la política del Partido Popular y compañía.
Hace tiempo que vengo advirtiendo de la creciente presencia e influencia de la extrema derecha en la dirección de este partido. Ahora ya está saltando a la calle y está aumentando el grado de crispación y confrontación en una parte de la sociedad.
Se están envalentonando, entre otras cosas porque encuentran cobertura política y estimulo en el Partido Popular y su entorno mediático. Ahí radica el verdadero peligro: Este paso más que poco apoco (cada vez más rápido) se está dando. Al lado de esto la mayoria de la población se siente molesta, rechaza esta situación, se frustra, pierde confianza en la política, los políticos y las instituciones, es el mejor caldo de cultivo de la extrema derecha.
Esto es muy peligroso. Sobre todo ahora en que estamos cerca de las elecciones municipales. La abstención puede ser muy grande si no logramos sustraer el debate de estos temas y llevarlo donde debe estar: Los problemas reales de la gente, aquello que afecta realmente a su vida cotidiana. Hay que esforzarse en lograrlo; va a ser difícil, la presión será brutal y vamos a tener la campaña electoral más sucia que hemos visto hasta ahora. Ojala me equivoque.

2007-03-04T17:34:00.000+01:00

Dones i igualtat, la batalla permanent

Ahir a la tarda vaig assistir a un acta organitzat per el PSC de Mataró, era una contribució al dia de la dona treballadora, com mol ve varen destacar els dos convidats principals, l’ Alcalde Baro y la Consellera de Treball Mar Serna.
Primer vull felicitar cordialment a les companyes de la Secretària de la Dona del PSC-Mataró; l’acta va resultar un èxit, es va queda gen dreta a la sala de Can Palauet, també i principalment par els continguts. Un acta polític rodo en definitiva. Felicitats.
Es bo comprovar que la sensibilitat social de la ciutat està mol viva.
Destacaria dos coses que va dir l’ Alcalde Baron:La creació del Centre Integral de Dones que ja està en marcha i el comprimís de paritat en las properes llistes electoral.El primer en sembla un projecta molt important. Un autèntic projecte de ciutat del que marcarà una fita. Del segon, els que portem molts i molts anys lluitant par la “quota” i la discriminació positiva i que en hem sentit de totes (incloses les nostres dones), veiem que la lluita val la pena. Ara cal continuar no tot s’acaba en la paritat a les llistes.
Permeteu-me (amb cordialitat) dir que vaig trobar dos mancances: Cap referència els assetjaments a la feina i posar mes l’accent en la violència de gènera, no oblidem que mora una dona cada mes.
Amb tot repeteixo, felicitats a les organitzadores.

2007-03-03T16:13:00.000+01:00

Que paradoja

La España fascista, casposa, reaccionaria, lo más granado que se envuelve en la bandera del aguilucho y la del yugo y las flechas; llamando fascistas y terroristas a la España democrática. Que sarcasmo, podemos imaginar fácilmente que pasaría si esta gente volviera a mandar un día;solo hay que mirar sus caras de odio, rabia y rencor .
El Partido Popular está atravesando la delgada línea roja del pre-golpismo. Y esto es muy peligroso en cuanto se trata del principal partido de la oposición española, con millones de seguidores detrás. No se puede jugar tan irresponsablemente con fuego y en temas tan sensibles y delicados para la convivencia en nuestro país.
En estas dramáticas circunstancias hay que estar sin fisuras con el gobierno, con la democracia y con el estado de derecho. Porque el gobierno ha tomado una medida justa: Legal y humanitaria. Ahí radica la grandeza del estado de derecho. Tiene la obligación moral de ser justo y humanitario, incluso con personas tan repugnantes como de Juana Chaos.

2007-03-02T20:38:00.000+01:00

¿Hasta cuando?

Observar el panorama político español es, dicho llanamente, sencillamente deprimente. Ningún tema es tratado con un cierto rigor y seriedad; parece un país donde el juego sucio lo impregna todo entre los partidos políticos. Que lejos de la realidad cotidiana de la gente, aparece todo.
El espectáculo político/ mediático/judicial de la derecha más reaccionaria es, sencillamente, lamentable. El problema es que se trata de la dura realidad, no se trata de ninguna ficción. Es la realidad política de nuestro país.
Se que en todos los países de la UE democrática, existe la extrema derecha, en algunos incluso con fuerte implantación parlamentaria. Nuestro problema es que en nuestro país la extrema derecha tiene vampirizada a la dirección del Partido Popular. El coro político/mediático/judicial actúa con total impunidad.
Pero el problema, como vengo diciendo desde hace tiempo es que la izquierda ha renunciado a dar la batalla ideológica, aparece a la defensiva, como acongojada.
N os equivocamos sino damos esta batalla, hay que darla si queremos parar ala extrema derecha parapetada dentro del P.P, es imprescindible no renunciar a ella, la generosidad del período de la transición ha terminado, aquellos eran otros tiempos y otras personas, otra situación en suma.

2007-03-01T19:14:00.000+01:00

EL RETORN

Fa un grapat de dies que per raons estrictament personals ( i, molt doloroses) he tingut al meu bloc inactiu. Com diu un poema de gran Pablo Neruda “Aunque éste sea el último dolor que ella me cause”; però, també amb paraules de Neruda: “ Cuando la victoria / no mi victoria / sino la gran victoria / llegue / aunque esté mudo debo hablar: Yo la veré llegar aunque esté ciego.
Doncs bé, he decidit reactivar el Bloc i tornar-vos a donar la tabarra. He pres un altre decisió: alternar el català i el castellà en funció del tema que tracti. Com sabeu acostumen a ser temes polítics, no faig incursions personals; ja que m’hi sento molt incòmode (pudor, timidesa; potser una mica de tot).
Al llarg d’aquest període d’inactivitat, com no podia ser d’altre manera hi ha hagut molts temes que mereixien el meu interès polític. En el terreny internacional: Orient Mitjà, Els Balcans, la situació d’Iran / EUA, el fenomen Ségolène Royal (molt interessant, també per nosaltres), etc.. El terrorisme a Espanya: Atentat de Madrid, tema De Juana Chaos, declaracions de l’Otegui a la Vanguardia, paper del poder judicial en aquest tema terrorista, etc.. I no cal dir la política espanyola i catalana amb tot l’embolic polític-judicial del desplegament de l’Estatut. Com podeu veure un ampli mosaic per parlar-ne. Poc a poc ho aniré fent; avui, el que volia anunciar-vos és que he tornat (no és cap amenaça.
Amics i amigues; també als adversaris un bon retrobament a la Blogosfera. Procurarem estar a l’alçada.

La dreta de sempre

2007-01-12T16:55:00.000+01:00

Les manifestacions de Madrid i Bilbao contra el terrorisme d’ETA han posat en evidència les pitjors maneres en les que es mou la política en el nostre país.

És difícil imaginar un pitjor escenari. El Partit Popular està en la lògica de la guerra, el PSOE desconcertat. El problema és que el PSOE és el partit del Govern, i, al meu entendre, no pot estar condicionat per la pressió indecent del Partit Popular.

A la lògica de guerra del PP, ETA és el menys important, del que es tracta es de derrotar el govern del PSOE. El PP no té una altra política, el pitjor és que no donarà treva. Aquesta és la seva política.

Aquest dies hem pogut veure els objectius. A cada nova concessió el NO era la respost. Per què? La resposta és fàcil: no volen cap acord, el que volen és la derrota de Zapatero.

És vergonyós veure com actua l’entorn polític mediàtic de la dreta espanyola: la COPE, El Mundo, Manos Limpias, Foro de Ermua, AVT, perfectament coordinats i, amb els objectius molt clars com a braç armat del PP.

Que ningú s’enganyi: això és l’ultra-dreta. Aquest, com vinc senyalant reiteradament, és l’autèntic perill de la política espanyola.

Mirem dos exemples d’aquesta mateixa setmana. Declaracions del Sr. Alcaraz President de la AVT: “Zapatero hace tiempo que piensa como un terrorista”, diari El Mundo: “Depende de la respuesta que dé el Gobierno habrá que buscar otras soluciones”.

Això és colpisme. Cal que el Fiscal General de l’Estat actuï.

Podeu pensar que estic un xic alarmista, però aquesta setmana el nostre país presenta síntomes molt preocupants. Una altra cosa és que no ho vulguem veure.

I ara, què?

2007-01-09T22:56:00.000+01:00

Portem 10 dies des de l’atemptat de Barajas i el país, els partits polítics, tothom estem encara sota xoc. Estem passant hores de desconcert; sembla com si ningú s’esperés que ETA podia tornar a cometre un atemptat. I, el cert, és que això era perfectament possible ja que està dintre de la seva lògica criminal.

De fet, no és la primera vegada que ETA trenca una treva. El que passa, és que aquesta vegada és la que s’havia generat més expectatives, ens havíem arribat a creure que aquesta era la definitiva. Aquí està l’error; les organitzacions terroristes actuen sota una lògica criminal; portats per la seva follia, apliquen la lògica de que: quan pitjor, millor. Estic convençut que pensen que amb un govern del Partit Popular la negociació, per ells, seria més fàcil.

La lògica criminal ho embruta tot; que no pensi el Partit Popular que ells en sortiran nets d’una negociació. Repeteixo, ETA ho embruta tot i cal acabar per sempre amb els terroristes.

El problema és: com? Cal tot el pes de la justícia i, tota la repressió policial; però també, calen mesures polítiques. ETA no és el GRAPO, aquesta organització terrorista té base social, entorn polític, fonts de reclutament i per tant de regeneració orgànica, que ningú s’equivoqui. Hi ha ETA per anys.

Ara tenim el pitjor escenari: Zapatero, tocat; el PP en el discurs de la derrota, sense veure els danys col·laterals; el PNB desconcertat; Batasuna atònita.

Amb aquest panorama, què fer?. Primer, cal parar aquesta follia de que Zapatero s’ha equivocat, ara no toca. Cal apoiar sense fissures al govern. No es pot entrar en la dinàmica del Partit Popular i el seu entorn mediàtic de que la peça a batre el Zapatero. Això, és suïcida.

Crec que la manifestació de Madrid (el proper dissabte) cal que sigui un èxit, i que això ajudarà a resituar les coses. Cal desplaçar el centre de gravetat de la iniciativa política des de l’extrema dreta –com està col·locada, ara-, cap al camp del centre esquerra, dialogant i democràtic. A ETA –ens agradi o no- només se la pot derrotar des del terreny de la política. I, aquí cal la iniciativa dels demòcrates.

2007, eleccions municipals*

2007-01-04T16:49:00.000+01:00

(*) article publicat al CapGrós.com

Comença l’any 2007 sota els efectes de la bomba d’ETA a Barajas. Una vegada més, ETA frustra l’esperança de pau del nostre poble. El camí llarg, dur i difícil enunciat per Zapatero, avui, és una mica més llarg.

Però, aquest 2007 té molts motius per l’esperança, per continuar avançant en el terreny de l’economia (tretze anys de creixement continuat, el millor de la UE), en el terreny contra la lluita contra la precarietat laboral, que avui és un problema més real que l’atur (encara que així no sigui percebut per la gent), en la millora de la competitivitat de les nostres empreses (esmerçant més recursos en I-D-i), en millorar la nostra educació (a tots els nivells), en la lluita per la igualtat efectiva entre homes i dones, a la integració dels nou vinguts, etc. etc. De feina i ganes de fer-la n’hi ha molta.

Aquest any 2007, també és l’any de les eleccions municipals. A Mataró estem molt esperançats ja que, la nostra ciutat ha canviat molt (cap a bé) en aquests anys de governs democràtics, també, ha canviat l’Alcalde i els dos anys i escaig que porta de mandat em fan ser força optimista.

En aquest mandat que començarem es compliran tres dècades de governs municipals democràtics. Ans de molt treball, molta feina feta. El repte del futur és gran però, estic segur que comptarem amb el programa, l’Alcalde i l’equip d’homes i dones per afrontar-lo amb èxit.

Des del dolor lluitem per la pau

2006-12-31T10:01:00.000+01:00

ETA ha tornat a matar. Amb la bomba a l’Aeroport de Madrid, la banda terrorista trenca la treva i llença un gran desafiament al Govern.

Cal condemnar amb tota fermesa aquest atemptat. Expressar de forma contundent el rebuitg més absolut; també, cal dir que els únics responsables de l’atemptat, de la ruptura de la treva és ETA i d’aquells que li donen suport, de tots aquells que no condemnen la violència terrorista.

La possibilitat de la ruptura de la treva existia, entrava dintre de les hipòtesis més pessimistes. Per desgràcia aquesta s’ha fet realitat. Ara què cal fer? Aquesta és la gran pregunta.

La resposta és complicada i difícil; però, crec que els demòcrates, els que creiem amb un futur de pau no podem caure en un pessimista desànim.

Cal fermesa i contundència en la condemna; cal també, fredor –difícil- en el anàlisi del que cal fer. Policia, justícia i presó per els culpables.

Tota la força de la repressió policial i tots els instruments de l’Estat de Dret; però es necessita un espai per la política, no oblidem que tots els elements polítics del període de vigència de la treva i de tots els anys –massa- de terrorisme són vigents. Per tant, repressió sí però política també.

En aquests nou mesos de treva el que cal destacar és que s’estava avançant en un procés de construcció de confiança, per desgràcia només estàvem en aquesta fase embrionària. Molt poca cosa però ja veieu això és el que s’ha trencat ara –políticament-, refer el camí esdevé encara més complicat i difícil. Cal fer-ho.

Experiències d’altres processos de pau ens demostren que el camí no es fa en línea recta. Amb tot el dolor dic que no podem parar. Que des de l’Estat de Dret cal treballar per la pau, ara més que mai. Precisament, per no tornar a veure tragèdies com la de l’Aeroport de Madrid.

Què vol el PP?

2006-12-28T10:56:00.000+01:00

Com va dir Sófocles: “Al hombre perverso se le conoce en un día, para conocer al hombre justo hace falta más tiempo”.

Al senyor Aznar varem tardar –malgrat els antecedents- una legislatura a conèix-el. Les necessitats de suport parlamentari per governar, varen propiciar que el Partit Popular projectés una certa imatge centrista. Alguns –ingènuament- inclús varem creure que aquesta dreta s’havia convertit a la democràcia.

El miratge va durar poc –una legislatura-, ja que en el moment en què varen gaudir de majoria absoluta, varen recuperar el pitjor estil de la dreta antidemocràtica: la intolerància i l’exclusió. Tots recordem aquell estil marcat per la bronca, l’insult, la manca total de diàleg amb tothom. Semblava que ens volguessin dir que el període de govern de l’esquerra era una excepció i que això, s’havia acabat. Una altra vegada anys d’aplom: el verdader Aznar, la dreta hereva del franquisme, tornava a recuperar allò que creuen que els hi pertany.

