Decepcionant

S’ha constituït el govern de Catalunya, President, Consellers, Secretaris i, la paritat no apareix per enlloc. Però, allò que se’n diu, ni de prop.

Si hem de repensar la socialització des del present i cap al futur, tenint en compte la perspectiva de gènere, em de revisar tot el que pertoca a la vida política a tots els nivells (administració pública, partits polítics, sindicats, etc.).

Sabem i, no ens cansem de repetir que el model patriarcal és injust, que cal superar-lo, però si des del vèrtex de la piràmide política (el Govern), no es dóna exemple, anem malament.

És des del poder polític que cal donar exemple i marcar tendència. Sobretot i aquest poder polític el detenta l’esquerra. Els principis no poden perdre valor i aquesta pràctica de no fer avançar la paritat resulta contradictòria amb un plantejament d’esquerres i progressista.

Els principis, els valors i les normes són, per definició, històriques. Estan inscrits en l’estructura social i, per tant, evolucionen a mesura que les situacions polítiques, econòmiques i culturals de les societats van canviant. Avui el patriarcat, tot que fa encara pocs anys era vàlid, avui ha deixat de ser-ho. L’esquerra cal que estigui al davant dels aspectes emergents (el govern Zapatero va marcar el camí a seguir).

No podem entrar en una roda en que sembli que “tot s’hi val”. La igualtat de gènere és un dels temes més importants, ja que estem parlant de dignitat humana. Com a home d’esquerres em sento molt trist i decepcionat.

Ja tenim nou President

Aquesta setmana tindrem nou President de la Generalitat i nou Govern. Ja s’ha constituït el Parlament i, d’acord a les seqüències democràtiques, el procés polític va caminant en tota normalitat.

Aquesta normalitat, fa aparèixer a CiU com una força política desnortada. Cal que superi el que no ha pogut formar Govern. Això és irreversible per ells.

Les afirmacions d’Artur Mas qüestionant l’autoritat política i moral de José Montilla per ser President són pròpies d’un partit antidemocràtic. No es correspon –sincerament-, que té l’escola de Jordi Pujol. De fet en Duran i Lleida ja els hi està dient: aquest camí porta al desastre.

Si volen centrar la propera campanya de les eleccions municipals, en la il·legitimitat del resultat de les autonòmiques, els hi auguro un gran fracàs.

Jo, com a socialista, podria dir que millor que caminin per aquesta via. Com a català dic que em sap greu, ja que crec que necessitem una dreta catalanista que articuli les inquietuds polítiques d’una part important del nostre país.

Però, tampoc ens preocupem massa, que CiU camini per el camí de la crispació i nosaltres per el camí d’aportar solucions als problemes de les infraestructures, de la cohesió social i apostant per la innovació tecnològica. Aquest és el bon camí, el nostre.

Un vot per l'esperança

El procés per un final negociat per la pau a Euzkadi està en un moment complicat i preocupant. No obstant i això sóc optimista. Primer, perquè crec que el procés és irreversible ja que és l’últim moviment terrorista viu a la UE. A Irlanda, és més complicat que Espanya i s’acabarà tancant positivament.

A on rau la principal dificultat en el nostre país? Principalment en dos característiques: en el nostre cas es tracta de la rendició d’ETA; a la vegada es fa sense la col.laboració del principal partit de la oposició (PP).

Cal que tinguem clar que ETA s’està rendint i, això és molt complicat i dolorós per ells. Han comprovat que en aquests moments no compten ni tant sols amb la complicitat del PNB. D’altra banda no podem oblidar que acabar amb una organització que té més de 40 anys de vida no és fàcil.

Desmuntar una organització que ha estat 40 anys matant no es pot fer d’un dia per altra.

No oblido que el principal enemic és ETA. Tampoc cal oblidar que ja fa dos anys de la declaració d’Anoeta i que portem més de tres anys i mig sense morts (això, és molt important).

Però cal dir, amb rotunditat, que també es fa amb l’hostilitat absoluta del principal partit de la oposició. I, això és molt greu.

Què farà el PP? Jo crec que lluitarà fins el final perquè el procés fracassi. Si no és així, s’hi afegirà a l’última hora, ja que sap que no es pot quedar al marge quan finalment, es signi la pau.

Mirar endavant

Aquests dies Catalunya ha viscut dos aconteixements polítics de gran alçada, que sens dubte tindran importància en el nostre futur immediat.

Un és la constitució del nou Parlament de Catalunya, que marca l’inici d’una nova legislatura que neix amb més expectatives que mai. També, amb més vaticinis en contra. Ja és ben curiós que els que més han blasmat del pretés sucursalisme del PSC, quan aquest evidencia més clarament la seva sobirania, és quan més li augura el fracàs polític. Molt em temo que un cop més no l’encertaran; ho dic perquè hem comés errors, això és veritat, però també ho és que hem corregit i, la pràctica d’aquests dies ho està demostrant.

L’altra és la cimera Espanya – França celebrada a Girona. En ella s’ha evidenciat un alt nivell de coincidència entre els dos països en el importants temes tractats: construcció europea, Orient Pròxim, seguretat, etc. També, en el suport total mostrat pel President Chirac el procés de final dialogat del problema ETA.

Al costat d’això, el Partit Popular celebra una Conferència Nacional sobre seguretat i llibertats públiques. Però, per favor, a quin món estan?

Espanya té una situació econòmica molt bona, amb la taxa d’atur més baixa que mai. És l’únic país de la UE que porta 12 anys seguits de creixement. Això és mèrit de tots i, com que no poden atacar per aquí ens surten amb una fantasmagòrica conferència en la que treuran a passejar la delinqüència i la por (fórmules clàssiques de la dreta).

Aquest és el nou viatge a la moderació per guanyar les eleccions?

Una altra política és possible

L’any 2004, en el marc de l’Assemblea General de Nacions Unides, el President Rodríguez Zapatero va llençar la idea de l’Aliança de Civilitzacions. Idea que va ser recollida per la Presidència i es va crear el: “Grupo de Alto Nivel de Naciones Unidas para una Alianza de Civilizaciones”.

Aquesta mateixa idea a Espanya va merèixer tot tipus de mofes i desqualificacions de part del Partit Popular i els mitjans de li donen suport. Una vegada més, el partidisme més rastrer, va presidir l’anàlisi de la dreta espanyola, incapaç d’alçar el punt de mira i, veure que el món hi ha quelcom més que la seva política d’assetjament total al govern del PSOE. La veritat és que tampoc podíem esperar una altra cosa, atenent els personatges de la dirigeixen.

L’important és que aquests dies a Turquia, s’han presentat les primeres propostes del treball de la comissió i, podem afirmar que per als continguts i pels participants, fa tenir esperances de que la idea central avança. Aquesta no és altra que: avançar per la via de la cooperació armoniosa i no per la via de la confrontació.

Apareix amb claredat que cal trobar vies de treball i cooperació en el camp de l’educació, la joventut, els mitjans de comunicació, els drets humans i la proporció de la dona com a part activa del desenvolupament de la societat.

En paral·lel, el Govern Espanyol ha adquirit dos compromisos: treballar en el sí de la UE per la incorporació de Turquia i, ha anunciat una iniciativa espanyola per l’Orient Pròxim (potser una conferència de pau).

Aquesta és la política exterior que el nostre país ha de fer: la diplomàcia de la cooperació i la pau. No la de la confrontació i la guerra en la que ens va embarcar el senyor Aznar.

CiU la gran derrotada

La patacada electoral que han sofert PSC i ERC (en vots i escons), no pot amagar la gran derrota electoral de CiU. Aquesta formació política (no oblidem), era la que tenia (i tothom li atorgava) més expectatives de guanyar; fins hi tot, penso que de manera molt exagerada, ells creien que podien obtenir majoria absoluta. Aquí caldria recordar aquella cita que diu: “els déus ceguen a aquells que volen perdre”.

Sóc dels que jutgen de manera molt crítica els resultats dels PSC. Cal una profunda revisió crítica del que ha passat i el perquè ha passat. Per tant, cap excusa amb això. Em preocupa, però, la reacció de CiU ja que és una força política molt important i, necessària per tirar endavant qüestions bàsiques com és el desplegament de l’Estatut, les Lleis Territorials, la Llei Electoral, etc. etc. Crec sincerament que són necessaris i no es pot políticament, prescindir de CiU. Seria un gran error.

És comprensible l’enfado i l’amargó que manifesta CiU en aquests moments. Però cal que tingui molt present que no han pogut formar Govern per una raó: els ciutadans no els han donat la majoria per poder-ho fer.

Però, n’hi ha un altra de raó i també molt important: ells han estat incapaços de formar una majoria parlamentària. No han trobat ni un soci per formar Govern.

Això ells ho haurien de saber molt bé, tenen experiència a Catalunya i a Espanya de com funcionen les formacions de Govern. Sincerament cal que hi reflexionin, del contrari poden caure en el parany del PP i en el seu síndróme de l’11M. Els resultats estan a la vista.

Per tant: calma, tranquil•litat i tots serenament reflexionem sobre el què ha passat.

El llarg viatge

En una expressió feliç, José Montilla augurava un llarg viatge per al govern que ell presidirà si, com tot fa preveure, és investit President de la Generalitat per al Parlament de Catalunya.

Efectivament, l’acord polític al que s’ha arribat per part de PSC, ERC i ICV, anomenat: entesa nacional pel progrés. Fa preveure que serà així.