Les mentides i la prepotència els varen treure del govern, precisament perquè varen ensenyar la pitjor cara de la dreta i, els ciutadans no els hi varen perdonar.

Amb Rajoy ha estat diferent –malgrat la seva fama- l’hem conegut des del primer moment. No hi ha un triumvirat format per Aznar, Acebes, Zaplana, que dirigeixi la política del Partit Popular. Hi ha un quartet del que Rajoy n’és part principal. Sense trampa ni “cartón” hi ha el que hi ha: dreta antidemocràtica en estat pur. Aquest és l’autèntic perill del nostre país. L’extrema dreta europea –acotada entre el 15 i el 20%-, en aquest país la tenim dirigint el principal partit de l’oposició.

D’aquí ve el seu aïllament parlamentari, les dretes nacionalistes i els partits regionalistes no en volen saber res d’ells, les raons són evidents saben el que els hi espera si arriben a manar.

Sincerament, algú em podria dir quina alternativa representa avui el Partit Popular?. Cap ni una, solsament l’assetjament al govern Zapatero. La política del no a tot. No crec que pugui arribar a governar. Seria un desastre per al país.

La pau avança

2006-12-21T09:01:00.000+01:00

El que té la paciència de seguir els meus escrits, sap, que sóc dels convençuts que el procés de pau a Euskadi no fracassarà. També crec –potser ingènuament- que el Partido Popular no podrà quedar-se al marge –encara que ho voldria- ja que el cost polític seria molt gran per ells.

Sovint tinc la sensació que posem poc l’accent en que ETA fa més de tres anys que no mata. Això és substantiu. La Kale Borroca, la gesticulació abertzale, és important cal tenir-la en compte; però, el que importa és que ETA no mata. I, això vol dir que hi ha persones que viuen, que no moren, que no hi ha famílies destrossades. En això cal posar l’accent i, a partir d’aquí avançar.

El govern precisa de tot el suport possible, tots hem dit que aquest és el problema més important del nostre país, cal ser conseqüents i, arriscar. No oblidem que els enemics de la pau també juguen aquesta partida i n’hi ha en els dos bàndols, són perfectament identificables. No els hi fem el joc amb tebieses i actituds pusil·lànimes.

Sortida dialogada

2006-12-19T20:53:00.000+01:00

Les organitzacions palestines (Al-fatea i Hamas) estan al cantell de la guerra civil. És clar que una primera valoració ens portaria a afirmar que la principal responsabilitat d’aquesta situació dramàtica en la que es troben les organitzacions polítiques palestines i, de retruc el poble és d’ells; únicament, d’ells. Sense voler justificar-los cal dir que això no és exactament així. Hi ha una responsabilitat dels polítics palestins; però n’hi ha una altra –o altres- que sobrevolen per sobre d’ells:

Primer, el govern d’Israel. Segon, les grans potències que han bloquejat els fons econòmics a Hamas.

Començaré per aquesta última. A Palestina, en condicions polítiques molt complicades i difícils es varen celebrar unes eleccions amb el suport, control i validació de la ONU i de les grans potències. Aquestes eleccions que les va guanyar Hamas (la meva simpatia per ells és perfectament descriptible). A partir d’aquí, com que el resultat no va agradar, es varen bloquejar els fons d’ajut internacional sota l’excusa de l’ús que en faria Hamas. El resultat efectiu (gran error) és que Hamas ha continuat comptant amb els fons propis de financiació i, l’administració palestina no pot pagar els seus funcionaris (aproximadament 130.000) això vol dir funcionament dels hospitals, escoles, etc.

Ara ens trobem, amb Hamas pagat pels radicals islamistes i, una policia a les ordres directes del president Abbas pagat pels EUA. En mig, una població, sense feina, sense perspectives vitals, frustrada, i aquí entra el govern israelí: els seus serveis secrets. Treballant en allò que són mestres: l’agitació política entre fraccions rivals armades.

La sortida en aquests moments passa per la celebració de noves eleccions i, sobretot que tothom respecti el resultat. Cal, també, desbloquejar l’ajut econòmic internacional i que això ajudi a rebaixar la tensió, per tal de que els sectors moderats i políticament dialogants tinguin camp per poder actuar.

Repapolvo Suprem

2006-12-10T16:20:00.000+01:00

La resolució del Tribunal Suprem desestimant les denúncies presentades per tal d’inculpar penalment als dirigents del PSE Patxi López y Rodolfo Ares per haver-se reunit amb antics dirigents de Batasuna, obra el camí a la desautorització de les presentades també per el PP amb el mateix motiu i a les presentades contra Ibarretxe al Tribunal Superior Basc.

La resolució és contundent i aclaridora: ‘seria un frau constitucional intentar corregir als tribunals la política interior o exterior d’allò que la Constitució encomana al Govern’.

La resolució del Tribunal Suprem és un autèntic repapolvo al PP i al seu cor polític-mediàtic. Tinc seriosos dubtes que els hi serveixi d’escarment. El PP té molts juristes de reconegut prestigi que, segur que els hi ha fet veure que jurídicament això no va enlloc; però, la jugada no és jurídica sinó política, s’emmarca en el terreny del joc brut, intenta crear en la opinió pública la idea que el Govern Zapatero està traint a les víctimes i vol desmembrar Espanya. La jugada, no per immoral, deixa de tenir el seus adeptes.

Els verdaders demòcrates, aquells que volen treballar honestament per la pau, sabem i coincidim en una cosa que és en definitiva l’enfoc preliminar: no és possible simplificar els problemes, molt menys els que fa més de quaranta anys que duren.

I per això, cal treballar de forma tenaç, ja sabem que el camí serà: llarg, complicat i difícil. Però ens en sortirem ja que aquesta és la voluntat majoritària del poble espanyol. Alhora és la posició èticament i moral més correcta.

Les banderes de la discòrdia

2006-12-09T12:00:00.000+01:00

Guerra de banderes? Aquí afavoreix? Sembla que no tinguem altra feina i la veritat a mi em sembla que sí en tenim. Per exemple: el desplegament de l’Estatut que hem aprovat. I això no és poca cosa.

Jo, que de natural, en política sóc una mica desconfiat em pregunto el perquè d’aquesta ‘guerra de banderes’. La resposta fàcil –tampoc es pot descartar- seria que es pretén posar a prova el nou Govern de Catalunya; i de retruc, l’autoritat del President Montilla.

Crec que hi ha quelcom més; això apunta a les municipals, determinats sectors de la dreta catalana, han descobert que el debat autonòmic ha cansat a l’electorat d’esquerres; que tot allò que directament o indirectament efecte al debat identitari desmotiva i desmobilitza l’electorat d’esquerres. I en això estan, en aquest camí ens volen portar. Depèn de nosaltres no caure en el parany i fixar les nostres pròpies regles del joc que en definitiva són les del sector majoritari de la població: debat social. Catalunya serà social o no serà. Aquest és el tema.

Aniversari constitucional

2006-12-07T18:49:00.000+01:00

La celebració del 28è aniversari de la Constitució, m’empeny a fer una reflexió sobre la vida política del nostre país.

Quasi tres dècades, això es diu molt aviat, però cal afegir –immediatament- que és el període democràtic més llarg que ha viscut el nostre país. Si, amb serenor, mirem una mica enrere, tots convindrem que el salt endavant que s’ha donat en aquests quasi trenta anys és molt important, sota tots els punts de vista. En el terreny de la política, de l’economia, de la cultura, del consum i el lleure. En canvi sociocultural és evident i molt positiu.

Perquè doncs, vivim aquest clima polític tant enrarit? La meva resposta és que tenim enquistada una dreta lligada a sectors econòmics, funcionarials i mediàtics en la direcció del principal partit de l’oposició (PP) que en aquests moments, vampiritza la seva estratègia política. El procés de pau a Euzkadi n’és l’exemple més paradigmàtic. Quina dreta democràtica torpederia la solució del principal problema polític del país? Quina dreta democràtica s’atreviria a dir en públic, sense el més mínim rubor, que cal pactar la història d’Espanya? (Rajoy dixit). Què ens estan dient? Que el franquisme no ha existit? Senzillament, vergonyós.

Davant aquest panorama els demòcrates no podem baixar la guàrdia ja que estem al terreny més perillós: el descrèdit de la política. I, per tant, el de la desmobilització social i, de retruc, electoral.

Conclusió: des del punt de vista dels demòcrates cal defensar la Constitució com a valor suprem de convivència. Retoquem-la si cal però amb seny. No sigui que amb la palangana de l’aigua bruta llencem, també, el nen.

Un Govern pels municipis

2006-12-03T15:49:00.000+01:00

Aquests dies hem assistit a un gran debat polític. Està clar que a Catalunya comença una nova etapa esperançadora i per molts motius.

El que voldria destacar és que, a mi personalment, m’interessa la vessant municipal. És clar que hi ha altres aspectes interessants però no caldria oblidar que els ajuntaments han estat els grans oblidats d’aquest país.

Amb José Montilla crec que això es corregirà. Sembla significatiu que la seva presa de posició hagi primat la presència d’alcaldes. Això, que pot semblar un fet simbòlic és molt significatiu del que es pensa fer de cara al futur.

Els ajuntaments, l’administració local en general, són els grans oblidats de l’administració dins l’administració pública. El que sovint oblidem es que l’administració local és aquella que atent el ciutadà en primera instància: la primera queixa, la primera reivindicació es produeix sempre a l’Ajuntament. Són els que pateixen (sí, pateixen) la pressió més gran per part del ciutadà. Proximitat, participació, reivindicació: aquesta és la trilogia de l’administració local. Cal dir, també que són la resolució dels problemes. Hem pensat la quantitat de temes que resolen els ajuntaments? La democràcia espanyola té un deute pendent amb els ajuntaments, també l’administració autonòmica.

Crec, que la sensibilitat municipalista de José Montilla treballarà en la direcció de millorar el finançament municipal. Cal recordar una vegada més, que aquesta és l’administració més propera als ciutadans; també la més sensible a la ciutadania, cal cuidar-la i dotar-la dels mitjans necessaris per tal d’atendre correctament als problemes de la ciutadania. Aquest govern segur que ho farà.

Decepcionant

2006-11-30T19:24:00.000+01:00

S’ha constituït el govern de Catalunya, President, Consellers, Secretaris i, la paritat no apareix per enlloc. Però, allò que se’n diu, ni de prop.

Si hem de repensar la socialització des del present i cap al futur, tenint en compte la perspectiva de gènere, em de revisar tot el que pertoca a la vida política a tots els nivells (administració pública, partits polítics, sindicats, etc.).

Sabem i, no ens cansem de repetir que el model patriarcal és injust, que cal superar-lo, però si des del vèrtex de la piràmide política (el Govern), no es dóna exemple, anem malament.

És des del poder polític que cal donar exemple i marcar tendència. Sobretot i aquest poder polític el detenta l’esquerra. Els principis no poden perdre valor i aquesta pràctica de no fer avançar la paritat resulta contradictòria amb un plantejament d’esquerres i progressista.

Els principis, els valors i les normes són, per definició, històriques. Estan inscrits en l’estructura social i, per tant, evolucionen a mesura que les situacions polítiques, econòmiques i culturals de les societats van canviant. Avui el patriarcat, tot que fa encara pocs anys era vàlid, avui ha deixat de ser-ho. L’esquerra cal que estigui al davant dels aspectes emergents (el govern Zapatero va marcar el camí a seguir).

No podem entrar en una roda en que sembli que “tot s’hi val”. La igualtat de gènere és un dels temes més importants, ja que estem parlant de dignitat humana. Com a home d’esquerres em sento molt trist i decepcionat.

Ja tenim nou President

2006-11-25T22:35:00.000+01:00

Aquesta setmana tindrem nou President de la Generalitat i nou Govern. Ja s’ha constituït el Parlament i, d’acord a les seqüències democràtiques, el procés polític va caminant en tota normalitat.

Aquesta normalitat, fa aparèixer a CiU com una força política desnortada. Cal que superi el que no ha pogut formar Govern. Això és irreversible per ells.

Les afirmacions d’Artur Mas qüestionant l’autoritat política i moral de José Montilla per ser President són pròpies d’un partit antidemocràtic. No es correspon –sincerament-, que té l’escola de Jordi Pujol. De fet en Duran i Lleida ja els hi està dient: aquest camí porta al desastre.

Si volen centrar la propera campanya de les eleccions municipals, en la il·legitimitat del resultat de les autonòmiques, els hi auguro un gran fracàs.

Jo, com a socialista, podria dir que millor que caminin per aquesta via. Com a català dic que em sap greu, ja que crec que necessitem una dreta catalanista que articuli les inquietuds polítiques d’una part important del nostre país.

Però, tampoc ens preocupem massa, que CiU camini per el camí de la crispació i nosaltres per el camí d’aportar solucions als problemes de les infraestructures, de la cohesió social i apostant per la innovació tecnològica. Aquest és el bon camí, el nostre.

Un vot per l'esperança

2006-11-22T22:34:00.000+01:00

El procés per un final negociat per la pau a Euzkadi està en un moment complicat i preocupant. No obstant i això sóc optimista. Primer, perquè crec que el procés és irreversible ja que és l’últim moviment terrorista viu a la UE. A Irlanda, és més complicat que Espanya i s’acabarà tancant positivament.

A on rau la principal dificultat en el nostre país? Principalment en dos característiques: en el nostre cas es tracta de la rendició d’ETA; a la vegada es fa sense la col.laboració del principal partit de la oposició (PP).

Cal que tinguem clar que ETA s’està rendint i, això és molt complicat i dolorós per ells. Han comprovat que en aquests moments no compten ni tant sols amb la complicitat del PNB. D’altra banda no podem oblidar que acabar amb una organització que té més de 40 anys de vida no és fàcil.

Desmuntar una organització que ha estat 40 anys matant no es pot fer d’un dia per altra.

No oblido que el principal enemic és ETA. Tampoc cal oblidar que ja fa dos anys de la declaració d’Anoeta i que portem més de tres anys i mig sense morts (això, és molt important).

Però cal dir, amb rotunditat, que també es fa amb l’hostilitat absoluta del principal partit de la oposició. I, això és molt greu.

Què farà el PP? Jo crec que lluitarà fins el final perquè el procés fracassi. Si no és així, s’hi afegirà a l’última hora, ja que sap que no es pot quedar al marge quan finalment, es signi la pau.

Mirar endavant

2006-11-18T15:01:00.000+01:00

Aquests dies Catalunya ha viscut dos aconteixements polítics de gran alçada, que sens dubte tindran importància en el nostre futur immediat.

Un és la constitució del nou Parlament de Catalunya, que marca l’inici d’una nova legislatura que neix amb més expectatives que mai. També, amb més vaticinis en contra. Ja és ben curiós que els que més han blasmat del pretés sucursalisme del PSC, quan aquest evidencia més clarament la seva sobirania, és quan més li augura el fracàs polític. Molt em temo que un cop més no l’encertaran; ho dic perquè hem comés errors, això és veritat, però també ho és que hem corregit i, la pràctica d’aquests dies ho està demostrant.

L’altra és la cimera Espanya – França celebrada a Girona. En ella s’ha evidenciat un alt nivell de coincidència entre els dos països en el importants temes tractats: construcció europea, Orient Pròxim, seguretat, etc. També, en el suport total mostrat pel President Chirac el procés de final dialogat del problema ETA.

Al costat d’això, el Partit Popular celebra una Conferència Nacional sobre seguretat i llibertats públiques. Però, per favor, a quin món estan?

Espanya té una situació econòmica molt bona, amb la taxa d’atur més baixa que mai. És l’únic país de la UE que porta 12 anys seguits de creixement. Això és mèrit de tots i, com que no poden atacar per aquí ens surten amb una fantasmagòrica conferència en la que treuran a passejar la delinqüència i la por (fórmules clàssiques de la dreta).

Aquest és el nou viatge a la moderació per guanyar les eleccions?

Una altra política és possible

2006-11-15T15:49:00.000+01:00

L’any 2004, en el marc de l’Assemblea General de Nacions Unides, el President Rodríguez Zapatero va llençar la idea de l’Aliança de Civilitzacions. Idea que va ser recollida per la Presidència i es va crear el: “Grupo de Alto Nivel de Naciones Unidas para una Alianza de Civilizaciones”.

Aquesta mateixa idea a Espanya va merèixer tot tipus de mofes i desqualificacions de part del Partit Popular i els mitjans de li donen suport. Una vegada més, el partidisme més rastrer, va presidir l’anàlisi de la dreta espanyola, incapaç d’alçar el punt de mira i, veure que el món hi ha quelcom més que la seva política d’assetjament total al govern del PSOE. La veritat és que tampoc podíem esperar una altra cosa, atenent els personatges de la dirigeixen.

L’important és que aquests dies a Turquia, s’han presentat les primeres propostes del treball de la comissió i, podem afirmar que per als continguts i pels participants, fa tenir esperances de que la idea central avança. Aquesta no és altra que: avançar per la via de la cooperació armoniosa i no per la via de la confrontació.

Apareix amb claredat que cal trobar vies de treball i cooperació en el camp de l’educació, la joventut, els mitjans de comunicació, els drets humans i la proporció de la dona com a part activa del desenvolupament de la societat.

En paral·lel, el Govern Espanyol ha adquirit dos compromisos: treballar en el sí de la UE per la incorporació de Turquia i, ha anunciat una iniciativa espanyola per l’Orient Pròxim (potser una conferència de pau).

Aquesta és la política exterior que el nostre país ha de fer: la diplomàcia de la cooperació i la pau. No la de la confrontació i la guerra en la que ens va embarcar el senyor Aznar.

CiU la gran derrotada

2006-11-14T15:37:00.000+01:00

La patacada electoral que han sofert PSC i ERC (en vots i escons), no pot amagar la gran derrota electoral de CiU. Aquesta formació política (no oblidem), era la que tenia (i tothom li atorgava) més expectatives de guanyar; fins hi tot, penso que de manera molt exagerada, ells creien que podien obtenir majoria absoluta. Aquí caldria recordar aquella cita que diu: “els déus ceguen a aquells que volen perdre”.

Sóc dels que jutgen de manera molt crítica els resultats dels PSC. Cal una profunda revisió crítica del que ha passat i el perquè ha passat. Per tant, cap excusa amb això. Em preocupa, però, la reacció de CiU ja que és una força política molt important i, necessària per tirar endavant qüestions bàsiques com és el desplegament de l’Estatut, les Lleis Territorials, la Llei Electoral, etc. etc. Crec sincerament que són necessaris i no es pot políticament, prescindir de CiU. Seria un gran error.

És comprensible l’enfado i l’amargó que manifesta CiU en aquests moments. Però cal que tingui molt present que no han pogut formar Govern per una raó: els ciutadans no els han donat la majoria per poder-ho fer.

Però, n’hi ha un altra de raó i també molt important: ells han estat incapaços de formar una majoria parlamentària. No han trobat ni un soci per formar Govern.

Això ells ho haurien de saber molt bé, tenen experiència a Catalunya i a Espanya de com funcionen les formacions de Govern. Sincerament cal que hi reflexionin, del contrari poden caure en el parany del PP i en el seu síndróme de l’11M. Els resultats estan a la vista.

Per tant: calma, tranquil•litat i tots serenament reflexionem sobre el què ha passat.

El llarg viatge

2006-11-12T18:34:00.000+01:00

En una expressió feliç, José Montilla augurava un llarg viatge per al govern que ell presidirà si, com tot fa preveure, és investit President de la Generalitat per al Parlament de Catalunya.

Efectivament, l’acord polític al que s’ha arribat per part de PSC, ERC i ICV, anomenat: entesa nacional pel progrés. Fa preveure que serà així.

Primer, perquè tots hem aprés dels errors i, segon perquè és necessari per Catalunya obrir un llarg període d’estabilitat política i, crec que s’hi esforçaran perquè sigui així. Cal desplegar l’estatut que tants esforços ha costat i, que CiU va ser incapaç d’impulsar en els seus 23 anys de govern (cal insistir-hi). Cal millorar la relació amb els ciutadans i sobretot amb els sectors progressistes. Cal que els ciutadans vegin, des de ja, un nou estil: més proper i capaç d’implicar la ciutadania en els afers públics i incorporar-la en la participació electoral, com una qüestió fonamental de qualitat democràtica.

El manteniment de la cohesió social és el primer objectiu de la propera legislatura. Catalunya ha de continuar avançant en la construcció de l’estat del ben estar, en la superació dels dèficits socials, l’accés a la cultura, avançant cap a una societat de plena igualtat d’homes i dones i responent al repte de la immigració.

Emparats en aquesta voluntat comuna, el govern presidit per José Montilla farà un llarg viatge en benefici de tots els ciutadans.

Imatge: http://www.kaosenlared.net/

Montilla, president

2006-11-07T20:41:00.000+01:00

Tenim un nou acord polític, que sota l’enunciat genèric d’Entesa Nacional pel Progrés, ens promet: una llarga etapa d’estabilitat política. Aquesta manifestació porta implícita una profunda autocrítica de l’etapa anterior. Penso que és bo que sigui així. Si alguna cosa ha mancat en els tres anys de govern catalanista i d’esquerres, és –presisament- sensació d’estabilitat. Una magnífica acció de govern ha estat sepultada per les contínues etzaguellades d’alguns membres del govern (a voltes amplificades pel mitjans de comunicació) però, cal dir-ho –autocríticament- propiciades des del propi govern o dels partits que li donaven suport.

De com s’ha negociat aquest acord, metodologia i calendari (ràpid), així com, sense cap soroll ni estridència, se’n pot deduir que alguna cosa hem aprés. De fet l’electorat ens ho ha fet pagar car. La veritat és que ens ho mereixíem. Els que havíem estudiat l’antic catecisme (jo a Valldemia) d’això en podríem dir: “Dolor de contrición y propósito de enmienda”. La penitència ja la tenim en la pèrdua de vots i d’escons.

Ara toca corregir i saber aprofitar aquesta segona oportunitat. La millor manera és aprofitar totes les oportunitats que ofereix el nou estatut. Això, no ens ho pot negar ningú, ja que en som els principals impulsors (malgrat els errors de negociació i calendari).

Cal posar l’interés suprem de la ciutadania al bell mig de l’acció de govern i, crec sincerament que, en això en José Montilla en serà un gran impulsor.

Endavant i sort!

Imatge: http://www.elpais.es

Ja tenim nou President

2006-11-05T21:03:00.000+01:00

Això sembla que comença bé. Com a mínim dóna la impressió que tots hem aprés la lliçó que no podem tornar a caure amb ferragoses negociacions sota el focus mediàtic.

Un acord concret, ràpid i sense cap filtració. Repeteixo sembla que axó comença bé, endavant i felicitats als negociadors dels tres partits.

I ara què?

2006-11-03T20:13:00.000+01:00

Si us digués que estic sota xoc, la veritat es que no diria la veritat. Algun dels meus amics i algun correligionari, sap que el meu pronòstic era negatiu. L’amic Charly sap que la nit de la castanyada li vaig pronosticar que perdríem quatre diputats: un a Lleida i tres a Barcelona; per desgràcia han estat cinc.

Per mi l’important no es haver-ho encertat (ojalà m’hagués equivocat a l’inversa), l’important és veure el perquè ha passat i treure’n les ensenyances per tal de corregir.

La patacada ha estat massa forta com per liquidar-ho dient: hem comes algun error i ara cal centrar-nos en prepara les municipals. Sí aquestes cal preparar-les; però no ens enganyem la magnitud de la derrota, també influirà a les eleccions municipals. Per tant, parem compte i no vulguem tancar massa aviat el debat. El PSC li cal una digestió lenta, no precipitada d’aquests resultats.

Ja sé que ara cal formar Govern i, ens correspon a nosaltres la principal responsabilitat; ja que, oh paradoxa!, ara tenim nosaltres la doble clau: o sociovergència o més tripartit. Dos operacions amb molt de riscos, és veritat; però això és el que hi ha i, cal encertar.

Cal un Govern fort i capaç; però també amb maduresa política, la qual ha mancat (diguem-ho clar) en aquest període. Deixe’m de parlar de tripartit. Cal un Govern amb bases molt clares: fora personalismes i primem la corresponsabilització a l’entorn d’objectius clars, amb calendaris i pressupostos molt precisos (no pot ser la vergonya del tren de rodalies, per exemple).

El PSC ha de parar compte en que no pot quedar encaixonat entre ERC i el Partit dels Ciutadans.

Tots a votar

2006-10-30T16:57:00.000+01:00

Estem al punt final d’aquesta llarga i ferrogosa campanya electoral. Llarga no pel temps, que ve marcat per llei electoral, si no perquè cada vegada més la precampanya s’incardina en la campanya pròpiament dita.

Al meu entendre aquesta marca un punt d’inflexió amb les anteriors:

Primer per la americanització del disseny. President, i només que President, en el bell mig del protagonisme de propostes. Em sembla que a qualsevol de nosaltres se’l faria difícil anomenar els cinc primers noms de cada partit. També, perquè fonamentalment els candidats i la pròpia campanya, només s’han dedicat a criticar els altres. Campanya a la contra (estil americà). Això és el què hi ha.

De totes maneres hi ha un aspecte que, a mi personalment, em sembla molt positiu: per primera vegada la contesa electoral es presenta amb tota claredat com la dreta contra l’esquerra.

Això és el que ens juguem en aquests moments: mirar endarrere amb les polítiques de dretes que ja hem patit al llarg de 23 anys de governs nacionalistes, o mirar endavant amb el nou Estatut i progressar amb polítiques econòmiques i socials que situïn el ciutadà al bell mig de l’acció del Govern.

Per això cal que anem tots a votar.

Davant el repte electoral*

2006-10-28T13:35:00.000+02:00

*Article publicat al Capgròs.com

En les properes eleccions autonòmiques, ens trobem davant una cruïlla transcendent pel nostre futur: o govern progressista presidit per José Montilla o un govern conservador presidit per Artur Mas. Avui, sabem què han representat els 23 anys de CiU i, també sabem, què representa l’experiència de Govern catalanista i d’esquerres.
Francament, per mi no hi ha color, s’ha fet més per Catalunya i els catalans en aquests tres anys de Govern Maragall que en els últims 10 de Govern Pujol. Es pot repassar Conselleria per Conselleria i les diferències en quant a realitzacions són abismals a favor d’aquests tres anys.

Voldria destacar el que em sembla el més significatiu: el nou Estatut de Catalunya. Això que Jordi Pujol i el seu Conseller en Cap Artur Mas no van ser capaços de fer. Va ser necessari que arribés un govern d’esquerres per tal d’impulsar-lo comptant, també amb la voluntat majoritària del PSOE a nivell de les Corts Generals.

Ara necessitem renovar aquesta majoria d’esquerres encapçalada per els socialistes;
que juntament amb la majoria del PSOE a Madrid ens asseguri els catalans un bon desplegament de totes les possibilitats que ens ofereix el nou Estatut: en el camp de les infraestructures, de l’energia, de l’educació, de la sanitat i de la immigració. I, sobretot, en desplegar la quarta pota de l’Estat del Benestar: les polítiques de dependència tant importants en una societat com la nostra i en les que estem a la cua d’Europa.

Que guanyi l’esquerra és especialment necessari als ajuntaments catalans, a Mataró i a la nostra comarca en tenim sobrats exemples del què ha representat en quan a realitzacions: en projectes, diàleg i el que és més important, amb diners. Vull destacar aquí la important Llei de Barris, un projecte central impulsat per aquest Govern i que ha representat i representarà una important inversió que farà possible la rehabilitació dels barris més degradats (a Mataró en tenim dos exemples). Això, és entendre el municipalisme allò que sempre havia menystingut CiU que considerava l’administració local una administració subalterna.

No volem tornar enrere, els vells temps de la dreta nacionalista al pacte CiU-PP. No volem un govern nacionalista inoperant, atrapat en el victimisme estèril.
Volem un govern al servei de les persones capaç d’aprofitar al màxim el nou Estatut.

Boira baixa

2006-10-25T07:47:00.000+02:00

Finalment, sembla que no ha estat possible. El Partit Popular no ha volgut consensuar una declaració conjunta al Parlament Europeu sobre el procés de pau a Euzkadi. A hores d’ara la resolució sembla està en el aire. A mi, la veritat, no m’ha sorprès gens, els que teniu l’humor de seguir els meus escrits, coneixeu quina és la meva convicció profunda: el PP vol que fracassi i, farà el que calgui perquè així sigui.

Això és greu i, preocupant, molt preocupant. Ho és per tal d’intentar frustrar un anhel majoritari en el nostre poble. També perquè els enquista en els sectors més reaccionaris de l’extrema dreta europea.