Primer, perquè tots hem aprés dels errors i, segon perquè és necessari per Catalunya obrir un llarg període d’estabilitat política i, crec que s’hi esforçaran perquè sigui així. Cal desplegar l’estatut que tants esforços ha costat i, que CiU va ser incapaç d’impulsar en els seus 23 anys de govern (cal insistir-hi). Cal millorar la relació amb els ciutadans i sobretot amb els sectors progressistes. Cal que els ciutadans vegin, des de ja, un nou estil: més proper i capaç d’implicar la ciutadania en els afers públics i incorporar-la en la participació electoral, com una qüestió fonamental de qualitat democràtica.

El manteniment de la cohesió social és el primer objectiu de la propera legislatura. Catalunya ha de continuar avançant en la construcció de l’estat del ben estar, en la superació dels dèficits socials, l’accés a la cultura, avançant cap a una societat de plena igualtat d’homes i dones i responent al repte de la immigració.

Emparats en aquesta voluntat comuna, el govern presidit per José Montilla farà un llarg viatge en benefici de tots els ciutadans.

Imatge: http://www.kaosenlared.net/

Montilla, president

Tenim un nou acord polític, que sota l’enunciat genèric d’Entesa Nacional pel Progrés, ens promet: una llarga etapa d’estabilitat política. Aquesta manifestació porta implícita una profunda autocrítica de l’etapa anterior. Penso que és bo que sigui així. Si alguna cosa ha mancat en els tres anys de govern catalanista i d’esquerres, és –presisament- sensació d’estabilitat. Una magnífica acció de govern ha estat sepultada per les contínues etzaguellades d’alguns membres del govern (a voltes amplificades pel mitjans de comunicació) però, cal dir-ho –autocríticament- propiciades des del propi govern o dels partits que li donaven suport.

De com s’ha negociat aquest acord, metodologia i calendari (ràpid), així com, sense cap soroll ni estridència, se’n pot deduir que alguna cosa hem aprés. De fet l’electorat ens ho ha fet pagar car. La veritat és que ens ho mereixíem. Els que havíem estudiat l’antic catecisme (jo a Valldemia) d’això en podríem dir: “Dolor de contrición y propósito de enmienda”. La penitència ja la tenim en la pèrdua de vots i d’escons.

Ara toca corregir i saber aprofitar aquesta segona oportunitat. La millor manera és aprofitar totes les oportunitats que ofereix el nou estatut. Això, no ens ho pot negar ningú, ja que en som els principals impulsors (malgrat els errors de negociació i calendari).

Cal posar l’interés suprem de la ciutadania al bell mig de l’acció de govern i, crec sincerament que, en això en José Montilla en serà un gran impulsor.

Endavant i sort!

Imatge: http://www.elpais.es

Ja tenim nou President

Això sembla que comença bé. Com a mínim dóna la impressió que tots hem aprés la lliçó que no podem tornar a caure amb ferragoses negociacions sota el focus mediàtic.

Un acord concret, ràpid i sense cap filtració. Repeteixo sembla que axó comença bé, endavant i felicitats als negociadors dels tres partits.

I ara què?

Si us digués que estic sota xoc, la veritat es que no diria la veritat. Algun dels meus amics i algun correligionari, sap que el meu pronòstic era negatiu. L’amic Charly sap que la nit de la castanyada li vaig pronosticar que perdríem quatre diputats: un a Lleida i tres a Barcelona; per desgràcia han estat cinc.

Per mi l’important no es haver-ho encertat (ojalà m’hagués equivocat a l’inversa), l’important és veure el perquè ha passat i treure’n les ensenyances per tal de corregir.

La patacada ha estat massa forta com per liquidar-ho dient: hem comes algun error i ara cal centrar-nos en prepara les municipals. Sí aquestes cal preparar-les; però no ens enganyem la magnitud de la derrota, també influirà a les eleccions municipals. Per tant, parem compte i no vulguem tancar massa aviat el debat. El PSC li cal una digestió lenta, no precipitada d’aquests resultats.

Ja sé que ara cal formar Govern i, ens correspon a nosaltres la principal responsabilitat; ja que, oh paradoxa!, ara tenim nosaltres la doble clau: o sociovergència o més tripartit. Dos operacions amb molt de riscos, és veritat; però això és el que hi ha i, cal encertar.

Cal un Govern fort i capaç; però també amb maduresa política, la qual ha mancat (diguem-ho clar) en aquest període. Deixe’m de parlar de tripartit. Cal un Govern amb bases molt clares: fora personalismes i primem la corresponsabilització a l’entorn d’objectius clars, amb calendaris i pressupostos molt precisos (no pot ser la vergonya del tren de rodalies, per exemple).

El PSC ha de parar compte en que no pot quedar encaixonat entre ERC i el Partit dels Ciutadans.