Sabem, ells també, quina és la posició del Vaticà davant aquest procés negociador; sabem, ells també, quina és la posició de la dreta democràtica europea. No cal dir de l’esquerra europea. La pregunta és, què persegueixen? La resposta és fàcil (dramàtica): que fracassi el procés de pau. El PP i el seu cor mediàtic i el seu braç judicial han situat al vell mig de la seva estratègia per recuperar el poder, el fracàs del procés de pau. L’últim episodi (i greu) el tenim amb l’Ordre de la Sala del Tribunal Suprem presidida pel Sr. Hernando, ordenant el registre sense cap sentit de les Erriko Tabernes, amb una clara voluntat d’interferir el procés.

Confiem, primer que no fracassi i, després que el poble espanyol com va fer el 14 de març del 2003, els hi ho faci pagar a les urnes.

Accents diferents

2006-10-23T08:00:00.000+02:00

L’altre dia, un bon amic, em deia amb to preocupat: els accents del català els necessitem tots. Ell persona molt preocupada pel futur (també present) del català es referia, naturalment a quin futur espera al nostre idioma. Jo li vaig contestar (potser, frívolament): l’idioma, com les pensions, depenen de la immigració. El benestar depèn de la immigració, siguem rigorosos.

Estudis recents demostren que d’aquí al 2020 el 35% de la població activa serà estrangera.

A Espanya, el dèficit de treballadors actius, es situa en 4 milions d’aquí a catorze. En el 2009 si no arriben més immigrants, els treballadors que es jubilin superaran a aquells que s’incorporen al mercat de treball.

Això és el que cal explicar i gestionar: pensions i estat del benestar es sostenen amb demografia activa i immigració. Digues-m’ho clar: la nostra societat, va decidir no tenir fills. I, això es paga.

L’efecte crida més important és el treball, la nostra societat genera treball i, els més dinàmics del tercer món venen cap al nostre país i Europa fonamentalment a treballar (també, als EUA).

Una campanya descafeïnada

2006-10-21T13:15:00.000+02:00

El nostre país (Catalunya) és un pèl estrany. Estem en una de les campanyes electorals més transcendents (dic transcendents, no importants), pel nostres país ja que, després de 23 anys de pujolisme hem pogut viure un cert període de govern catalanista i d’esquerres; que, amb totes les dificultats i, contra tot pronòstic ha fet avançar la política, l’economia i les inversions socials i, ara resulta que parlem de DVD’s, de “cara a cara”, de notaris i del senyor Medir (jo, també). Per favor quina misèria intel·lectual.

Encara és l’hora que senti a parlar del projecte d’Estat, de quina Espanya volem impulsar. Tampoc he sentit a parlar d'Europa, com si no existís, com si no tinguéssim propostes. I no hem digueu que això no és el que interessa a la gent, ja que resulta que els nostres pressupostos estan afectats en més d’un 80% per decisions de la UE.

No serveixen les explicacions que diuen: d’això ja se’n ha parlat, durant llarg procés de negociació estatutària (27 mesos). Doncs no, no és així. A l’Estatut es parla (es defineix) el model de relació amb el conjunt de l’Estat; però no, el model d’Estat, i, molt menys, el model polític de la UE. Jo crec que com a partit català cal que expliquem al poble de Catalunya quin model volem. Perquè són temes que afecten als ciutadans i, aquests amb el seu vot ens faran forts, per fer front a la dreta.

Els socialistes cal que diguem de manera decidida, sense por, que tenim un projecte d’Espanya i d’Europa.

L’esquerra és la que està en millors condicions per afrontar els grans problemes, ja que compta amb el principal: intel·ligència i coratge polític. Això sí: cal fer-ho servir.

Imatge: http://www.senado.es

Ull !!!

2006-10-20T08:00:00.000+02:00

Si dones un cop d’ull i d’orella als mitjans de comunicació de la dreta espanyola sembla que de cop, hagi desaparegut tota la problematica de l’11-M. Allò que ha ocupat pàgines i pàgines de El Mundo i, hores i hores de ràdio de la COPE, i de TeleMadrid ara ha deixat de tenir importància.

El que importa ara és la negociació amb ETA. És clar, que el rere fons és el mateix: entoerbolir tant com es pogui la vida política espanyola. Posar-ho tot en qüestió; per tal de que prevalèixi la idea de la conspiració i, per tant, de la deslegitimització del govern del PSOE.

La campanya, cal dir-ho, està molt ben orquestrada: ells enverinen l’ambient i el Partit Popular utilitza el Parlament i el Senat per tal de legitimar la denúncia malidicent.

La poscició del Partit Popular, ahir al Parlament i al Senat, és francament intolerable, ha traspassat la ratlla roja del comportament democràtic homologable a Europa. Cal denunciar-lo amb veu molt forta i molt alta. Això no pot ser. Com molt bé ha denunciat el president Zapatero: Això és la ultradreta.

El Partit Popular vol per tots els mitjans (no em feu dir més) que el procés de pau fracassi i, estan disposats a tot, amb tal de que això passi abans de les municipals i autonòmiques del 2007.

Aquesta distància infinita que marquen amb el govern del PSOE, va dirigida a debilitar-lo tant com puguin. I sabem que un atemptat tindria afectes letals, no sols per al procés de pau. I en això estan, no ho dubteu.

Imatge:http://images.google.es/images?q=tbn:u7XvlYW0BV7XyM:http://pengal5.100webspace.net/ficheiros/imagens/pproibido.gif

Pau a Euskadi, endavant

2006-10-19T20:06:00.000+02:00

El Fiscal General de l’Estat, en seu parlamentaria, ha dit en veu alta, allò que pensa molta gent: alguns, sembla que esperen que hi hagi algun atemptat amb mort. Això, que pot sembla una incombeniencia polític, dit per al Fiscal General; a mi, personalment, em sembla molt oportu. Perquè cal dir amb claredat que de l’actitud del Partit Popular i dels seus periodistes de capçalera se’n desprèn que estan desitjant que fracassi el procés de pau endegat pel Govern Zapatero i, que compte amb una resolució aprovada pel Govern Espanyol cosa que no es pot oblidar. I, és clar, un atemptat amb morts, acabaria de cop, amb aquest procés amb que tants hem posat les esperances. No sols això, també, portaria a una imbolució política en el nostre país.

No ens enganyem, aquesta és l’estratègia de la cúpula del Partit Popular. No cal dir que de passada el procés estatutari a Catalunya també se’n resentiria, i molt.

En la seva recent visita al nostre país el Tony Blair va dir: el procés de pau necessita “determinación paciente”. Savies paraules d’un estadista que ha conduit (i condueix) un procés de pau bastant més complicat i difícil que el nostre (també, amb més morts), per les seves implicacions territorials i religioses.

No em cansaré de repetir que cal fermesa, paciència i sobretot intel·ligència perquè el nostre procés de pau arribi a bon port. Cal, també, apoiar amb determinació el govern de la nació. Fins ara, cal dir, que ho està fent bé. Endavant.

Imatge: http://www.kaosenlared.net

Gir electoral

2006-10-17T20:48:00.000+02:00

Portem tres dies de campanya electoral i, aquesta a donat un gir sorprenent. Hem passat d’una pre-campanya de “todo a cien”, ens regalaven audífons, ulleres, xecs escolars, xecs per idiomes, etc., etc., a una campanya a l’americana en que els DVD’s i les anades al notari, ens han de garantir les propostes a la vegada que definiran les futures aliances. Tot pregat, molt poc seriós, francament.

Si el senyor Mas que aspira a governar Catalunya, ens diu que la seva paraula perquè la creiem cal que la garantitzi un notari, malament. Què passa?, que a partir d’ara els polítics de CiU faran cua davant dels notaris, sinó no ens els creurem? Tant poca creabilitat s’atribueixen ells mateixos? No serà que és una simple jugada de marqueting polític, per tal d’aconseguir portades als mitjans de comunicació?.

Per cert, el numeret d’avui al Congrés de Diputats, retirant a última hora l’esmena a la totalitat dels pressupostos, ha estat molt bona. Per favor una mica de rigor, ja que es quedarien sols votant amb el PP tothom ho sabia.

Artur Mas, no gràcies

2006-10-15T18:25:00.000+02:00

Venim assistint a un ampli degoteig de notícies i comentaris (emparats amb enquestes periodístiques), en que totes porten la mateixa línea argumental: no s’ha de repetir el tripartit. La confluència d’interessos polítics i empresarials son diversos, d’aquí i d’allà (Baracelona-Madrid). De dretes i d’esquerres. No em feu ser més explícit (tots ho sabem).

Ens venen a dir (de manera subtil): cap dels dos guanyarà però un nou tripartit és possible. Per tant cal matar el tripartit, ja. Perquè aquest no és mort políticament, està viu a les polítiques que s’han fet i que estan vigents. Està viu a molts ajuntaments, petits i grans, als Consells Comarcals, a la Diputació de Barcelona, etc. Avui la majoria de la població catalana viu en municipis on es dóna aquesta majoria de govern (per voluntat popular). Per tant, llarga vida al tripartit: ara a la Generalitat i després als ajuntaments catalans.

Per acabar, permeteu-me que us faci una pregunta. Algun català progressista vol un govern amb un personatge com en David Madí de Conseller?

Doncs això és el que tindrem si guanya en Mas. Pensa-m’hi ara, després serà massa tard.

La por de CiU

2006-10-13T14:46:00.000+02:00

Encara no s’ha repartit massivament el DVD de CiU contra el tripartit. Segons diuen, es farà mitjançant la premsa aquest cap de setmana. Però, tots en sabem ja el contingut: brossa política.

Les projeccions fragmentades per televisió del contingut del DVD de CiU ja ens dóna una idea molt precisa de l’estil demagògic i desqualificador de la campanya de CiU: l’enemic és el tripartit, subratllo l’enemic (que no l’adversari). A partir d’aquí tot s’hi val, ja que estem parlant de l’enemic i, ja és curiós que en aquest vídeo en cap moment es parlar del Partit Popular (perquè serà?).

Amb l’actitud que han adoptat davant els fets de Martorell, i, després de veure el vídeo, em preocupa la importació de l’estil de bronca política, propi de la política espanyola que practica el PP i que, ara sembla fer seu CiU a Catalunya. Malament. Espanyolitzar la política catalana amb el pitjor estil de la dreta cavernícola no crec, que sigui el que més convingui a Catalunya i als catalans. No és el nostre estil, tampoc el de al millor societat progressista espanyola que, jo crec és majoritària i és amb la que necessitem entendre’ns per avançar pel camí del progrés.

Ja és curiós que, l’Artur Mas en persona, corre-cuita, hagi sortit a justificar-se per al DVD. Em sembla que el tret els ha sortit per la culata (Ai Medí, Medí que t’ensenyen a EEUU).

Ara és l’hora dels catalans, i aquests volem: pau i progrés.

imatge: http://www.eljueves.es

Un pas més

2006-10-12T18:30:00.000+02:00

Cada cop és més preocupant l’actitud del Partit Popular davant el que cal considerar temes d’estat. Aquells que, depassen la relació normal entre govern i oposició en qualsevol país democràtic. Aquest país no es mereix això.

El deteriorament i, conseqüentment, desprestigi en el que estan sometent al poder judicial, va més enllà d’allò que, democràticament es pot considerar acceptable. No respecten res, el “acoso y derribo”, el tot s’hi val, sembla que s’hagi instal·lat a la cúpula dirigent del Partit Popular i el seu cor mediàtic.

El mateix es pot dir en referència al procés de pacificació del País Basc. Una vegada més, ho hem pogut comprovar amb el posicionament que han pres en la vaga de fam de l’etarra De Juana Chaos. Què volien? Que morís de fam a la presó? El seu nivell d’irresponsabilitat els impedeix calcular les conseqüències polítiques i d’ordre públic que, hauria representat que morís a la presó? És clar, que el que vol el PP és que fracassi el procés i amb això, de ben segur que s’hagués aconseguit: fantàstic. Igualment la seva posició en el parlament europeu negant-se a apoiar una resolució a favor de la negociació (en contra dels seus propis correligionaris europeus) il·lustra sobre la seva actitud obstruccionista total.

Un cop més les seves posicions en relació a la immigració demostren que no tenen cap voluntat de contribuir a trobar propostes de consens per enfocar aquest fenomen de tanta entitat política per Espanya i Europa. Les seves 100 propostes (totes 100), en un 90% són rectificacions a les seves pròpies polítiques de quan governaven (repasseu hemeroteca). Si el tema no fos dramàtic, faria riure.

Un cop més, cal dir, que el realment preocupant, és la deriva antidemocràtica en la que estan posats. Greu i preocupant, molt preocupant.

Un fals debat

2006-10-10T18:13:00.000+02:00

Tota aquesta discussió sobre les seleccions catalanes em sembla un debat absolutament artificial. Col·locat ara, en mig del debat estatutari i les eleccions al Parlament de Catalunya, per tal d’intentar fer un favor a ERC i, de retruc a CiU. Diguem-ho ràpid: el promotor de la plataforma es presenta a les llistes de ERC.

Es pretén polititzar un tema que, caldria que es resolgués en l’àmbit purament esportiu.

Em sembla que Catalunya i, els seus ciutadans, tenim problemes molt més importants per parlar en aquests moments. No cal fer la llista, tots la sabem. Però, cal escalfar el debat identitari, no fos cas que ens perdéssim pel camí dels problemes reals.

Per cert, la meva modesta opinió és que el principal interessat en que no hi hagi selecció catalana oficial: és el Barça.

Ja no seria més que un club. Per tant, tots quiets que mentre el Barça no vulgui: res de res.

PD: us en recordeu que fa tres anys que A. Mas ens proposava que ens féssim andorrans i poguéssim tenir selecció pròpia. I aquest vol ser president.

Europa davant la immigració

2006-10-05T20:32:00.000+02:00

Poc a poc, pas a pas, molt a l’estil europeu (em refereixo a la construcció comunitària), l’UE va prenent consciencia que cal definir una política unitària (europea) en relació al fenomen de la immigració.

Una visió apriorística del tema ens pot portar a pensar que, aquest és un fenomen que només afecta a uns pocs països de la UE. Això no és així i, molt menys pensar que tan sols és un problema espanyol. Entre els experts comunitaris l’opinió de consens és que en aquests moments hi ha entre 12 i 15 milions de persones irregulars en els 25 països de la UE. Perquè tinguem consciencia de la naturalesa del fenomen al que ens enfrontem, tenim l’exemple de que els dos països que s’incorporen al gener de 2007 se’ls hi ha imposat la limitació de la lliure circulació de treballadors. Això no havia passat mai.

Al costat d’això cal dir que, per primera vegada s’ha pres l’acord d’augmentar en molt els pressupostos comunitaris dedicats a la immigració. Ara caldrà estar emetent a que no triomfin les postures més conservadores orientades al tractament policial del tema (les velles receptes de la dreta conservadora), d’això a Espanya en sabem alguna cosa per desgràcia. No és amb bales ni repressió com s’arreglen els problemes. És amb política i inversions econòmiques i socials com cal afrontar-les.

Europa i Espanya necessiten l’augment demogràfic i també la mà d’obra, així de cru. El contrari és condemnar-nos a l’estancament i a la decadència.

Em de tenir clar que caminem cap a una Europa unida de caràcter multiètnic, i per tant amb conflicte. Això cal assumir-ho, sense por ni fatalismes. Viurem grans canvis i cal acceptar-los. Si un camina pels carrers de les poblacions europees, hom veu totes les races i colors (també religions), és el quotidià. Com tots els canvis costa acceptar-los, i generen conflictes, però cal afrontar-los. Cal política i intel·ligència. O pot ser l’ordre és l’invers?. Tan s’hi val, perquè ens hi entenguem ràpid: cal generositat, comprensió, i acceptar que tot gran canvi té costos. Cal minimitzar-los i no és una bona política amagar el cap sota l’ala. El tema exigeix prudència i consens i no es poden utilitzar les campanyes electorals per tirar-nos el problema pel cap.

Catalunya, un pas endavant

2006-10-01T19:28:00.000+02:00

El dia 1 de novembre l’electorat català està convocat a una cita electoral molt important. Dit així pot semblar una afirmació més o menys retòrica, que de vell antuvi, no sembla que aquesta cita electoral presenti característiques diferents a les dues anteriors, en les que estava en joc la continuïtat de més de 20 anys de pujolisme. Però, a parer meu, aquesta vegada ens hi juguem molt més. Intentaré explicar el perquè.

En el 2003 a Catalunya, pràcticament es va tancar una etapa caracteritzada per la reivindicació falsament identitària, envoltada per la cultura política de la queixa permanent. Als ciutadans de Catalunya se’ls hi repetia de manera constant que els èxits eren mèrit dels Govern Pujol (sempre eren una contesta) i els fracassos, o el no avançar, era culpa de Madrid (és igual que manés i quines polítiques es fessin). Aquest maniqueisme provincià i petit burgès va portar a que una gran part de l’ectorat s’abstingués a les eleccions autonòmiques (això no és una excusa).

Com dic, en el 2003 es tanca una etapa però el més important és que se n’obra una de nova, caracteritzada per la reforma estatutària, l’eixugament dels dèficits financers; el primar el suport a l’economia productiva, les inversions socials, millorar l’ensenyament i la sanitat, les escoles bressol, el desplegament dels mossos, etc. etc. La llista seria molt llarga.

Avui tenim el millor Estatut que ha tingut mai Catalunya, tenim una taxa de creixement econòmic per damunt de la mitja comunitària i la taxa d’atur més baixa que mai,això és mèrit del Govern i també dels agents econòmics i socials (Pacte per la Concertació). També, les inversions més altes en infraestructures (més de tres mil milions d’euros).

Tots recordem els greus presagis negatius en que va ser rebut el Govern tripartit (veure hemeroteca) de tot allò no ha passat res. S’han comés alguns errors, algun d’important sobretot tocant el calendari de negociació del nou Estatut. Però si fem un balanç mínimament objectiu, aquest es decanta clarament pel cantó dels avenços.

D’això es tracta ara, cal continuar avançant. Estem a un cruïlla en la que hi ha marcades dues fletxes: una marca el camí del progrés econòmic i social i l’altra el retorn al gemec ploraner i la queixa permanent i frustradora.

Ara és l’hora dels catalans, és l’hora de la Catalunya social la que vol mirar cap Europa i contribuir a les polítiques de creixement econòmic i social per tothom.

Eta, Batasuna la pilota al seu terrat

2006-09-28T17:31:00.000+02:00

Fa uns dies ha fet tres anys que ETA no ha matat a ningú, i des de fa mig any hi ha una declaració d’alt al foc. Vagi per endavant que això per si sol em sembla una gran notícia, de la qual tots, repeteixo tots, ens hauríem de felicitar. Al costat d’això estem assistint a tota una escalada declarativa, a una reaparició de la Kale Vorroca i a l’escenificació per part d’ETA d’un acte teatral enmig de les muntanyes amb trets a l’aire inclosos.

A mi personalment sense que em deixi indiferent tot això, he dir que m’impressiona poc. El món aberzale té una gran tendència a la teatralitat, cal dir que d’això en sap molt. Però el que em sembla important és l’actitud del Govern del PSOE que ha manifestat amb tota claredat que el procés només avançarà si es donen dues condicions: absència de violència i respecte a la legalitat.

D’altra banda, sempre m’ha semblat que hi ha massa remor polític mediàtica a l’entorn de la negociació que, per la seva especial característica precisa de molta discreció. Això és molt difícil ja que no es compta amb l’acord del PP ni de la caverna mediàtica que li dóna suport; ara bé, si la direcció popular es separés d’aquesta, faríem un gran pas endavant. Avui per avui, això sembla altament improbable ja que està al bell mig de la seva estratègia de tensió.

El Govern Zapatero crec que compta amb una gran arma negociadora: el gruix més important del món aberzale, avui no acceptaria el retorn dels atemptats amb víctimes.

Els dirigents de Batasuna ho saben, i és per això que són conscients que el temps és limitat ja que el calendari electoral se’ls tira al damunt, i necessiten presentar-se a les eleccions municipals i recuperar una certa normalitat institucional.

No cal descartar algun estirabot per part d’algun violent esbojarrat. No obstant això el procés cal que avanci. Estem en una cruïlla històrica en la que es pot eradicar definitivament la violència etarra del nostre país. Aquesta oportunitat no es pot malmetre, és per això que cal recolzar el Govern.

(Foto: http://www.lasprovincias.es/valencia/prensa/fotos/200609/25/10214207.jpg)

Europa davant la immigració

2006-09-25T13:45:00.000+02:00

A la cimera de ministres d’Interior i Justícia de la UE, reunits a Tampere (Finlàndia), crec que s’ha donat un pas endavant amb l’assumpció per part de la UE del fenomen de la immigració com un problema de tots els estats membres. El Govern Espanyol ha jugat un bon paper per tal de fer avançar la idea de la corresponsabilitat en definir polítiques homogènies a aplicar per tots els estats membres.

Els nostres ministres han escoltat crítiques. Cal dir que en els passadissos, no així en les sessions plenàries per part d’alguns ministres conservadors (d’Àustria i Baviera). Algunes d’aquestes opinions crítiques, sobretot la bavaresa, són francament pintoresques. El cert i l’important és que els acords, son acceptables en els seus termes generals.

El continent europeu (també EUA), s’enfronta en un fenomen d’una enorme dimensió, per el nombre de persones; també, per la diversitat d’origen dels immigrants.

El cert és que les experiències alemanyes, franceses, angleses, holandeses, etc., no son massa reeixides en quant a les polítiques d’acolliment; però, sobretot a les d’integració.

Però, cal dir, que sobre aquestes experiències –millors o pitjors- cal treballar-hi i, cal fer-ho conjuntament, ja que el fenomen és comú.

Immigració que ve de l’Est, de Centre-Amèrica, d’Àsia, d’Àfrica. Permeteu-me una petita pinzellada –dramàtica- sobre Àfrica.

Parlar avui d’Àfrica és parlar de guerra, fam i sofriment endèmic. Per això hi ha tanta gent disposada a donar al salt en les pitjors condicions, arriscant la seva vida.

Segons els experts més de tres mil persones han mort en alta mar en el viatge que va de Mauritània o Senegal a les Canàries. Sí, més de tres mil. Això vol dir més del doble dels morts de la recent guerra d’Israel contra el Líban.

La mirada i l’atenció internacional, també ha estat desproporcionada. Pensem-hi.

El PP de cada dia, quin perill!!

2006-09-24T17:40:00.000+02:00

Cada dia em sorprèn més negativament les posicions del PP. Els dirigents populars semblen abocats a una carrera destructiva –també, autodestructiva- sense aturador.

Si es parla d’economia, la seva descripció és la del més absolut desastre de la situació econòmica del país; després, la realitat i les xifres avalades per els més prestigiosos serveis d’estudis diuen tot el contrari. Les estadístiques oficials i la comptabilitat nacionals diuen el contrari. La simple observació del nostre entorn diu el contrari. Però no, per ells tot va malament.

Si parlem de política internacional i del paper d’Espanya en el concert internacional això ja és el colmo: desastre absolut, aïllament, desprestigi, etc. Després la realitat demostra el contrari. Em millorat les nostres relacions amb la UE; també amb sud-amèrica, ha millorat el nostre pes a l’ONU. I cada cop més governs, mandataris i experts internacionals avalen la proposta d’Aliança de Civilitzacions formulada pel President Zapatero.

Si parlem de política d’immigració; ja no cal ni dir que tot és un error. No se’n recorden ells varen fer tres lleis d’immigració i la més nombrosa legalització de sense papers. Però per això no hi ha memòria.

Podria continuar l’enumeració de l’inventari de desastres que ens anuncia cada dia el PP; però no val pena, ja que està en la memòria de tots nosaltres. Per cert, el Govern Zapatero ha estat capaç de tancar un bon acord amb l’Esglèsia Catòlica en el referent a finançament; tema, que com tots sabem ve de lluny i, que el Sr. Aznar no va ser capaç de resoldre.

Voldria però tornar al començament de l’escrit, em sembla delirant, sí delirant, l’actitud dels dirigents del PP en relació a l’11M. Cóm pot un partit que té més de 10 milions de vots, el principal partit de l’oposició, que algun dia tornarà a governar –espero que tardi-, entrar en aquesta bojeria de l’extrema dreta mediàtica (Cope, El Mundo, Intereconomia, Época) actuar de plataforma i donar cobertura política a la desqualificació sistemàtica d’institucions cabdals pel funcionament de l’Estat? Estem parlant de la Judicatura, de les forces i cossos de seguretat de l’Estat, estem parlant del Parlament, de la màxima instància de representació popular i democràtica d’aquest país.

Això, diguem-ho clar, és una deriva antidemocràtica molt i molt perillosa.

Audiovisuals a Mataró*

2006-09-21T16:20:00.000+02:00

* (Article per Capgrós.com)

Aquesta primera quinzena de setembre s’ha produït dos fets importants per la comunicació audiovisual de Mataró i comarca. La presentació de la proposta de la constitució del Consorci que gestionarà el canal de TDT i, la inauguració de l’emissora local de Mataró Ràdio, que des del dia 12 de setembre emet de forma regular.

Voldria destacar que els dos projectes em semblen interessants així com el paper de lideratge que l’Ajuntament hi té als dos. Hi ha un gran esforç econòmic, que serà discutit –de fet ja ho és- per l’oposició de CiU i el PP; però al meu entendre, cal veure la importància que per la comunicació local tindrà la posta en marxa dels dos projectes que, dit en prudència, em semblen de visió estratègica. I dic això perquè sóc de l’opinió que la informació audiovisual local presenta un gran dèficit. Dit clar i català: les televisions i ràdios d’àmbit nacional no cuiden la informació local. Aquesta, sovint, es considera de caràcter subaltern i, només quan es produeixen fets de caràcter tràgic o dramàtic adquireixen consideració de noticiables. No ho critico, simplement ho constato, a la vegada el que faig és dir que no n’hi ha prou en senyalar el dèficit: cal actuar.

L’Ajuntament de Mataró ho ha fet i, jo els felicito.

Moltes vegades oblidem que una gran part de la vida dels ciutadans passa a la ciutat on viu i més a Mataró que presenta un dels percentatges més alts d’autocontenció en el treball. Que en el municipi es treballa, es passeja, es compra, ens relacionem amb família, amics i coneguts. El municipi és allò que ens envolta de forma més quotidiana: és la vida, la nostra, la de cada dia, la que patim i gaudim. És per això que ens calen mitjans de comunicació locals que primin la vida local en totes les seves vessants.

Ara el que cal és vetllar per la seva qualitat; també perquè l’administració amb la part que li correspon en faci una bona gestió.

No tinc cap dubte que, les dues iniciatives marquen una fita per avançar en el camí de millorar la informació, l’entreteniment i el lleure local.

En defensa de la llibertat d'opinió

2006-09-19T20:50:00.000+02:00

Llibertat, democràcia i drets humans estan unides per un fil d’or que enllaça directament amb el que marca el progrés de la humanitat i la realització de les persones com a sers humans.

Homes i dones capaces de viure i conviure en pau amb els seus congèneres.

Veure la resposta que han originat les paraules de Benet XVI dites en el marc d’una conferència acadèmica en una Universitat Alamana fa escruixir els sentiments; a la vegada, provoca una profunda tristor veure a quin nivell d’intransigència es mou, encara, una gran part de la humanitat.

Sóc ateu i profundament demòcrata, m’agrada –no defujo- la lluita d’idees siguin polítiques, socials i fins i tot religioses. Però, la lluita dialèctica que utilitza com a úniques armes els escrits i la paraula. Per això crec que Benet XVI no ha de demanar perdó, ni excusar-se. Ni un pas enrere en la defensa de la llibertat d’expressió i menys encara en la d’opinió. El contrari és la barbàrie, retornar a l’Edat Mitjana i a les guerres de religió. Alguns, aquí i allà és el que voldrien. Justament perquè utilitzen la religió per sotmetre els pobles per mantenir-los en la ignorància en benefici dels poderosos, d’aquells que no necessiten cap déu ni cap estat que els defensi, és el poder dels autòcrates.

Civilització vol dir progrés econòmic, però també –i principalment- democràcia i drets humans i, en la seva defensa aferrissada no podem defallir, és per això que dic no a la guerra de religions a la que ens volen portar els integristes dels dos bàndols. La seva victòria seria la victòria de la incivilitat.

Dedicat a Pepe Rubianes.

Pinzellades d'actualitat

2006-09-18T13:31:00.000+02:00

Aquest cap de setmana s’ha celebrat la Conferència Política del PSOE, tindrem ocasió de parlar de les propostes polítiques aprovades, entre altres coses perquè a partir d’ara seran incorporades als programes electorals i, poc a poc aniran impregnant l’actuació política dels socialistes a la societat i als diferents nivells de l’Administració que en formem part. La gran avantatge dels partits de govern –també la gran responsabilitat- és que poden portar a la pràctica allò que proposen en els seus programes i per la qual cosa els ciutadans els voten.

Voldria però, destacar dos aspectes del discurs polític del President Zapatero, que considero especialment rellevants (entre d’altres): primer el procés de pau a Euzkadi, Zapatero deia que és incompatible amb les presses; té raó, tots els que volem la pau sabem que el procés serà molt lent, que l’important és avançar en la bona direcció: que ETA no mati, i que no es facin concessions polítiques.

No ens hem d’estranyar de certs rebrots de “kale borroka” ni de les manifestacions setmanals, ni de les amenaces d’alguns dirigents aberzales. Em preocuparien que no n’hi haguessin, això voldria dir que el Govern està fent concessions; però no és així.

Ara el més important és que l’entorn de Batasuna i els seus dirigents entenguin que per poder-se presentar a les eleccions municipals cal respectar la legalitat i, per això ha de condemnar la violència. A partir d’aquí segur que es donarà un gran pas endavant.

Ara, paciència, prudència i donar suport al Govern. Sense vacil·lacions com correspon als demòcrates.

La segona qüestió és la referida a la deriva cap a l’extrema dreta d’un sector del PP. Comparteixo plenament aquesta opinió i el més greu és que a curt i mig termini no hi veig possibles correccions ans al contrari. Les opinions sobre l’11-M convertides en preguntes i iniciatives parlamentàries per el PP, les opinions polítiques sobre la immigració de signe clarament dretà, les comparacions fal·laces entre la guerra del Líban i l’Afganistan i el paper d’Espanya en elles ..., fan molt difícil la col.laboració institucional entre Govern i oposició en el que son problemes d’Estat; opinables –faltaria més- però que necessiten acord dels grans partits de l’Estat. Com passa a totes les grans democràcies occidentals.

Fora pors i endavant

2006-09-16T12:30:00.000+02:00

El 24 d’agost passat en un post proposava la creació d’un Ministeri de la Immigració, per tal de dirigir i coordinar les diferents mesures polítiques, administratives, diplomàtiques i assistencials referides a aquest fenomen tant complexo. Bé, avui dia 16 de setembre tenim coneixement que està funcionant un gabinet presidit per la vicepresidenta De la Vega, que en reunions setmanals, els divendres al matí, abans del Consell de Ministres, coordina les polítiques dels diferents ministeris implicats i proposa amb tota celeritat al Consell de Ministres que es reuneix hores després, les mesures més urgents. Per els diaris sabem que aquest gabinet funciona des del mes de juliol davant la gravetat de la situació creada. Ho celebro, a vegades amb una mica de sentit comú n’hi ha prou per tal de fer funcionar les coses. A més, per mi que aquest gabinet la el presideixi la vicepresidenta ja és una garantia; per la seva capacitat i per damunt de tot, per el poc amiga que és de fer remor.

Celeritat, rigor i poques concessions a la galeria: això és el que cal.

No em cansaré de repetir que el fenomen de la immigració pot esdevenir un problema fonamentalment per dues raons: per el nombre d’immigrants, però també, -i molt especialment- per el tractament demagògic que els polítics, l’administració i els mitjans de comunicació en facin.

De petit es deia: amb el pa no s’hi juga. Doncs bé, no juguem amb coses que són molt serioses. Fora la demagògia i el recurs fàcil.

Permeteu-me que acabi dient que, des de l’esquerra no es pot assumir mai ni els plantejaments ni el llenguatge de la dreta. En aquest terreny perdrem sempre, perquè és el terreny de l’adversari, el terreny còmode i fàcil de la demagògia política.

Aquest és un tema profundament ideològic i la batalla cal donar-la a tots els nivells; però sobretot en el dels drets i deures, en el de la llibertat del ser humà. I així guanyarem. Fora pors i endavant.

(foto: http://www.vistazoalaprensa.com/imagenes/contraportada/vogue.jpg)

Onze de Setembre al Parlament de Catalunya

2006-09-12T12:30:00.000+02:00

Ahir, i en el decurs de la celebració de l’Onze de Setembre en el palau del Parlament de Catalunya, vaig tenir la ocasió, amb l’amic Jordi Sánchez de parlar uns dotze minuts amb l’expresident Pujol. Una conversa interessant del que en vull destacar una part. Amb el seu estil directe en va dir: “Mireu, si l’ 1 de Novembre no som capaços de parar aquesta deriva en la que estem, el país va al desastre”. Tant el Jordi Sánchez com jo mateix varem quedar una mica perplexos. Jo li vaig preguntar: “President a quin desastre us referiu?”. Desposta: “Aquí no es produirà un canvi generacional, sinó de gent que no sent i no estima el país”. Com podeu suposar això va donar per una conversa un tant estranya. Vull evitar comentaris malèvols.

El que em preocupa és el rerefons. Al meu entendre hi ha una gran por cap a la gent que no ha nascut a Catalunya. El Jordi Pujol _ que és molt intel·ligent_ ja fa molts anys que té por del que ell anomena la desnaturalització, que segons ell pot representar la incorporació del “nous catalans”. No em refereixo al “últims” sinó als “penúltims”, ja m’enteneu a aquells que fa anys que varen venir d’altres indrets d’Espanya.

Aquests que ara, via Montilla, podran accedir a la màxima magistratura política de Catalunya. Això, ja ha passat a molts ajuntaments catalans (afortunadament) i, ara cal que passi a la Generalitat perquè això serà un signe de normalitat democràtica i de país sa política i socialment.

Imatge: http://www.auques.net

Amenaces al procés de pau al País Basc

2006-09-08T09:34:00.000+02:00

Tots hem pogut veure a la televisió les imatges patètiques de l’etarra Iñaki Bilbao, amenaçant d’una forma exaltada i rabiosa als jutges de l’Audiència Nacional.

Trist i patètic, són una mostra gràfica de la dificultat del procés de pau; que ningú amb dos dits de front a negat mai.

Al costat d’això, trista i patètica la reacció dels polítics i periodistes de la dreta d’aquest país, contraris, també de forma rabiosa, des del primer dia del procés de pau (els extrems es toquen).

Més enllà de l’anècdota, el rerefons és el què importa: les dificultats per fer avançar el procés de pau.

Cal intel·ligència, serenitat i paciència. El realment important són els quasi tres anys i mig que ETA no mata, que la tensió al País Basc ha baixat molt com han pogut comprovar els milers de catalans que aquest estiu han fet turisme al País Basc, que l’esperança de pau de la majoria dels ciutadans està viva, preocupada però viva i, el més important, donant suport a l’acció del Govern Zapatero que és qui ha de conduir el procés i, que en això precisa del màxim suport possible.

Quan Otegui i Batasuna diuen que el procés s’estanca, en definitiva expressen el nerviosisme dels que volen que això acabi bé. Per què, no ho dubteu els Iñaki Bilbao, també els amenacen a ells. Aquests processos són dinàmics i multilaterals; també les amenaces i les pors.

Israel, Hezbolà, la guerra inacabada

2006-09-06T15:05:00.000+02:00

No tinc tan clar, com quasi tothom afirma, que Israel hagi perdut en aquesta nova invasió del Líban en confrontació amb Hezbolà. Una altra cosa és, que no hagi obtingut una victòria ràpida i contundent; però, una cosa és l’absència d’un èxit militar espectacular i, una altra molt diferent la derrota político-militar de la que es parla.

La guerra de l’Orient Mitjà no és una guerra convencional en termes estrictes. És una guerra política-militar-ideològica de llarga durada que té, d’altra banda molt ben delimitada els perfils mediàtics, els posicionaments estratègics; no sols dels contandents –que també-, si no dels qui els dona suport. I, és aquí, a on s’ha lliurat realment la batalla. Una altra cosa –desgraciadament- és qui ha posat els morts, el patiment, la destrucció massiva i les conseqüències dramàtiques que de tot això se’n deriven. Però, el camp de batalla real aquest ha quedat intacte. Em refereixo, es clar, des del punt de vista dels EEUU i de l’Iran. Per tant, caldrà veure cóm evoluciona tot això per saber qui ha guanyat i aleshores veurem –tràgicament-, que Israel no ha perdut aquesta guerra.

Vinc sostenint des de fa molt de temps, que aproximadament sis mil morts l’any, ja estan descomptats en aquest conflicte. I que des del punt de vista dels ciutadans, dels governs i de l’opinió pública ja estan assumits.

Això sembla cínic afirmar-ho, però per desgràcia és així. El que hem viscut ara és un altre episodi –sí episodi- d’aquesta llarga comtessa.

La novetat ara, es que es dona en un marc molt més perillós: radicalitat i fonamentalisme, tant als EEUU com a l’Iran.

Per tant crec, és molt important que Espanya s’hagi separat de la política radical dels EEUU i, que treballi junt amb els socis de la UE per una solució pacífica amb contingut propi. En aquest sentit em sembla un gran pas endavant el que les forces militars d’interposició-pacificació siguin coordinades i comandades a l’entorn dels països de la Unió.

P.S. Seria bo per tothom que a Espanya, el PP es baixes d’una vegada del carro de la guerra d’Irak i se n’adonés que el que cal és la pau, i no: “la guerra al moro”.

Immigració i el dret a vot

2006-09-04T15:04:00.000+02:00

El començament del curs polític ve marcat, principalment, pel tema de la immigració. Les enquestes, tant les oficials com les mediàtiques, el senyalen com la principal preocupació –a molta distància- dels ciutadans d’aquest país. És allò del peix que es mossega la cua: en parlem per que ocupa molt d’espai als mitjans, i ens preocupa per que les notícies que genera, quasi sempre tenen un tractament negatiu que, a la vegada generen més notícies de signe negatiu.

Sempre he cregut que la pitjor manera d’encarar un fenomen, sigui nou o vell, és des de la por. Aquesta, només genera: incertesa, inseguretat i rebuig. Alhora, no ens deixa veure allò que té de positiu.

El fenomen de la immigració conté els elements: raça, religió i hàbits socioculturals, que poden desfermar el més negatiu del ser humà. Si a tot això hi ajuntem la lluita política el còctel esdevé explosiu.

A Catalunya tenim en perspectiva dues conteses electorals: autonòmiques i municipals. Només ha calgut que el PSOE i IU plantegin la proposició no de llei, del possible dret a vot dels immigrants no comunitaris, per què es desfermés un debat del tot distorsionat sobre la conveniència o no així com sobre la oportunitat.

No cal ser gaire llest per veure el “peuet del llop” de les posicions reaccionàries, darrera de moltes reaccions pretesament ben intencionades. No recordo aquest debat quant la UE va acordar que els ciutadans comunitaris podien votar a les municipals. Ho recordeu? Potser el problema és que ara parlem dels pobres? Doncs, bé, jo vull que els pobres votin. Recordem la història: dones, negres, etc. E que la incorporació del dret a vot no ha estat parella a la dels altres ciutadans a molts països? Doncs, no repetim errors històrics. Els drets no es discuteixen; en tot cas es regulen. Un home/dona un vot. Qui viu, treballa i paga impostos cal que tingui dret a vot. I això, que ningú ho dubti és un gran factor d’integració.

Cremar les naus

2006-08-28T13:36:00.000+02:00

Hi ha una imatge – quasi clandestina – que, al meu entendre, és tot un símbol del que passarà al nostre país a les properes dècades. La destrucció dels cayucos - anteriorment, les pateres-. És el què cal fer, per raons higièniques i, per l‘estat lamentable i inservible en què es troben. Però, convindreu amb mi que, simbolitza i il·lustra d’una manera molt gràfica que els immigrants venen amb voluntat de quedar-se.

La majoria es quedarà al nostre país, altres derivaran cap a altres països de la UE, fins i tot – com hem pogut llegir – molt pocs donaran el salt cap a Amèrica. Però, els més es quedaran i faran reagrupament familiar, constituiran famílies amb fills nascuts aquí i, uns i altres, seran els nostres conciutadans. Quan més aviat acceptem aquest fet, més aviat estarem en condicions d’encarrilar correctament el fenomen, encarar la nova realitat i, evitar que esdevingui un problema.

Aquests dies, hem pogut seguir el debat – per posar-li un nom – en els mitjans de comunicació, de polítics i sobretot de periodistes i opinadors de tots els gustos. La conclusió és molt lamentable. L’aiguabarretg d’ignorancia i hipocresia amb la bona fe (buenisme) i l’esperit caritatiu tenen un nexe comú: ningú els veu com els – seus conciutadans del demà -; uns perquè no els volen de cap manera (però no ho diuen, almenys obertament) i, altres perquè no s’ho imaginen. Però tots, insisteixo tots: impel·lits per la por.

Ens agradi o no, aquesta és la realitat del nostre país i, ho serà en l’esdevenidor però amb molta més gent.

Parlem del dret a vot dels immigrants? Parlem-ne. Però parlem també d’economia, perquè es tracte d’això: en primer lloc és un problema econòmic.

Si entenem això, entendrem determinats debats de l’Organització Mundial de Comerç del fracàs del G-6 en la Conferència de Doha. Per cert, perquè no comencem perseguint amb més contundència l’economia submergida? Que com a ciutadans cal que sentim repugnància moral per la utilització que en fem tots. També, tu i jo a petita escala. O no?

Imatge: http://www.latinamericanstudies.org/immigration/chicago-immigrants.jpg

Pasteres, cayucos... i demà, què?

2006-08-24T13:00:00.000+02:00

Fa unes setmanes vaig escriure un post referit a l’entrada massiva d’immigrants a Canàries, el vaig titular “El cayuco de cada dia”, el contingut del meu escrit pretenia destacar la vessant més humana i solidària d’aquest fet dramàtic que dia a dia a través dels mitjans ens colpeja.

Avui vull donar-li una vessant més política. Afirmar que ens trobem davant un fenomen complex i difícil no descobreix res de nou; tampoc que te molts riscos i que aquests són difícils de gestionar. I, sobretot, que no se li veu el punt final. Tenim perfectament identificat el problema, però no la solució. La pregunta seria: hi ha solució? Sí, però a llarg termini, sempre que ens ho mirem sota el prisma de la regularització i l’ordenació en un àmbit europeu. No, com a fenomen universal (només cal veure als EEUU).

Espanya i Itàlia són les fronteres europees més properes al continent més pobre. Són la cruïlla entre el món més ric i el més pobre; i això genera tensions molt fortes que costa mot de gestionar bé.

Al meu entendre, aquest fenomen sols te –o preferentment- tractament a escala de Nacions Unides i en el nostre cas: a nivell de la UE.

El govern espanyol va cometre un error en la forma en que va abordar l’última regularització a esquenes de la UE; i ara, ens ho fan pagar, no dit de forma oberta, es clar. Però si, el que en podríem dir de “maneres comunitàries”: ara ens ho faran gruar. Entraran en la col.laboració, però tardaran una mica, així n’apendrem. Tal com deia Fernández Ordóñez: “España interviene en quinto lugar”.

Això no treu, que de manera urgent, en el nostre país caldria fer quelcom més. Però no ens enganyem, la feina principal recau ara en l’acolliment de les persones una vegada són aquí. Cal no oblidar que, la imatge dels cayucos és molt dramàtica però que no representa ni el 5% del total anual d’entrades.

Això vol dir principalment: acció política, cultural, pedagogia i molts recursos. Crec que caldria una gran convenció estatal sobre la immigració, que permetés abordar-la des de totes les vessants; tant política com social; drets i deures; educació, sanitat, i cultura; religió; serveis socials.

Tot això caldria que desenvoquès en al creació d’un Ministeri per la Immigració, que coordinés de forma eficaç les relacions internacionals, les diferents polítiques nacionals i la distribució racional dels recursos entre Estat, Comunitats Autònomes i Ajuntaments.

(Foto: http://underwoodgirls.f2o.org/weblog/archives/images/inmigrantes.jpg)

Mataró i el mar

2006-08-22T13:21:00.000+02:00

Sovint, quan parlem de la ciutat de Mataró, en solem destacar la seva condició de ciutat industrial, d’una localitat en que la seva activitat principal ha estat la tèxtil, i totes aquelles activitats que de forma subsidiària penjaven d’aquesta.

Però l’activitat econòmica evoluciona, es transforma en una mena de combinació entre acció global –que et ve donada- i l’acció local que sorgeix de l’iniciativa, la creativitat i l’acció dels emprenedors locals, que també cal que trobin els ajuts i la col·laboració dels poders públics.

Dintre les noves activitats econòmiques, el turisme constitueix una de les que compte amb més dinamisme. A Espanya i a Catalunya ja fa molts anys que això és així. Però és una activitat que en general l’hem vist lligada a zones i localitats molt específiques, és el que se’n sol dir: turisme de sol i platja. No dic que haguem de fer una promoció turística adreçada a aquest públic –respectable per altra banda- dic que, cal potenciar les activitats lúdiques i comercials que aprofitin l’espai i el clima que ens ofereix la ciutat de Mataró.

És per això que voldria comentar una activitat de la nostra ciutat que va lligada a la temporada estiuenca a la que ens trobem: La ruta del Mar.

Hi ha altres promocions turístiques que podrien incidir en la potenciació de l’economia lligada al turisme i al comerç local. Però avui, penso que cal destacar-ne aquesta precisament perquè estem a l’estiu.

Des de l’Ermita de Sant Simó fins al Port de Mataró, i al llarg del Passeig Marítim permet gaudir de tot allò relacionat amb el mar, les seves activitats, la seva història i el que és molt important, la seva gastronomia.

(Foto: http://www.flickr.com/photos/melero/176532234/)

El cayuco de cada dia

2006-08-03T14:07:00.000+02:00

Cada dia, com un riu que no s’atura mai, els mitjans de comunicació ens transmeten les imatges –dramàtiques-, dels cayucos plens d’immigrants. Són imatges colpidores, plenes de tragèdia; plenes de mort i vida. Així és el nostre, tant ple de contradiccions que fan del dia a dia, un anar i venir de sentiments ambivalents.

El dolor i la ràbia davant aquestes imatges, conviuen amb la joia de veure les mostres de solidaritat que desfermen entre la gent que els acull –o els rescata en alta mar-, els cuiden, els alimenten, els acaronen. I, tot això, espontàniament. El millor sentiment és, precisament aquest, el que surt de dins, el que fa que un ser humà ajudi a un altre, sense res a canvi. Ni la pitjor gent s’atreveix, -almenys en públic- a criticar això. Tots hem pogut veure aquests dies, el silenci covard i rastré del Partit Popular i els seus dirigents.

M’hagués agradat, escoltar com condemnaven l’actitud dels pescadors que els rescataven i, el gest espontani de les persones a la platja acollint-los solidàriament, però no, han callat, ja hi seran a temps a dir després que “la culpa és del govern”.

Penso que si hagués un Premi Nobel a la solidaritat humana, aquesta gent dels vaixells de pesca i de les platges de les Illes Canàries en serien els meus candidats.

Permeteu-me ara una petita reflexió –que consti que no vull amargar les vacances a ningú-, però crec que cal fer-la: hem pensat que aquesta gent que estem acollint de forma tant solidaria (i encomiable), és precisament, la que després, conviurà al nostre costat? O direm que els ajuntaments els hi donen tot? Que tenen prioritat als pisos de protecció oficial? A les beques escolars, als ajuts per menjador? Ens prenen el treball nostre i dels nostres fills? Etc. etc.

Amb això vull dir que, el camí de cada dia exigeix solidaritat a tots els indrets. La convivència humana vol de l’esforç dels poders públics per organitzar-la i fer-ho bé; però, també, i molt, del nostre esforç quotidià per fer-la possible. També, a voltes, amb renúncia que ens poden omplir de joia, perquè cada dia neix l’home nou.

(Imatge: http://www.typicallyspanish.com/news/uploads/cayuco.jpg)

Zapatero, Montilla, Baron, passió per la política

2006-08-01T18:42:00.000+02:00

Fa uns dies, en allò que se’n sol dir una ‘xerrada de cafè’, compartint una agradable vetllada amb la meva dona (la Núria), un bon amic nostre ens deia que, llegint els meus post li semblaven que parlava molt dels que manen, que d’alguna manera els hi feia ‘la rosca’. Per norma, quan algú em fa una observació m’agrada reflexionar-hi.

Vaig repassar els meus escrits, amb ànim autocrític i, ven-t’ho aquí que, estadísticament, parlo poc del poder –o això em sembla a mi- del que realment parlo –em sembla- és de política; de la política de la gent i la política de les coses.

He parlat de política internacional, de política espanyola, molt sobre terrorisme –de cóm acabar-hi-, de pau, de política catalana, per tant de l’Estatut –actualitat mana- i ara me’n adono, poc de política local i això caldrà corregir-ho, sobretot quan s’acostin les municipals.

Avui, parlaré de tres persones que manen –encara que només sigui per donar la raó al meu amic Quim- i, manen bé, almenys al meu entendre.

El títol aboca tres personatges i tres nivells de govern però els tres tenen un denominador comú: la passió per la política.

Per la política en lletra majúscula, per aquella que impregna l’activitat del govern de valors ètics i morals. Perquè, si pot estar més o menys d’acord amb algunes decisions preses, es pot considerar l’oportunitat o no d’una determinada decisió. De prioritzar una cosa vers l’altra, dels graus d’intensitat dels canvis polítics i socials. Però del que no es pot dubtar es que, una cosa presideix l’actuació dels tres allà on governen: el fil conductor és el ciutadà, que es mani per els ciutadans.

(Imatge: http://static.flickr.com/10/11830433_82d50b5cb3_t.jpg)

Orient Mitjà: l'escalada continua

2006-07-27T11:21:00.000+02:00

El Govern d’Israel, una vegada més ha donat mostres de la prepotència i la impunitat en la que sol actuar. La mort dels cascos blaus de l’ONU n’és una mostra palpable, ja que aquestes forces d’observació porten més de tres dècades assentades en aquest territori sota el comandament de l’ONU. Aquesta impunitat sols és possible perquè compta amb el suport incondicional –i criminal- dels Estats Units, la prova palpable la tenim un cop més, en que aquest país ha rebutjat plantejar un alt al fort al Líban tal com demana Nacions Unides i els seus aliats.

Mentrestant, l’escalada de morts i destrucció continua amb un balanç cada cop més tràgic de víctimes civils, d’escoles, d’hospitals, d’objectius que no persegueixen una altra cosa que la destrucció massiva del Líban. Si comparem aquesta nova escalada del conflicte de l’Orient Mitjà cal fer notar que, aquest cop l’exèrcit d’Israel no s’enfronta a cap altra exèrcit regular com en altres ocasions i per cert, que va guanyar amb relativa rapidesa i efectivitat (bèl·lica). Aquesta vegada es confronta a una guerrilla organitzada i molt radical –i pel que sembla molt efectiva- hi està trobant una resistència inesperada. Aquí rau, a parer meu el principal perill aquesta vegada: el conflicte es retroalimenta contra més violència israelí, més radicalitat d’Hezbolá. Doctrina contra doctrina i això és el perill més gran.

Que Síria i Iran hi son darrera, jo no en tinc cap dubte. Però també hi són la guerra d’Irak i els Estats Units, i el petroli, i etc. etc... El que es tracta no és de buscar les arrels històriques i presents, si no de parar el conflicte i, això cal buscar-lo per la via diplomàtica: cal l’alt al foc i la força d’interposició sota el comandament de l’ONU.

És per això que em sembla assenyada i valenta la posició del Govern Espanyol i del President Zapatero: cal parar la guerra i cal dir-ho alt i fort. Cal ser valent, encara que sigui a contra corrent i ser antibel·licistes (pacifista) perquè això connecta amb al voluntat majoritària de la gent: d’aquí, d’allà, d’arreu del món.

P.S. Felicito a l’Alcalde Baron que al seu petit parlament de la crida de les Santes va tenir l’encert i el sentit de l’oportunitat de fer una crida a la pau a l’Orient Mitjà i per tant desitjar la pau i la felicitat de la gent que, en aquests territoris estan patint d’una manera tant tràgica.

Montilla, torre de nou

2006-07-24T13:05:00.000+02:00

Foto: Óscar Rojano

Després de l’èxit de la jornada castellera viscuda a Mataró, en motiu de Les Santes, en que els castellers de Vilafranca varen aixecar un magnífic castell torre de nou amb folre i manilles, em va venir al cap la figura de l’estimat Joan Raventós. Els que el varem conèixer, de ben segur que no els estranyarà, ja que la seva afició –i devoció- per el món casteller era de sobra coneguda.

Vaig conèixer a l’amic Joan Raventós en el temps de l’Assemblea de Catalunya –d’això ja fa molt- en la preparació, la celebració i després varem sovintejar la relació a la seva Comissió Permanent. Les circumstàncies de la vida política em varem portar de gaudir de la seva bonhomia i de la seva saviesa política, primer a la Presidència del PSC i després a la Comissió de Garanties que ell va presidir abans que la seva malaltia l’impedí poder seguir amb plenitud com a ell li hagués agradat. Recordo això, perquè era freqüent escoltar-li evocacions al món casteller, no sols –que també-, per destacar-ne la seva bellesa, si no l’esforç, el sacrifici, l’esperit de companyonia. El treball anònim, esforçat i constant que feia possible una gran tasca col·lectiva que quasi sempre s’acaba coronant amb un nou castell, a vegades després de molts anys.

Ell, sense pretendre-ho, ens alliçonava comparant aquesta tasca amb el socialisme. Amb aquell treball callat i constant d’un gran col·lectiu que es corona amb un èxit, que ens omple de joia.

Això és el que passarà amb la candidatura de Montilla a la Presidència de la Generalitat. El treball anònim, esforçat i constant de milers d’afiliats i simpatitzants, faran que la voluntat de transformació social de la gran majoria del poble de Catalunya facin possible que l’hora del catalans ha arribat. Perquè la candidatura de Montilla representa això: la política de la gent, i l’esforç callat, per donar resposta als vells i nous reptes en que s’enfronta la ciutadania de Catalunya.

Nàufrags al nostre costat

2006-07-22T18:52:00.000+02:00

“Quiero vivir en un país en libertad”, “quiero a los españoles de todo corazón por no haberme dejado morir. Nunca olvidaré eso”.

Llibertat i treball. Roba, menjar, educació i salut. Aquestes son les aspiracions, els desitjos del immigrants. Oi, que no son gaire diferents dels nostres desitjos i aspiracions? Jo crec que no i, que això lligat a l’esperança de ser feliç i, de fer feliços als teus fills, de criar-los en el treball, amb pau i llibertat, forma part de les aspiracions del conjunt de la humanitat.

Aquests dies, el patró i la tripulació del vaixell de pesca “Francisco y Catalina”, han donat una gran lliçó de moral a la comunitat internacional, governs i persones. Sense pensar-ho dues varen donar tot el seu ajut solidari als nàufrags que des dels seus països d’origen, feien el tràgic camí de la immigració. Per raons polítiques uns, per raons econòmiques els més, tots per cercar una subsistència digne i varen córrer, com hem vist tots, el gran perill de perdre-ho tot: la vida.

Quan, a vegades, ens costa acceptar amb normalitat aquell “moro”, aquell “negre”, o aquell “sudaca” que viu o treballa al nostre costat, caldria que per un moment penséssim què haguéssim fet nosaltres si fóssim els patrons o els mariners del Franciso y Catalina?. Estic segur que ens haguéssim comportat com ells, que hagués sortit el millor del ser humà que portem dins nostre. Fem doncs, un petit esforç cada dia i pensem que aquests nàufrags conviuen amb nosaltres al nostre costat. Són els nostres veïns, la gent que treballa entre nosaltres, els seus fills potser van a l’escola junt amb els nostres: són els nostres conciutadans.

Són com nosaltres. Amb les seves penes i alegries. La diferència es l’origen i les costums, i, això s’arregla fàcil si fem tots un petit esforç. Molt més petit que el que han fet el patró i tripulants del Francisco y Catalina.

Felicito i, em sento orgullós que el Govern Espanyol els hagi donat la “Medalla del Mérito Civil”, s’ho mereixen.

La barbàrie continua

2006-07-21T12:00:00.000+02:00

Llegit en un titular de diari d’aquest matí: “Israel se irrita con España por las críticas de Zapatero”. En un altre diari es pot llegir: “Zapatero choca con Israel y el Partido Popular al condenar la matanza del Líbano”.

Una vegada més, el President Zapatero es situa a la vanguàrdia del moviment progressista a Europa i al món, ens sorprèn –molt favorablement- amb un posicionament polític que va molt més enllà, del que es podria considerar políticament correcte en el context del món occidental. Per què dic això? Perquè Zapatero ha tingut el coratge polític de dir el que molts pensem: Israel està fent un ús abusiu de la força. Si, amb molta claredat, ús abusiu.

El comissionat de la Unió Europea per les relacions exteriors ha dit: “he visto el sufrimiento de la gente en Líbano, y no sé qué tiene esto que ver con la lucha contra el terrorismo. Lo que se haga ahora tendrá consecuencias en el futuro”. Recordo que la UE va declarar que hi havia un ús desproporcionat de la força per part d’Israel. Zapatero penso que ha anat més enllà, penso que molt encertadament, i ha parlat precisament d’ús abusiu.

Al Líban parlem de més de 300 morts i milers de ferits. A Gaza i Cisjordania més de 150 morts i un miler de ferits. Cal començar a parlar de crims contra la humanitat i de tribunals internacionals.

Aquí, em sembla, que cobra més valor la posició del President Zapatero, perquè estem parlant de política de ciutadania (aquí i allà), i cal dir amb tota la força que tot allò que afecta als drets humans s’ha de defensar.

No podem callar, encara que ens repugni la violència islamista. En això, recau la grandesa dels demòcrates: en la superioritat de la llibertat de pensament front als autòcrates.

Per cert, portem una setmana de conflicte a l’Orient Mitjà i el Partit Popular encara és l’hora que fixi la seva posició.

Immigració, pors i oportunitats

2006-07-20T11:57:00.000+02:00

Aquests dies hem tingut coneixement de dues notícies que situen davant de l’opinió pública dos aspectes contradictoris del fenomen migratori.

Em refereixo a l’enquesta periòdica que ha fet pública el Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat que, una vegada més, situa a la immigració com a primer element de preocupació dels ciutadans de Catalunya. Un dia després els mitjans es fan ressó del treball dirigit pel catedràtic d’economia aplicada, encarregat pel servei d’estudis de Caixa Catalunya en el que s’indica: “el ritmo de crecimiento de la economia catalana en los últimos años no és comprensible sin el shok”.

La immigració, com tots els grans fenòmens socials, crea situacions ambivalents, que comporten diferents graus de comprensió/incomprensió en funció de com ens sentim afectats/amenaçats, per la nova situació que es crea. I, no es pot amagar, que vist des de tots els punts de vista, la immigració afecta directa o indirectament la vida de les persones. Crea per tant, sentiments contradictoris que cal saber assimilar i conduir adequadament.

Em permeto afirmar que el balanç, a dia d’avui, és molt positiu; no sols per el que representa en l’aportació econòmica: creació de riquesa, ocupació, aportació al PIB en definitiva. També perquè ja ha corregit a l’alça la taxa demogràfica, i la de natalitat, (o oblidem que ha Catalunya eren les més baixes del món), per tant, per la contribució a la tresoreria de la Seguretat Social i per el manteniment del sistema públic de pensions.

Podria senyalar altres aspectes positius, però no voldria allargar-me –ja ho faré un altre dia-, com no pot ser d’una altra manera, hi ha aspectes negatius, com tot a la vida. Però, d’això també en parlaré. Ara permeteu-me que faci una referència a un altra aspecte que em sembla interessant. Em refereixo que el Govern de la Generalitat ha destinat 145 milions d’euros a desenvolupar polítiques d’acollida i integració a favor dels immigrants.

Aquesta quantitat representa augmentar en un 40% els fons destinats en anys anteriors, i que estan repartits en tres Conselleries. I, és la d’educació la que s’emporta la part més important, em sembla molt destacable que sigui així, ja que molts immigrants ja porten temps aquí, i, per tant han fet el reagrupament familiar i molts dels seus fills ja han nascut a Catalunya. Aquests fons fan destinats, especialment, als centres educatius que tinguin alumnes immigrants. També, a ajudes i beques per menjadors i transport escolar. I, a desenvolupar programes d’igualtat d’oportunitats. També, a portar a terme un pla de ciutadania i immigració que, entre altres coses, potenciarà l’ús del català entre els immigrants.

Avui Catalunya hi ha 938 aules d’acollida i aquests fons permetran augmentar-les.

Finalment dir, que Catalunya és qui més fons rep destinats a impulsar polítiques de cohesió social, 40 milions d’euros, 16 dels quals destinats als ajuntaments, per impulsar polítiques socials, itineraris formatius, que els donaran a conèixer el món laboral i el món en que hauran de conviure.

Per tant, i com a conclusió: fora pors i contribuïm tots a les polítiques que possibilitin la integració real d’aquests ciutadans. Tots en sortirem beneficiats, els d’aquí i els nous vinguts.

Total: tots perden

2006-07-17T12:23:00.000+02:00

El món està assistint atònit, a la bogeria bèl·lica desfermada pel govern d’Israel contra la guerrilla islamista d’Hezbolá i, contra el Líban. A dia d’avui els morts ja superen el centenar amb escreix (la majoria nens); i amb centenars el nombre de ferits, per no parlar de la criminal destrucció d’infraestructures bàsiques al territori de Gaza i al territori libanès que comportaran dificultats i fam per a molta gent innocent i, durant molts anys.

La pregunta és, perquè aquesta bogeria criminal? Sembla que, des del seu llit de malalt l’Ariel Sharon, estigui complint el seu vell somni d’aniquilar el Líban i els palestins. Però això, per sort no és possible, el que sí és possible és sembrar de mort i destrucció aquests territoris. En realitat el que està fent el Govern d’Israel amb aquestes accions, és alimentar, encara amb més força la guerrilla islamista, ja que els morts, la destrucció i la misèria el que fan és donar més força i arguments als sectors més sectaris i extremistes de l’islamisme àrab.

Tots sabem que el govern del Líban no té cap força política ni recursos per imposar-se a Hezbolá. Preguntem-nos quin sentit té destruir el govern (dèbil) de l’Autoritat Palestina, la resposta és molt senzilla: més caos, més desordre, més misèria. Per tant més necessitat de revenges i menys possibilitats de construir una convivència en pau. En la suma final tots perden. El món també. Magnífic!!

També en el meu nom

2006-07-17T00:24:00.000+02:00

Sempre he estat per la negociació, no tant sols ara que se'n parla tant.

Dels problemes polítics només se'n pot sortir amb solucions polítiques.

SÍ A LA PAU.

Montilla, President

2006-07-16T13:04:00.000+02:00

Des del convenciment més profund, escric aquestes quatre ratlles, per afirmar que estic convençut que en Montilla, serà el nou President de la Generalitat.

Tal com deia l’eslògan de l’acte de presentació del candidat, “ara és l’hora dels catalans” i, és precisament per això que el PSC guanyarà les eleccions i, Montilla serà el nou President de la Generalitat.

Per què serà així? Perquè durant aquests tres anys de Govern Maragall s’ha fet una gran taxa en tots els camps de l’activitat governamental, només cal mirar l’estat de les finances (per posar sols un exemple) per veure el tom tant espectacular que han donat i, així, en tots els departaments. Però tot això, per desgràcia, ha estat soterrat per l’excessiu soroll provocat per la inexperiència d’uns, per les dificultats d’encaix dels tres partits i, perquè no dir-ho, per errors propis que calia haver evitat.

Però, en tot, ara tenim el nou Estatut i, s’obra una nova etapa que segur representarà un nou pas endavant per els ciutadans de Catalunya.

Aquesta nova i prometedora etapa, serà el Montilla el que –a parer meu- reuneix tots els mèrits per impulsar-la, conduir-la i dirigir-la posant l’accent, precisament en el que són els interessos prioritaris del conjunt de la ciutadania: una Catalunya plural, diversa, moderna i europea.

Aquesta Catalunya capaç de recollir les millors tradicions del nostre poble i, a la vegada incorporar-ne els nous valors de les societats dinàmiques i en constant evolució.

Perquè el repte és important i engrescador, tots els del PSC ens implicarem al màxim per tal de guanyar aquestes eleccions i, després... les municipals.

Gràcies Montilla per acceptar el repte: guanyarem, guanyarà Catalunya i els ciutadans.

CiU, desconcertada

2006-07-11T22:03:00.000+02:00

CiU

Amb l’estatut aprovat el President Maragall que ha renunciat a tornar-se a presentar i, davant la perspectiva de la candidatura de Josep Montilla com a cap de llista del PSC, observo un alt grau de perplexitat en els dirigents de CiU. Tinc la impressió, que estan davant d’una situació política que no havien imaginat així.

Els estrategues electorals de CiU, havien contemplat un altre escenari polític; segurament amb la presència de Maragall al front de la candidatura del PSC i, és clar amb un disseny de campanya molt diferent al que hauran de fer ara. La veritat és que, al meu entendre aquest és el pitjor escenari per ells. Sóc conscient que, per nosaltres, per al PSC estem davant d’un repte difícil i que ens obligarà a desfermar les nostres millors energies – i talents – però bé, a això ja hi estem acostumats, ja que l’esquerra sempre ha de treballar amb les pitjors condicions materials per tal de fer arribar el seu missatge.

Ara, deixeu-me que torni a CiU. En què es troben?, primer en que - com tots - no saben si guanyaran les eleccions. Fins aquí no dic res de nou; però lo greu per ells és que no tenen gens clar si podran formar govern en cas de ser els més votats (a aquestes alçades ja es pot descartar les majories absolutes). Amb el PP jo crec que ara per ara – i per molt temps – no és possible, a menys que es vulguin suïcidar políticament i, encara menys, sense que el PP mani a Madrid. Amb ERC, tampoc els hi serà fàcil, entre altres coses per problemes interns (Duran Lleida i les seves aspiracions polítiques) i, perquè ERC al meu entendre li interessa més reeditar el tripartit – tot i que sigui amb pitjors condicions – amb el PSC i ICV.

En aquest escenari – possible – el PSC apareix com la força central, no sols capaç de guanyar les eleccions; també, la que té més possibilitats de formar govern sense grans concessions programàtiques. I, és aquí precisament on els socialistes apareixen com la força necessària, la que està en millors condicions per desenvolupar el nou Estatut, el que permetrà portar a terme una nova forma de governar: el govern de la gent.

El govern que permetrà desplegar totes les potencialitats que ofereix l’Estatut, aquell que CiU no es va atrevir a tirar endavant quan governava – 23 anys – i, pactava amb el PP no per fer la reforma sinó per tal de mantenir-se en el govern a Catalunya.

És per tot això que ara es despengen amb aquesta proposta tan fora del context polític i jurídic del nostre país – llista més votada? - . Malament s’ho deuen veure quan encara ni tant sols convocades les eleccions, ja les donen per perdudes. Fa 4 dies, l’Artur Mas i en Duran Lleida deien que no els hi feia cap por cap possible candidat socialista. Pot ser no, però el PSC el partit de l’Estatut, els ha desconcertat i, - dit amb termes col·loquials – descol·locat.

Patido Popular, una deriva antidemocràtica

2006-07-08T19:29:00.000+02:00

Fa tres dies que volia escriure aquests post, però ho he anat retardant amb el desig –o l’esperança- de veure una certa rectificació del rumb que segueix el Partit Popular. Lluny d’això, el seguit de declaracions polítiques d’aquests darrers dies, arrel de la reunió dels socialistes amb dirigents de l’esquerra aberzale, marquen una escalada cada cop més desqualificadora cap al govern espanyol, cap el PSOE.

A meu entendre, el Partit Popular ha entrar en un terreny molt perillós, que tindrà repercussions negatives per la vida política i social del nostre país. Aquí no estem parlant d’un grup antisistema, d’un petit grup polític o d’un petit col·lectiu que reivindica això o allò. No, aquí estem parlant del principal partit de l’oposició, que representa a molts milions de ciutadans del nostre país; per tant, no ens enganyem, parlem d’una part substantiva del sistema democràtic espanyol.

I aquí, al meu entendre, està el perill. Si mirem les últimes declaracions dels principals dirigents del PP, tant des de Madrid, com a Euzkadi, veurem que el to, no només es la desqualificació política o, en molts casos l’insult; greu i perillós és el to i el contingut antidemocràtic d’aquestes declaracions. El nostre país està vivint moments importants, el procés de pau, es una cruïlla històrica, és allò que pot marcar un abans i un després a la vida política i que condicionarà, si es resolt bé, la futura convivència de les generacions futures.

Aquest país necessita acabar amb la lacra que ha representat el terrorisme d’ETA i, perquè ara hi ha una oportunitat, aquesta no es pot malbaratar. Per desgràcia tinc la sensació que el PP aposta per aquest fracàs i, això explica aquesta perillosa deriva antidemocràtica en la que estan instal·lats i que dona cobertura política-ideològica els sectors més reaccionaris de la societat espanyola.

(Imatge: http://www.nodo50.org/paremoslaguerra/13m/portada.jpg)

Aznar, el lleó de FAES

2006-07-04T13:26:00.000+02:00

El tràgic accident del metro de València, ha consellat ajornar a dijous la reunió prevista per avui dimarts entre el PSE i dirigents de la dissolta Batasuna. Aquesta reunió és com el tret de sortida de les converses per tal de fer avançar el procés de pau a Euskadi. D’alguna manera és el principi de visualitzar el que Rodríguez Zapatero va anunciar en el congrés de Diputats.

A mesura que aquest procés avança. poc a poc però de manera decidida, augmenta l’esperança de la ciutadania en creure que: la pau és possible, en que aquesta vegada va de veres.

En paral.lel, augmenta la crispació del PP, del seu cor mediàtic i dels professionals del victimisme, que veuen perillar el seu estatus, i en alguns casos el que han convertit amb la seva professió i, per tan el seu “modus vivendi”. I dic això, responsable i conscientment; precisament perquè tinc un gran respecte a les víctimes, a totes –la immensa majoria- que lluita des del silenci digne, des del seu intern dolor, per tal de superar la seva situació a la que els ha portat la barbàrie d’ETA, i per evitar que hi hagi més morts, i més sofriment per més innocents. Aquestes víctimes, són això víctimes, no són soldats d’una “certa idea d’Espanya”, ni soldats de la democràcia. Són ni més ni menys que això: víctimes innocents i inútils, perquè la seva mort o la seva desgràcia no servirà per alliberar res, ni per preservar res. Aquesta és la seva grandesa, i per tan mereixedora de tot el respecte.

Per això indigne veure com Aznar i els seus “corifeus”, els utilitzen i els converteixen en carn de canó dels seus deliris messiànics. Veure el Sr. Aznar per televisió parlant de la inutilitat de les víctimes, una vegada més m’ha fet pensar que el PP està presoner de la ultra dreta que ell representa.

Em recorda aquell vell falangista el Sr. Girón de Velasco, dit el “León de Fuengirola”, que des del seu retiro volia de manera desesperada i patètica impartir suflames incendiàries que anunciaven tots els mals del món.

Ara, el “lleó de la FAES” aquest assalariat de luxe del Sr. Murdoch, també ens vol salvar. Seria bo que li preguntés al seu nou patró cóm va començar el procés de negociació a Irlanda, potser s’assabentaria que el va iniciar el Sr. Major líder del Partit Conservador i hereu de la Sra. Tatcher.

El que passa, de veritat, es que el Sr. Aznar i amb ell el PP tenen pànic de l’èxit polític que pot representar, precisament perquè saben que es donen les condicions perquè això sigui així.

Sr. Aznar, la memòria potser curta però les hemeroteques no. Vostè el 3 de novembre de 1998 va autoritzar converses amb el que va anomenar “movimient d’alliberament nacional basc”. De moment el Sr. Zapatero no ha arribat a tant.

(Imatge: http://danivar2000.eresmas.net/zipizapping/imagenes/aznar-gollum.jpg)